21 de setembre de 2025

 

Als anys noranta, l’Iraq vivia un període de gran crisi arran de la Guerra del Golf de 1991, quan una coalició liderada pels Estats Units va expulsar les tropes de Saddam Hussein de Kuwait. Després de la guerra, el Consell de Seguretat de l’ONU, sota una forta influència de la diplomàcia nord-americana (George W. Bush) i britànica (John Major, ninot de Margaret Thatcher), va imposar sancions econòmiques molt severes. Algunes de les mesures incloïen l’embargament total de les exportacions de petroli, la principal font d’ingressos del país, o la prohibició d’importacions de béns essencials, incloent-hi maquinària, medicaments i tecnologia, per tal d’evitar que el país pogués recuperar la capacitat militar. Es van congelar els actius financers iraquians a l’estranger i es van establir restriccions al transport aeri i marítim. L’entrada de mercaderies només es podia dur a terme sota una estricta supervisió de l’ONU. L’objectiu declarat era impedir que Bagdad pogués desenvolupar armes de destrucció massiva. Almenys, aquest va ser sempre el relat d’Occident. La guerra per la pau.

Però, a la pràctica, aquestes sancions van afectar profundament la població civil. Per reduir l’impacte humanitari, l’any 1995 es va crear el programa Oil-for-Food, que permetia vendre petroli sota supervisió de l’ONU per comprar aliments i medicines, però aquest mecanisme va resultar insuficient i ple d’irregularitats.

I més tenint en compte que Saddam Hussein mai va renunciar a celebrar el seu aniversari.

 

9:15 del matí.

Les bombes cauen del cel i una nena busca sucre, farina i ous amb un gall en braços. L’acompanya el seu amic, el fill de l’home coix que es dedica a pispar carteres al parc d’atraccions de la ciutat. Si no aconsegueixen honrar la figura del gran líder, seran denunciats pel professor de l’escola, un home amb més panxa que idees pròpies.

Estats Units defensava les sancions com una eina per contenir Saddam Hussein i evitar un nou desafiament a l’ordre regional. Washington pressionava constantment perquè les restriccions no s’aixequessin, malgrat la insistència d’alguns membres de l’ONU (com França o Rússia) que reclamaven una flexibilització per raons humanitàries i comercials. Aquesta línia dura americana reflectia l’estratègia de mantenir un Iraq feble, equilibrar el poder a l’Orient Mitjà i garantir l’estabilitat dels aliats a la zona, especialment Aràbia Saudita i Israel.

Tots sabem com acaba la història. Saddam Hussein es va menjar un pastís de dos metres cada 28 d’abril durant la dècada dels noranta. El 1998, els estatunidencs i els britànics van dur a terme l’Operació Desert Fox, una campanya de bombardejos massius que va durar quatre dies. Les bombes van impactar també en infraestructures civils, com fàbriques, comunicacions i fins i tot zones urbanes. Mentre cada any Saddam Hussein bufava les espelmes, Occident mantenia bombardejos recurrents a les no-fly zones del nord i el sud d’Iraq. Segons Bush, Aznar i companyia, es tractava d’accions defensives per protegir minories kurdes i xiïtes.

De sobte, la diarrea d’en Marc Orra retrona pels lavabos del Victòria Eugenia. Jo soc al seu costat, convertit en un eco dels esquitxos que s’escampen per la tassa. Al meu costat, Bush i Aznar, repartint-se el sucre.

Aquest pastís m’ha fet merda.

 

***

Anunci vist a la pàgina web oficial del Festival:

«Loteries i Apostes de l’Estat i el Festival de San Sebastián comparteixen uns valors comuns que persegueixen construir una societat millor. Loteries ha col·laborat amb el projecte de recuperació de l’arxiu històric del Festival. I, aquest any, Loteries i el Festival han estrenat un concurs de curtmetratges, l’objectiu dels quals és divulgar missatges positius que fomentin la redistribució de la riquesa i la justícia social».

Combinació guanyadora: El teu PIN bancari.

***

 

Tothom diu que la política és una cosa complexa. Un entramat de vuit milions de persones que dediquen els seus dies a pensar com omplir-los. Ningú els hi ha dit com fer-ho. En algun punt de la història, van aparèixer els formularis, uns papers plens de lletres barrejades en què cada pregunta depèn de la resposta anterior. La síntesi no corpòria de l’Oracle de Delfos. No és fins que respons, que entens el que se’t pregunta.

Sí. No. Potser. De vegades.

El problema dels formularis és que si vols que les preguntes siguin clares, les respostes han de ser incomprensibles.

A la Itàlia de Sorrentino, per exemple, un jurista-president s’ha d’enfrontar als últims dies de càrrec. Tres decisions sobre la taula: l’acceptació d’una proposta de llei sobre l’eutanàsia, l’indult d’un home que ha matat la seva dona per amor —la dona tenia Alzheimer— i l’indult d’una dona que ha matat el seu marit maltractador per compassió. El jurista-president només té un pulmó, però es passa els dies pensant en la seva dona morta mentre fuma.

Com a president, no es podrà menjar cap pastís d’aniversari perquè tampoc sap a qui pertanyen els seus dies.

I és que si el món sencer cap a l’espai publicitari d’una marquesina d’autobusos, els nostres dies pertanyen a qui té les claus per canviar-ne els cartells.

Albert Camus va dedicar tota la vida a descobrir com són aquestes claus. Amb L’Étranger les respostes es van començar a amuntegar les unes sobre les altres, esperant que el vent, l’aigua i el gel en modelessin el relleu.

Sí.

No.

Potser.

   De vegades.

Sísif és l’únic home capaç de dur LA GRAN PREGUNTA al cim, però cada vegada que arriba a dalt de tot, LA GRAN PREGUNTA cau cap avall. Una vegada, i una altra, i una altra, i una altra.

Ara mateix, en aquests instants precisos, la muntanya que puja Sísif té la forma d’Angelina Jolie.

No.

Yes.

Maybe.

Sometimes.

Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 en un accident de cotxe, prop de Villeblevin, a França. Viatjava amb el seu editor i amic Michel Gallimard, qui conduïa el vehicle i també va morir dies després per les ferides. Camus tenia només 46 anys, i a la seva cartera es va trobar un bitllet de tren: inicialment havia de tornar en tren a París, però a última hora va acceptar el trajecte en cotxe. Mai va arribar a saber que l’encarregat de dur LA GRAN PREGUNTA al cim es passeja aquests dies per Donostia.

Sísif està boig pel cine i porta unes ulleres cibernètiques.

 

 

 

AnteriorSEÑALÉTIKA: Su trabajo más personal (II)
SegüentCrítica de “Sentimental Value”, de Joachim Trier
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.