Un dels esdeveniments més esperats per tota la comunitat de cinèfils aquest Sitges 2025 era la visita al festival d’una estrella de Hollywood i de la televisió britànica. Benedict Cumberbatch, actor que ha saltat a la fama mundial gràcies a Sherlock i posteriorment al Dr. Strange de Marvel, venia a Sitges a rebre el guardó Màquina del Temps i a presentar el seu darrer film, una pel·lícula independent que ell mateix produeix i protagonitza de mans del debutant Dylan Southern (també present al festival) com a director i guionista de seva opera prima. Esa cosa con alas, títol de la pel·lícula, adapta la novel·la de Max Porter de títol quasi igual, El duelo es esa cosa con alas.
La sinopsi, tot i que el títol de la pel·lícula ometi aquella primera part del títol del llibre, és clara des del primer minut. Benedict Cumberbatch encarna un pare que veu com el seu món s’enfonsa davant la mort de la seva dona de forma sobtada i, mentre intenta processar el dol, veu que li és impossible recuperar la normalitat amb els seus dos fills petits. Tot es complicarà quan, abatut per la culpa, la tristesa i la nostàlgia, una criatura aparentment maligna amb forma de corb antropomòrfic es coli a casa seva i comenci a fer-li la vida encara més difícil. A partir d’aquí, la pel·lícula bascularà entre el terror i el drama per oferir un camí de superació de la família, empesa per la catarsi del corb antropomorf que dona nom a la pel·lícula, que de forma poc dissimulada actúa com a projecció tenebrosa del dolor i la tristor d’un pare mentre intenta passar les cinc fases del dol.
És important entendre i tenir sempre present que, tal com va dir el mateix Cumberbatch a la roda de premsa que hi va haver amb motiu de la seva presència i de la seva pel·lícula, ell és un ferm creient del cinema d’autor, dels cineastes que pretenen llaurar-se una carrera al món del cinema i en les pel·lícules petites però potents que mereixen ser portades a la gran pantalla; per això, quan un projecte el creu prou interessant, exerceix com a productor i intenta portar-lo a la llum i donar-li tanta visibilitat com pugui gràcies a la posició que li ha donat la fama. I el projecte de Dylan Southern d’adaptar aquesta novel·la i com ho volia fer era una d’aquestes oportunitats. Certament, és una posició que aplaudeixo ferventment sense reserves, però que cal agafar-la com el que és: Esa cosa con alas és un film valent, necessari i amb una factura més que notable, però a la que li pesa ser una opera prima. No com un tret negatiu, perquè juga molt bé les cartes que té i Dylan Southern és molt conscient d’allò que pot i no pot oferir des del guió i la direcció, però si no s’entén bé aquesta proposta, potser no n’hi ha prou. M’explico: moltes de les crítiques negatives del film que es comentaven a la sortida del passi de premsa es sustentaven en 3 pilars. El primer va ser que ni és de terror ni és drama, de manera que queda en terra de ningú; el segon, la repetibilitat incessant d’una trama que sembla no avançar mai i que quan ho fa, és massa lentament; i tercer, que la pel·lícula era massa òbvia i no es permet prendre l’espectador per algú intel·ligent, ja que subratlla massa literalment totes les metàfores de la pel·lícula.
A nivell personal, el primer pilar crec que és qüestió de gustos. A mi, usar el terror per alguna cosa més m’encanta —allò que en diuen terror elevat, una nomenclatura una mica pedant i equívoca, si em permeteu l’opinió—. El segon pilar és cert. La trama avança molt lentament i en cercles. Però és que així és un procés de dol: vas donant voltes i més voltes i et rebolques en el teu propi dolor fins que ho superes o t’enfonses encara més. La pel·lícula intenta transmetre la mateixa sensació a través del guió, el muntatge i les excel·lents interpretacions de Cumberbatch i els germans Boxall en el seu debut cinematogràfic. I a més, cal ressaltar els diàlegs del corb antropomorf a càrrec de David Thewlis (Remis Lupin a la saga Harry Potter) en una personificació absolutament british i herald d’un humor negre bestial (literalment, pel fet de ser un corb), fent èmfasi i mofa envers el pare, davant del personatge clixé en què s’ha convertit el de pare de família enfonsat per la pèrdua, abatut, ploricó, superat, rememorant moments passats. Òbviament, el guió és massa obvi —potser massa, cert, ja que hi ha metàfores que quedaven millor sense estar tan sobreexplicades—, però quan la relació es basa en ressaltar els clixés, és clar que tot és massa obvi: és la gràcia a la que juga el guió, que amb aquesta fina ironia no pot ser més british. Òbviament parlo des del desconeixement de l’obra literària, la qual no he llegit i, per tant, no jutjo Esa cosa con alas com a adaptació cinematogràfica sinó com a pel·lícula, però si entres en el joc guionístic que proposa, en què els seus punts febles de la pel·lícula són ressaltats pel propi personatge del corb en forma de catarsi sarcàstica, l’experiència és molt satisfactòria.
No estic dient que la sobreexposició sigui bona, però sí que la pel·lícula usa aquesta sobreexpoisició al seu favor. No obstat, recalco que hi ha coses massa subratllades com a punt negatiu. L’exemple més clar es veu al mateix trailer, on el personatge del psicòleg pronuncia en veu alta i clara el tema principal de la pel·lícula: “cal diferenciar entre dolor i desesperació”. I la pel·lícula, en un esplèndid tercer acte, demostra que el dolor no és bo ni dolent: és necessari patir-lo, rebre’l amb els braços oberts i processar-lo amb tota la llibertat possible. La desesperació, en canvi, és la pèrdua total de l’esperança, del camí, del focus. I és on està caient la família, arrossegada pel pare. I aquí potser faig un spoiler, però quan el corb remarca múltiples cops que hi ha criatures pitjors que ell, que tenen sort que hi és ell i no una altra, i que ell no se’n anirà fins que deixin de necessitar-lo, el missatge és clar: ell és el dolor, i cal processar-lo abans no arribi la desesperança. I en aquest sentit, Esa Cosa con Alas certament vola alt (sic) com poques pel·lícules.
