20 de setembre de 2025
Us explicaré una cosa que molt poca gent sap.
A grans trets, les classes populars al País Basc tenen un paper central en la configuració sociològica del territori que ocupen. Arrelades a una tradició industrial i obrera molt forta, especialment vinculada al metall, la construcció naval i posteriorment a la indústria automobilística i tecnològica, han estat el rovell del desenvolupament econòmic i de la consciència col·lectiva. Aquestes classes populars han mantingut un teixit social dens, basat en la solidaritat i en la vida comunitària. Entitats culturals, esportives i gastronòmiques (com els txokos) són un intent més de reforçar la cohesió pública basca. El sentiment identitari i nacionalista, d’altra banda, alimentat per l’ús de l’euskera i per una forta cultura de resistència, ha tingut bona implantació en aquests sectors. Com solen dir: Ikastolak faxismoa garaituko dute. Una tradició de cooperativisme i sindicalisme que ha donat pas a models econòmics alternatius, com Arrasate, que mai ha deixat de promoure una lluita constant a favor dels drets laborals i socials. Tot plegat fa que les classes populars siguin, no només la base productiva, sinó també l’eix cultural i identitari del País Basc.
Ara bé, Donostia és una gran excepció. D’ençà el fort creixement econòmic que ha patit la ciutat aquestes últimes dècades a través d’aquest grandíssim model turístic que promouen les societats elitistes amb aspiracions —ssssssnif— infinites, Donostia ha esdevingut l’únic estat independent de la Catalunya convergent que ha tingut èxit. Els fills, nebots i néts bastards de Jordi Pujol es passegen per aquí amb els seus Range Rover, intentant imitar l’accent basc per poder seguir important les seves polítiques d’espoli o barbàrie i acabar amb tot rastre de cultura pròpia que pugui esquinçar la teranyina de suborns, comissions i exempcions fiscals que tenen muntada. Perquè si hi ha una paraula que defineix a la perfecció el benestar comú, no és cap altre que homogeneïtzació. Tot igual, sense sorolls que ens facin mal a la vista, colors crus i camises sense gràcia. Llibertat d’expressió en el seu màxim estat. Si ningú pot dir el que s’ha de dir, tothom és lliure de fer el que vulgui. Sobretot els voltors del negoci hoteler i els propietaris de grans cadenes d’oci. Aquí no hi entren creuers, però cada dia són més els turistes que visiten el lloc a la recerca d’una terrassa per interpretar el paper de la seva vida: el d’una persona que ha aconseguit fer una petita pausa en la seva jornada laboral per gaudir dels fruits que creixen en terres exòtiques. «Sangría, pintzo, paela», diu la gent que no parla euskera quan té avantatge numèric sobre els que sí ho fan. La seva estratègia de colonització és senzilla: tot es basa en la paciència. Fan cues per desestabilitzar els ritmes vitals d’aquells qui viuen i treballen aquí. Perquè funciona. Perquè cada dia costa més pagar el lloguer. Mes rere mes, et veus obligat a enfrontar-te a un sucatintes que amenaça amb fotre’t al carrer si tornes a fer tard a la feina. Tu intentes fer tot el possible perquè això no passi, però ja fas dos anys que els dimecres i els dijous et veus obligat a fer una hora de cua per poder esmorzar un tros de pa sec amb pebrot escalivat. Fa mig minut que han obert el local, però ni rastre de la truita de bacallà. L’últim tros se l’ha fotut un tal Wayne —Winnie pels amics— després de vuit hores seguides fotent-li canya al fetge. Se l’ha empassada d’un glop i després te l’ha vomitada a sobre. Quan tu li has demanat explicacions, t’ha amenaçat amb trencar-te la cara si no cantaves l’himne del Manchester United. La seva victòria es consolida el dia que no pots tornar a entrar a casa. El banc ha fet canviar el pany perquè no puguis emprenyar-lo mentre es menja una torrada d’alvocat al menjador de casa teva amb la tele (que també era teva) a tot drap. Ja no interpreten un paper, ara s’han convertit en ciutadans del món i l’únic món que tenen a l’abast ets tu, així que la teva existència queda reduïda a cantar Glory, Glory Man United amb dos incisius de menys i un ull a la virolai mentre somiques al sucatintes de torn perquè et deixi fer algunes hores extra.
Amélie Nothomb explica a Metafísica dels tubs que, quan va néixer, va entendre que Déu era un tub. Tot passa per Déu una vegada rere l’altra, i ell sempre es mostra impassible, inalterable. Empassa i escup, mai reté. Aquell mateix dia, va entendre que ella era un Déu. No obstant, jo crec que Déu és més aviat un femer. Tothom hi aboca les inquietuds, les bondats, les maldats, esperant rebre’n alguna cosa a canvi, diguem-ne, per exemple i sense demanar gaire, La Salvació. Ara bé, com més fems s’hi acumulen, més àcida es torna la terra. Al final, asfaltar-la és l’única solució sensata. Així que sí, en néixer tots som Déu fins que algun fill de puta ens passa la piconadora per la cara.
Aquests dies corre el rumor que Carles Puigdemont va fer una parada breu de camí a Brussel·les per il·luminar al sector empresarial sobre com executar un desnonament amb una mà mentre amb l’altre signes una concessió per construir un hotel al davant de Plaza Constitución. Però la realitat és que Carles Puigdemont es va canviar el nom a Andoni Puyrredón i qui està a Brussel·les ara és una dona francesa de mitjana edat que es diu Patricia; quan se’n va a la Costa Brava de vacances, el seu pseudònim és Expat. Tots la coneixeu. Fins i tot els que viviu a Vic escorxant porcs. De fet, sobretot els qui viviu a Vic escorxant porcs.
***
Més anuncis abans de la pel·lícula de Jafar Panahi:
Una parella carrega un Audi elèctric en clau romàntica mentre, de fons, sentim un fragment de Las aventures de Robin Hood, d’Errol Flynn. A la pantalla, les lletres són clares. «Al cinema, un so que no correspon, desconcentra».
El discurs d’un personatge que roba als rics per donar als pobres és incompatible amb què et puguis comprar un cotxe fet amb minerals extrets il·legalment del Congo, així que, tu, sí tu, subnormal, apaga el puto mòbil i compra’t l’Audi, que aquest festival no es finança sol.
***
És així. Ens torturen i ens humilien. Ens fan creure que no ha passat. Que sempre hem tingut la cara plena de quitrà. Tot torna a la normalitat fins que arriba un dia. El dia assenyalat. Aquell dia. Un dels dies que dius «caram, quin dia». La teva vida ha deixat d’importar. El passat, el present i el futur convertits en una presentació de PowerPoint sobre riscos laborals. No et pots enfadar amb ningú. No quan tot sembla haver estat un simple accident. Una petita confusió digna d’una Palma d’Or al Festival de Cannes. Així que portes la dona del teu torturador a l’hospital perquè pugui parir tranquil·la mentre l’Andoni segueix fent de les seves. Ara com a mínim ja saps quin soroll fan les seves pròtesis quan et ronda. A no ser que tinguis al costat una persona que ronca desperta. En aquest cas, no la veuràs ni venir.
No hi ha soroll més molest que el que fem sense voler.
