«Me cuesta encontrar calificativos para esta pel·lícula. No es que no me haya gustado, es que me parece infame, me parece la estupidez del año. No sé de qué va».
—Carlos Boyero
La nova pel·lícula del Safdie que porta barba comença amb una idea molt clara: el càsting. Per començar, Timothée Chalamet, el nou nen bonic de Hollywood, perquè encarni a Marty Mauser (Marty Reisman a la vida real), un as del ping pong que només té això, que agafa bé la pala i sap muntar el xou enmig d’un esport que tot just comença a arrancar. Per la resta, Mauser és un personatge imbècil, petulant, insolent, pedant, masclista, aprofitat, egoista, un tarat impulsiu i infantil, un racista, un pocapena que no pot deixar de ser així perquè també té una mare que també és egoista i que està tarada i moltes més altres coses, fet que fa que el seu tiet —el tiet d’en Marty Mauser— no s’estimi al seu nebot i en vulgui d’ell l’única cosa que el nano li pot oferir (el seu bec d’or) per seguir venent sabates.
Timothée Chalamet com a protagonista d’un súper drama familiar. Només que la pel·lícula no és un drama familiar i prou. Hollywood diu Bin. També és una altra cosa. Una ambició desmesurada, per exemple. Hollywood diu Go: la necessitat del protagonista de fugir cap endavant per poder-se convertir en el més guapo, el més ric i el que canta millor —Hollywood es fa palles múltiples—. Només cal vestir-lo bé perquè sembli que és l’heroi que tots necessitem —l’equip de màrqueting es fa palles múltiples—. El mateix que Robert Pattinson a Good Time o Adam Sandler a Uncut Gems—ara ja està tot pleníssim d’esmegma i semen ressec—. Perquè l’únic que diferencia aquesta pel·lícula —Marty Supreme— d’aquestes últimes dues és el càsting. La història és sempre la mateixa amb alguns petits retocs. Vull dir: el que a Good Time era un atracador amb un germà amb problemes, a Uncut Gems es converteix en un diamantista amb un matrimoni amb problemes, que, alhora, a Marty Mauser es converteix en un jugador de ping-pong amb un problema, aquest cas majúscul perquè és la seva incapacitat de reconèixer els seus propis errors. Bé, això i que no sap quan ejacula a dins. Igual que amb les dues anteriors pel·lícules, el germà dels Safdie que porta barba firma un guió sobre un problema que desemboca en un altre problema que desemboca en un altre problema, i així fins la sacietat. La gran resolució suposa un problema superior, que, de seguida, s’acaba tancant amb un gran clímax, un moment en què tots aquests problemes i problemes i més problemes semblen estar resolts perquè, per molt insuportable que ens resulti el protagonista, té un do fent el que se suposa que fa (robar, apostar o jugar al ping pong, tant li fot). Al final, és evident que tots n’hem de ser conscients, que és un geni fent el que fa, i ens hem de desfer en elogis i llàgrimes d’admiració.
Per. Fi. Ho. Ha. Aconseguit.
La típica història de superació de Disney, però, en aquest cas, passada pel sedàs de Quentin Tarantino qualsevol dimarts a les tres de la matinada en un hotel de Bangkok: Cocaïna. Cocaïna. Cocaïna. I després, més cocaïna. Amfetamines per passar la ressaca.I tornem a la cocaïna. Un cop li baixa tot al protagonista, s’adona que acaba de tornar del Japó. Un cop li baixa tot, es posa a plorar perquè la noia a qui ha deixat embarassada ha parit. Un cop li baixa tot, per fi accepta que va ejacular a dins.
Però la noia ha parit sola perquè, mentrestant, ell havia de viure vuit-mil subtrames narratives. I aquí és on l’equip de càsting es posa les piles, perquè, segons el Safdie que porta barba, no es necessiten més actors professionals que el que ja tenim, el nou nen bonic de Hollywood que, ara, a més, surt amb la Kylie Jenner i això el sublima com a icona de la cultura pop actual, serà suficient per omplir les butxaques i les narius dels qui han finançat la festa.
Aleshores:
- tenim l’amic de l’heroi, un taxista ben simpàtic amb qui l’heroi es dedica a estafar a joves jugadors de ping pong amb problemes de ludopatia, interpretat per Tyler, The Creator (que, per cert, és un molt bon amic de Chalamet).
- el dolent de la pel·lícula, un empresari més fill de puta de la mare que el va parir —les mels del capitalisme— interpretat per Kevin O’Leary, un empresari més fill de puta que la mare que el va parir —Shark Tank, o un programa creat per les mels del capitalisme—.
- la noia que farà detonar la catarsi final, el seu amor del principi, interpretada per Odessa A’zion, la futura nova nena bonica de Hollywood (que he de dir que ho fa de collons i no em penso ficar amb ella perquè prou en té amb què el seu personatge estigui enamorada d’aquest tros de lluç).
- la Gwyneth Paltrow, interpretant un paper que no es mereix perquè Josh Safdie té l’imperiosa necessitat de tractar algú pitjor que a la resta en els seus guions, ja surtin o no en pantalla (podeu buscar què va passar durant el rodatge de Good Time entre una actriu menor d’edat i Buddy Duress, un reincident que interpretava a un reincident). En aquest cas, no sabem si ha passat res greu fora de pantalla però sí que descobrim que Josh Safdie té problemes amb sa mare, perquè no hi ha ni una sola dona a les seves pel·lícules que surti ben parada.
- un antic mafiós amb cara identificable, en aquest cas interpretat per Abel Ferrara, que fa cara d’antic i de mafiós alhora i això és ben fàcil d’identificar. A més, les seves pel·lícules també deixen clares les seves inclinacions. Només cal veure Bad Lieutenant. (En aquest cas no sé si Ferrara es mereix l’entrecot, però arribats a aquest punt ja no tinc aturador).
I ja està. El guió de la primera pel·lícula es repeteix dues vegades més. No hi ha evolució, només un punt de partida i un gran clímax en què no estàs mai segur si de veritat vols que al protagonista li vagin bé les coses perquè en el fons saps que és un puto subnormal. En canvi, a qui tots volem que les coses li vagin bé és a l’únic personatge que no és subnormal, però que no li aniran bé les coses perquè la pel·lícula no va d’ell i només és el jugador de ping pong japonès sord turmentat pel trauma d’Hiroshima i Nagasaki a qui posen per fer contrast amb Marty Mauser (el mateix que passa amb Benny Safdie a Good Time o amb LaKeith Stanfield a Uncut Gems). A més, l’interpreta un jugador de ping pong japonès sord de veritat generacionalment turmentat pel trauma d’Hiroshima i Nagasaki, i dubto que es mereixés perdre l’últim partit perquè l’estatunidenc dels collons pogués quedar bé. Resulta que el paio és boníssim al ping pong a la vida real, però Josh Safdie decideix fer-li el mateix que l’empresari fill de puta li fa a Marty Mauser a la pel·lícula: fer-lo de menys en el seu circ ambulant de carnassa humana.
Puto Safdie de la barba. Més valia que aquest japonès sord hagués perdut contra Forrest Gump. Almenys aquest també ens cau bé. Ens hagués pogut quedar una història preciosa.
I ja està, si algú em pregunta, espero que a Josh Safdie li caigui una banyera a sobre. És l’únic que m’ha agradat de tot el que he vist: una banyera travessant el sostre d’un motel podrit i rebentant-li el braç a Abel Ferrara. So badass.
Sigui com sigui (la llista Epstein acaba de sortir!), a Hollywood li agraden moltíssim aquestes històries gestades per grams de farlopa rere càmeres.
