Una pregunta que els humans ens fem sovint és: estem sols a l’univers? Us imagineu com serà el dia que s’anunciï oficialment que hi ha hagut un primer contacte amb vida extraterrestre? Doncs Carl Sagan, gran divulgador científic del segle XX, ho va imaginar en una novel·la extraordinària, Contacte, publicada l’any 1985, i ara amb bona traducció al català de Lluís Delgado a l’editorial Duna Llibres. Actualment tenim tecnologia que Sagan desconeixia quan va escriure aquesta novel·la, però la idea ha envellit bé: tot d’un plegat la humanitat rep un missatge que du les instruccions per construir una màquina que ens permet viatjar per l’espaitemps cap a una civilització més avançada que la nostra, i una de les tripulants és l’astrofísica Eleanor Arroway (Ellie), protagonista de la novel·la, de qui ens interessa més la seva activitat científica que la seva vida personal, tot i que aquesta emergirà al llarg de la novel·la ja que l’extraterrestre que dialogarà amb ella ho farà amb l’aparença del seu difunt pare. Contacte és una novel·la farcida de reflexió filosòfica i hipotètica sobre les implicacions en la consciència humana d’ençà de la confirmació de vida extraterrestre intel·ligent a nivell mundial. Situada en el context de la Guerra Freda, ens transmet l’esperança d’assolir una cordialitat entre humans gràcies a un projecte comú de construir una màquina que ho revoluciona tot, científicament i tecnològicament i fins i tot religiosament. La lectura en català que fem d’aquest llibre és, doncs, molt posterior a la pel·lícula de 1997 dirigida per Robert Zemeckis, la qual és prou correcta i el protagonisme de Jodie Foster força brillant, però hi ha diferències amb la novel·la que crec que podrien permetre fer una millor versió cinematogràfica, ja que al text de Sagan hi viatgen cinc persones a la màquina i a la pel·lícula només hi viatja l’Ellie. Com ens canviaria la confirmació de vida extraterrestre intel·ligent? Les possibilitats teòriques que planteja la novel·la potser avorririen l’espectador de la pel·lícula, però per als lectors als quals interessa aquest tema hi ha un espai de reflexió enorme. Carl Sagan va jugar amb aquesta idea amb gran habilitat, imaginació i versemblança, bo i intentant fer més ciència que ciència-ficció, tot i que podem afirmar que Contacte és una de les millors novel·les de ciència-ficció del segle XX, i fins que s’oficialitzi el contacte amb vida extraterrestre real per tots els mitjans de comunicació i tots els governs del món, no caducarà l’argument de la novel·la com l’imagina Sagan. Crec que una de les virtuts de la novel·la, més que el contacte amb extraterrestres molt llestos, és fer estimar la ciència com a eina de germanor universal dels humans. La ciència, doncs, és poètica, és bellesa, és intel·ligència i és probablement el llenguatge amb què interaccionarem, potser mitjançant les matemàtiques, amb éssers d’altres planetes o d’indrets que encara som incapaços d’imaginar. No costa endevinar que Carl Sagan creia fermament en la possibilitat de trobar vida intel·ligent a l’univers i ens va regalar una novel·la on intenta fer atractiva aquesta hipòtesi i les seves repercussions per a la nostra espècie. Va anar tant enllà com li permetien els coneixements científics de la seva època, però Déu n’hi do com els va esprémer de manera que encara avui sigui interessant llegir la seva novel·la, la qual ja forma part de la literatura en català. A un extraterrestre que ens superi en coneixements li faríem moltes preguntes, i Sagan en va plantejar un bon grapat, però és a un humà com ell a qui també ens agradaria fer-li, o haver fet, moltes d’aquestes preguntes, perquè era un savi en el seu camp científic. Com a escriptor també ens interessa el que és estrictament literari i, deixant a banda la pel·lícula, Contacte et manté tota l’estona intrigat amb el que podem anomenar el procés de contacte amb els extraterrestres, desitjosos de saber com són, què saben, què en podem aprendre, quin lloc ocupa la humanitat a l’univers, com podem millorar tecnològicament i fins i tot moralment, i quina relació voldrem o ens podrem permetre amb éssers més avançats que nosaltres. Tot el paradigma del pensament es veurà revolucionat el dia que, sense idees estrafolàries ni suposats secrets o conspiracions, se’ns informi obertament del contacte amb vida extraterrestre, i ens hi adaptarem com ho hem fet amb totes les revolucions. A mi em costa imaginar que els extraterrestres reals ens vulguin envair o destruir en comptes d’incorporar-nos a la xarxa de vida universal, per dir-ho d’alguna manera; Carl Sagan no descarta aquesta possibilitat i també la inclou a la novel·la, però en realitat descobrim que aposta més per la idea d’uns extraterrestres amics que és el que molts i moltes hem somiat trobar a l’univers. Fins que la notícia de vida extraterrestre confirmada arribi a totes les llars del món, potser ens sentirem una mica sols o aïllats en un petit planeta que gira al voltant d’un estel normal i corrent dins d’un univers l’únic del qual podem afirmar sense marge d’error que és gegant, colossal o immens. I amb tants milions de galàxies, estrelles i planetes som els únics en fer servir un cervell, o quelcom semblant, per adonar-nos de l’existència? La ciència es basa en proves, i m’agradaria que alguna cosa semblant al que Carl Sagan va imaginar es fes realitat en vida nostra. Seria maco sentir-nos acompanyats per éssers vius del nostre fascinant univers, aprendre coses que encara no podem ni imaginar i compartir sentiments com l’amor expressant-lo amb la nostra manera humana, potser no tan diferent de la manera extraterrestre d’estimar.
