Dimarts, 13 de novembre de 2018

La rutina. Aquella monotonia fastigosa que et fa sentir petit i miserable, que s’escampa pel cap com un fong i no et deixa respirar. La gent que avui va per la carretera fa cara de rutina. Ulls vidriosos i celles arrufades que indiquen el camí cap a una depressió imminent. Ahir no vaig veure aquestes cares quan tornava. Vaig trobar una benzinera d’autoservei, una mica més enllà de la primera sortida de Molins de Rei. Era fosc i s’hi circulava bé. La boira es feia espessa a mida que arribava als túnels del Figaró. Ara, en canvi, els cotxes van picats, amb pressa, s’avancen fent maniobres impossibles i SS, que poc tenen a veure amb la Seguretat Social. No m’estranya que hi hagin accidents.

Us explico tot això perquè us feu una petita idea sobre el món de la responsabilitat. Algú ha de mantenir tot això. I ara mateix em cardo fàstic per no formar part de la màquina que mou el món. Tot i que vist des de l’altra banda, veure pel·lícules tot el dia tampoc està tan malament.

Arribo a Molins, ara sí, i vaig a aparcar al mateix lloc que ahir, ben bé al costat de l’Estació. 16:45. La primera sessió comença a les 17:30, per tant m’amaneixo el cigarro i vaig a fer un cafè. O una cervesa. Un cigaló de Bailey’s, millor, com els senyors grans, que ells en saben de la bona vida. Agafo el diari i parlen de política, de corrupció i d’economia, de l’incendi a California i del periodista assassinat al Consolat a Turquia. Estem fets una merda. Els mots encreuats són molt difícils avui. Plego el diari i deixo d’atabalar al lector amb la rutina. Faig cua, entro i agafo lloc. Sense problemes. La primera sessió és Leatherface, una preqüela de La matanza de Texas. M’estranya que la música prèvia a la sala sigui una mena de Pont aeri amb oboès i orgues, sons molt aguts i molt constants que provoquen el rebuig immediat dels meus timpans. Silenci. Pantalla en negre. Comença la sessió Movistar Plus. És ben bé que han aconseguit ficar-se a tot arreu. D’aquí poc controlaran les benzineres i el joc. Puta. Tinc la paranoia arrelada al cervell, i com és sabut, la paranoia fa flor d’hivern, de la que es poden extreure milers de teories de la conspiració. Últimament he llegit molt sobre els Reptilians.

La pel·lícula entra amb força. Ens trobem en una casa amb una família molt pertorbada, que ensinistra els seus fills per convertir-se en assassins en sèrie. La típica cadena de muntatge psicològica. A l’escena, obliguen a un nen a serrar en dos a un home que no se sap qui és ni d’on ve, perquè al cap i a la fi és igual, es morirà al cap d’uns minuts.

En la següent escena avancem en el temps, deu o vint anys, ho han dit ara mateix i no estava al cas. Ens trobem en un psiquiàtric de menors, on nens de dotze a quinze anys estan més bojos que un militar retirat. La història se centra en la fugida del manicomi de dos germans, una parella Bonnie-i-Clyde d’allò més sanguinària i una infermera segrestada. La cinta té un fil argumental consistent, ja que fins al final d’aquesta no saps qui de tots aquests bojos serà Leatherface. El joc de llums i càmeres és més que suficient per atrapar-me en aquesta espiral de bums i pams, cruesa i sang a punta pala. En surto satisfet.

Em dirigeixo al bar i vaig a buscar una cervesa. En Marc Musquera encara deu estar treballant, per tant aprofito per fer el mal ara que la cangur no em veu. Faig bromes. La següent sessió es Los Huérfanos, una pel·lícula de fantasmes que ho està petant a Indonèsia. Sincerament no entenc el per què. Per començar, no hi ha subtítols. Ah, era un problema tècnic. Perdoneu. Me’n vaig als vint minuts. He de reconèixer que últimament estic molt susceptible amb el cinema de terror. A mi no em serveix que la càmera vagi amunt i avall i amunt i em surti un esperit. A mi no em serveix que el protagonista es miri al mirall i a la que es gira aparegui un monstre. A mi no em serveixen els greus i els aguts dels pianos ni els sorolls melosos que acaben amb un ressò ben fort perquè saltis de la butaca. Això ja ho he vist. És com els zombis. A mi el que m’interessa és sortir suat de la sala com si acabés de mirar el mòbil i tingués disset trucades perdudes d’una sola persona, o com si hagués perdut el cotxe. Si aquestes pel·lícules pretenen que estigui en un lloc tancat amb ganes de tapar-me la cara val més que m’ensenyin alguna cosa forta. Com per exemple una mina antipersona explotant a ritme de reggaeton. Només per exemple.

Passo l’estona morta al bar, menjant-me una pizza i llegint El fenómeno LSD, de John Cashman. La pizza de quatre formatges se’m desfà a la boca mentre m’informo sobre què és la soma d’Aldous Huxley. “És una droga hipotètica i incerta que basa les seves arrels en una planta desconeguda utilitzada pels invasors aris a la Índia durant els seus solemnes ritus religiosos”, diu. Força interessant.

Aixeco el cap i veig com arriba en Marc, amb una bossa on hi porta uns noodles que fan pinta d’estar molt bons.

—Què, com va? —diu.

—Bé, però he sortit abans perquè la pel·lícula era una merda —amb tots els respectes.

—De què anava?

—De sustos.

—Típica càmera amunt i avall, a l’esquerra i a la dreta, miralls, armaris i pous foscos, no? —l’ha clavada.

Me’l miro d’una forma solemne. Com un gos que vol menjar. Necessito que la pròxima sessió em rebenti les neurones, perquè si la cosa va de cap a caiguda no em sentiré capaç de tornar a Centelles a quarts de tres de la matinada. Sortint del bar em trobo amb uns amics que fa temps que no veig. La farem grossa. La sessió d’ara és The Witch In The Window, una de les grans sorpreses del festival d’aquest any. Molt bé Andy Mitton. Es tracta d’una pel·lícula de baix pressupost, gravada d’una manera tan senzilla que ratlla la genialitat, i un guió tan intens que amb prou feines saps on vol arribar. No me la esperava, ara parlo amb sinceritat. Sense broma. De vegades m’he de posar sentimental, encara que  podria perfectament ser un efecte secundari de la meva medicació. Ha ha. Se’m acaben les pàgines, no m’entretinc.

La última sessió de la nit és Tigers Are Not Afraid, d’Issa Lopez, una mescla de gèneres que es podria comparar perfectament amb Ciudad de Dios si no fos perquè li sobren els fantasmes. Sortim de la sala com si haguéssim menjat cantonès, però una mica passat, allò que se’t fa bola a la boca però té un gust picant que enganxa. Perdoneu-me si no soc gaire clar amb la descripció. Jo soc així. Quan sortim ens trobem amb una amiga molt simpàtica de’n Marc (Cabells de Foc o Cua flambejada) que porta un patinet. No és elèctric. No sé per què però em fa molta gràcia. Se’m escapa el riure. Comentem la pel·lícula.

—Els fantasmes eren com una mica cutres, penso que no hi calien. De fet, el que fa més por de la peli és la realitat que explica. Nens amb armes i vivint al carrer i matant gent, jo flipo. De veritat que no heu flipat? —hem flipat. Quina raó té el cabró. Pobres nens perduts al País de Mai Més.

—Tens raó, Marc —coincidim amb la seva amiga. Em cargolo un cigarro i decidim marxar. Ja n’hi ha hagut prou per avui.

Vaig a buscar el cotxe. Trobo el cotxe. Pujo. Arranco. GPS, el GPS és important. Quan arribo al trencant per sortir a l’AP-7 em topo de cara amb dos furgonetes dels Mossos, tres cotxes patrulla i una unitat de bombers. Potser m’he avançat en el temps i resulta que m’he estampat amb el cotxe. No, no crec que sigui per això. Redueixo. Estan apuntalats a l’entrada d’un bloc d’apartaments. Espero que ningú hagi caigut a la banyera, aquesta mobilització de mitjans ho podria ben justificar. No, tampoc. Em fico al carril de sortida. Per fi torno a casa. Massa aviat. Miro pel retrovisor. Un cotxe de Mossos amb els llums encesos. No crec que sigui per mi. Encara que no tinc ganes que em posin una llanterna a boca de canó  a la cara. M’enlluernarien i em posaria a plorar. Accelero. Sonen les sirenes. Merda. Merda. Merda. El cotxe se’m posa al costat i m’avança per anar a jugar a les persecucions amb el cotxe del carril paral·lel. El Baix Llobregat és un perill.

Deixa una resposta: