19 de setembre de 2025
Ulls pesats, inflats com un peix globus en estat d’alerta. Els anglesos es passegen pels carrers com si el món fos seu mentre la policia local escorcolla les butxaques d’un pobre nano que duia un porro a la boca. El pobre nano no soc jo. Jo soc el que passa caminant pel costat del trio de la nàpia grossa. Tres passerells que, al bell mig de Fermín Calbetón, es foten una anxova rere l’altre, absolutament indiferents, com si la pols que tenen a les mans fos la de l’obra. Perquè ells també són paletes, però construeixen en horitzontal, no en vertical. Avingudes senceres, preparades per allotjar les delícies d’un palau en runes. La gent dels bars, recolzada a la paret com prestatgeries de fusta corcada, absorbint la humitat de la nit perquè hi ha forats a les finestres.
I en Marc Orra és electricista, no hi entén de tancaments.
Passo pel costat de tot com un fantasma: ningú em mira, tothom em sent. El soroll de cada trepitjada, perseguint una llum que queda cada vegada més lluny.
El dia d’avui, disposat com una llista del supermercat:
27 noches
Nouvelle vague
Sentimental value
The Wizard of the Kremlin
(la piràmide de la desesperació)
Saps que no ha estat un dia fàcil quan tot el que has estat menjant és pa tou amb maioneses. Això significa que els ulls han absorbit, però encara no han aconseguit drenar. No hem assimilat el maltractament a la gent gran quan ens hem d’enfrontar a les pretensions cinematogràfiques d’un home amb ulleres de sol que no és l’Albert Serra. Al final de l’escapada es converteix en la línia de sortida. Dos trets: un mal pare que escriu una pel·lícula per connectar amb la seva filla, que l’odia, i un assaig polític sobre la era Putin, el martell d’Europa. No sé què depèn de què, la línia cronològica universal es desdibuixa i tot passa alhora, com una munió de francesos barallant-se amb una munió d’anglesos per veure qui és el primer de perdre les dents per un tros de pastís de formatge. Com més puja el preu de la Filadèlfia, més escuma treuen per la boca aquestes mangostes rabioses. Especulació emocional, especulació artística, especulació paternofilial, especulació política. La violència feta borrissol i Eduard Limónov al capdavant de la brega.
***
Anunci publicitari abans de totes les projeccions:
«Més de 1.500.000 de passatgers ens escullen. Cada dia.»
Sort que aquest any hem vingut amb cotxe, encara que haguem hagut d’aparcar al costat d’Anoeta. Passo de tornar a pagar 160 Euros perquè em deixin tirat a Lleida.
***
En ple 2025, la señalética ha transmutat. La veu que ens indicava el camí s’ha quedat cega, però segueix ressonant al fons de la sala. El caminar irregular d’en Marc Orra n’és l’exemple en vida. Trepitja per on cal, esquivant les mines trampa que el capitalsme ha sembrat. Perquè tot pot explotar quan la passa és incerta: una senyora amb mocador, els flipats de les anxoves o les crítiques de l’Alain Garrido. Tot es susceptible de fer bum i amputar-te el penis sense que te n’adonis. Només en seràs conscient quan vulguis sortir a mitja sessió per pixar-te a la boca d’aquells qui clamen que el món és nostre.
El món sencer cap a dins l’espai publicitari d’una marquesina d’autobusos, no em feu riure.
I és que puc haver mort, però encara no he desaparegut.
