De veritat, és un goig veure pel·lícules així de tant en tant. No són massa profundes, no intenten reinventar el cinema, són el que són, amb total honestedat i passió. I no conec ningú que veiés Luger al Festival de Sitges i no s’ho passés “pipa” veient-la; de fet l’ovació del públic al finalitzar el passi a l’Auditori parla per sí sola. Òbviament que una pel·lícula d’acció poligonera i de baixos fons on quan no es diuen paraulotes s’estan esbatussant i fotent-se trets, no és un film costumista i familiar per a totes les edats, ni estómacs. Però pels amants del cinema de Guy Ritchie, Luger és una opció realment notable, feta amb poquíssims mitjans i amb grans resultats. I és una pel·lícula espanyola, totalment independent, a més.
Crec que a la presentació oficial a l’Auditori Melià van estar a punt de dir per megafonia allò d'”Atletes baixin de l’escenari”, perquè va venir molta gent —però molta— a presentar el film, realment cofoia d’haver parit i participat en aquest divertimento d’acció dur i contundent sobre dos pocapenes que treballen de matons per una advocada de moralitat i legalitat qüestionables, que han de recuperar un cotxe robat d’un taller en un polígon industrial de Madrid. Al recuperar-lo, troben una caixa forta al maleter que l’amo del cotxe no sap què és, i que en obrir-la troben una pistola luger de la WWII. Aviat descobriran que molta gent mataria (literalment) per tenir aquesta pistola, d’un valor incalculable, així que podeu imaginar-vos l’infern en què es veuran ficats.
Bruno Martin, guionista i director de la pel·lícula (i que es reserva el paper d’un personatge secundari), va aparèixer a la roda de premsa acompanyat del flamant duo protagonista, David Sainz i Mario Mayo, així com de la que fa de la seva jefa, Ana Turpin, Mauricio Morales (que interpreta un dels personatges més bojos que hem vist en molt de temps en una pel·lícula espanyola) i el coproductor José Luis Rancaño (junt amb el propi Bruno Martin), que no va poder deixar de recordar que la pel·lícula s’havia fet amb fons privats i cap mena de subvenció pública perquè el cinema de terror i el d’acció explícita encara no tenen cabuda a la mentalitat del Ministeri de Cultura, encara que sàpiguen fer sortir a la superfície realitats socials que sovint s’ignoren, així com grans temes a reivindicar com són la lleialtat i el dret de poder tenir segones oportunitats. Perquè d’això va realment Luger, encara que els seus agilíssims 95 minuts a penes et donin temps a respirar amb la gran quantitat de persecucions i baralles i tirotejos de les que fa gala la pel·lícula, i amb una coreografia molt curosa i assajada, però alhora encertadament bruta i pocatraça, tal com es barallarien macarres i matons en una situació límit on el cervell reptilià es troba en un bufet lliure.
De fet, a la nostra pregunta a Bruno Martin sobre el to de la pel·lícula, clarament macarra, però amb influències de cinema comercial d’aquell tipus que fa anys acabaves dient allò tan absurd de “què bona, sembla americana”, va dir que el to no era molt clar d’entrada, però sí que volien que fos una pel·lícula amb personatges molt humans, d’aquí que Luger doni com a resultat una primera part més còmica i distesa, ideal per conèixer i empatitzar amb els nostres pobres protagonistes, per després veure’s dins d’una claveguera de la qual no tenen escapatòria, amb un to clarament més fosc i pessimista. De fet el tagline de la pel·lícula, i que diu el personatge de Mario Mayo en un moment de la pel·lícula, és “no saldremos de este polígono en la puta vida”. El citat polígon, per cert, anomenat Santos 117, es presenta com el més gran d’Europa i és totalment inventat, perquè calia que l’acció succeís en un entorn deixat de la mà de Déu com un polígon industrial, on la “fauna i flora” que hi ha permet jugar molt amb humor negre, estereotips i costumisme (la mostra més brillant de tota la pel·lícula és l’escena de quan van a un bar nazi a recuperar la pistola; si Tarantino fós espanyol, no hauria estat capaç d’escriure una escena més còmica i tensa que aquesta, de debò). Però calia que el polígon fos prou gran perquè semblés laberíntic, i com va dir Bruno Martin, els polígons de l’Estat Espanyol te’ls creues en 10 minuts en cotxe.
A tot això que dèiem dels personatges del polígon, cal ressaltar el guió, inusualment treballat. I dic inusualment perquè tot i que la suspensió d’incredulitat juga un paper gran al llarg de l’hora i mitja de Luger —sabem que a tot arreu hi ha baixos fons, però no sé si realment són tan baixos a l’extraradi de Madrid—, que la pel·lícula és trepidant i amb acció molt explícita, i que juga amb crear un submon costumista plagat d’humor negre, les converses “a la Tarantino” que poblen els moments de calma permeten no només conèixer íntimament als personatges de la pel·lícula, sinó empatitzar amb ells i preocupar-te per ells, entendre’ls, i sentir-te còmplice de les seves bromes i conyetes internes, somriures socarrons i mirades de complicitat mentre es diuen el nom del porc. Sainz i Mayo han sabut fer de matones de barrio, però amb una tridimensionalitat realment sorprenents. I aquesta és la grandesa de Luger, que és un film de cops de puny i trets, però en el fons molt humà. Que sí, que navega en un terreny poc innovador: però el que fa, ho fa realment bé. I això val el seu pes en or.
