A aquestes alçades espero una mica més que cinc o sis ensurts i un monstre prou ben definit per tal que un film de terror em resulti satisfactori. Bé, evidentment això és una opinió molt personal, però la veritat és que The Wretched m’ha deixat un regust agredolç a la boca i la sensació que la història tenia molt més potencial del que he pogut veure en pantalla. Potser el problema és meu, que després de veure la valentia de la productora IFC Midnight d’estrenar la pel·lícula un 1 de maig en plena pandèmia, amb la meitat de sales de cine tancades i, contra tot pronòstic, aconseguir uns resultats de taquilla més que notables, esperava una pel·lícula de terror d’aquell que en ha fet vibrar de valent els últims anys com Hereditary, Midsommar o It Follows… Res més lluny de la realitat. Mea culpa.

The Wretched no és més que un producte d’entreteniment pur i dur, sense cap més pretensió que endinyar-nos algun que altre ensurt perfectament calculat per tal que el conjunt no resulti del tot avorrit. En aquest aspecte la pel·lícula dels germans Pierce, Brett i Drew, està perfectament coberta i val a dir que funciona força bé, així com uns bons efectes visuals, mesurats i ben definits, que no sobresurten entre la resta d’aspectes tècnics del film. Així doncs, l’herència familiar, en aquest àmbit, té el futur assegurat. Recordem que el seu pare va ser l’encarregat dels efectes visuals de la gran The Evil Dead de Sam Raimi.

El problema de The Wretched no és la tècnica ni el seu propòsit. Els directors han buscat amb tota la intenció que el conjunt sigui un mer divertiment pels fans incondicionals del gènere, sense cap més pretensió que homenatjar, en certa manera, aquell cine adolescent d’aventures dels vuitanta, això sí, embolcallat d’una aura sinistra. El problema de The Wretched rau en com es desenvolupa la història, els seus actors i, sobretot, el guió.

Aprofitant la tirada que en els últims anys han tingut les pel·lícules que ens parlen d’aquells estius idíl·lics al poble, a la platja o en algun racó de món, i aquells amors de dos mesos, breus però intensos, els directors construeixen un relat en què una espècie de bruixa maligna del bosc surt del seu cau per tal d’alimentar-se de nens. Una llegenda que pel que sembla, ja fa temps que corre pel poble en qüestió. Dic “pel que sembla” perquè a hores d’ara encara no ho tinc clar. La premissa és bàsica però ben trobada, l’execució no tant. En cap moment els directors, que també n’han escrit el guió, perden un minut en explicar-nos la història d’aquesta bruixa. Sabem què fa, però no sabem per què, ni com, ni des de quan ho fa. A la llegenda li falta un context al qual aferrar-se i això acaba provocant que et desentenguis de la història per complert. Els diàlegs no aporten res i encara menys quan els actors sembla que passin per la pel·lícula com si tot plegat no anés amb ells. El rostre inexpressiu dels protagonistes és la nota dominant durant els 95 minuts que dura tot plegat, només trencada, com he dit, per una bruixa que en cada aparició et fa posa els pels de punta. I el final? El final és d’allò més pedant, senyores i senyors. Diuen que unes bones postres poden arreglar un bon sopar? Doncs no és el cas.

M’ha agradat? No massa. Funciona? Hem de dir que sí. Tenint en compte que és el seu segon llargmetratge (recordem que el 2011 van estrenar la seva òpera prima DeadHeads), Drew i Brett han sabut compensar les seves mancances amb un ritme elevat i una factura tècnica notable que inevitablement et mantenen enganxat a la butaca malgrat que el teu sentit comú t’està dient que acluquis els ulls i dormis una estona, que demà és dia feiner i s’està fent tard.

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
Següent“Tot el que sé de la por”
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.