La Mirai és la germana petita d’en Kun. En Kun té 4 anys quan la Mirai neix. Aquest fet el trasbalsarà perquè l’atenció que rebia per part dels pares la compartirà amb al nova integrant de la família. Mirai s07ignifica futur, i és precisament el futur i el passat dels integrants de la família els que ajudaran a en Kun a madurar, créixer i acceptar el seu rol de germà gran.

Mamoru Hosoda, conegut per obres mestres com La noia que saltava a través del temps (2006) o Wolf children (2012), ens trasllada a una història que engloba el millor de les anteriors esmentades: la família i els viatges en el temps. Plantejat com un retrat tendre i entranyable, la història de fil narratiu cronològic ens fa viatjar en el temps mitjançant tocs fantàstics que inclou el film. En Kun és un nen mimat i gelós que necessita un toc d’atenció. Com que els pares no tenen temps per donar-li seran els seus familiars en diferents moments de la línia temporal els que ho faran. La Mirai adolescent, la mare de nena, el besavi de jove o, fins i tot, el gos de la família seran els responsables d’ajudar en Kun a madurar. Aquests personatges no apareixen com un flaixbac sinó com un recurs narratiu fantàstic introduït en una història d’allò més plàcida. La relació parento-filial queda ben reflectida, però el que millor es retrata és la relació entre germans: la fascinació, la por, la gelosia… cada moment es adequat per fer-hi cabre un sentiment.

L’animació, cuidada fins al més mínim detall, ens permet entrar encara més en aquesta família. Els detalls estructurals de la casa, les expressions facials, o els moviments ràpids acompanyen una explosió de colors i tons pastels que contrasten en els moments més fantàstics. La narració pot arribar a recordar històries amb moral com poden ser les de Charles Dickens com Conte de Nadal (1843), ja que el cap i a la fi, els moments de fantasia són excuses per poder explicar una lliçó a en Kun. Igual que a l’obra de Dickens, a en Kun el visiten aparicions del passat i del futur per posar-li sobre la taula com són i han de ser les coses. Es tracta d’una manera fantàstica de fer adonar a un fill únic que ja no ho és.

Els petits detalls que Hosoda ens va donant al llarg del film també són transcendentals per acabar d’entendre el que estem veient. El pare, un arquitecte que treballa des de casa, és qui es cuidarà dels nens mentre la mare treballa. Una mentalitat molt oberta i actual que sembla sorprendre molts els veïns. La casa on viuen pateix diferents remodelacions a mans del pare fins a arribar a aquella que coneixerà la Mirai en el moment de néixer. Una casa a diferents nivells amb un jardí en forma de claustre. Cada nivell de la casa té una funció diferent marcada, segurament per la maduresa personal; com més escales puges, més madur has de ser ja que creixen les responsabilitats. Una metàfora molt ben trobada ja que qui marca el ritme del creixement personal és al casa que et veurà créixer.

A mig camí entre la comèdia i el drama, no hi havia millor manera de relatar com és ser germà gran des de la perspectiva del germà gran. I si això ho fa l’animació de Hosoda, doncs que així sigui.

Deixa una resposta: