Podria resumir-se perfectament com una barreja entre Pesadilla Antes de Navidad, La Novia Cadáver i Coco, amb un petit rerefons de Monstruos S.A. I tot i així, aconsegueix tenir personalitat pròpia. Així de contundent és la carta de presentació del primer llargmetratge d’animació stop-motion de la història de Mèxic: Soy Frankelda. I a més, la pel·lícula ha estat assessorada i apadrinada per Guillermo del Toro, un dels directors mexicans més influents del cinema mundial recent, i gran amant del cinema d’animació.
Molt bé, un cop tenim el hype pels núvols, falta parlar de la pel·lícula i intentar explicar per què és tan recomanable. La nostra protagonista, Francisca Imelda, és una noia al Mèxic colonial del segle XIX que està decidida a ser escriptora, però per coses d’una època en què la societat era principalment patriarcal i on els rols de gènere estan marcadíssims, acaben soterrant-li els somnis. Paral·lelament, un regne subterrani habitat per malsons i monstres està agonitzant perquè els humans estan deixant de tenir por, i ells depenen de fer por per a poder existir. El pesadillero real, l’encarregat de crear els millors (pitjors) malsons possibles, està perdent la inspiració i la fragilitat entre els dos móns està a punt de trencar-se. Però Henerval, el Príncep dels ensurts, viatja al món dels humans i coneix a Francisca, qui el reconeix com una de les seves creacions literàries. A partir d’aquí, el joc metafísic i metanarratiu entra en joc, ja que Francisca Imelda haurà de viatjar a aquest altre món (el seu subconscient?) per aconseguir evitar que el món dels mostres (el món que ha creat) desaparegui creant noves històries de terror i malsons (és a dir, que no deixi d’escriure).
Tot el film és una carta d’amor a la creativitat, a la llibertat d’imaginació i a l’afrontament de les nostres pròpies pors interiors. La història, un cop Frankelda (pseudònim d’escriptora de la Francisca Imelda) entra al món dels ensurts, és potser bàsica i previsible, “sobre rails”, però no oblidem que el film té vocació familiar i els més petits se sentiran còmodes amb els arquetips del príncep desenganyat amb arc de redempció, el conseller que és realment el dolent de la pel·lícula (el pesadillero real), i la instantània història d’amor entre Henerval i Frankelda. Història d’amor que no té a penes recorregut ni arc dramàtic, però si la pensem com l’amor instantani que es dedicarien un autor i la seva creació literària si es coneixéssin, té tot el sentit del món que sigui així.
Però si narrativament pot tenir els seus pros i els seus contres, on Soy Frankelda és indubtablement excel·lent és a nivell tècnic. L’animació en stop-motion és una barbaritat: el detall dels personatges i els decorats és altíssim i amb una gran base cultural mexicana; cada fotograma està enriquit per moviments i animacions d’un detallisme excepcional; l’ús dels colors està molt pensat (ocres i apagats pel Mèxic colonial dels vius, i la saturació dels colors del Dia de Muertos —taronja, groc, morat— pel món dels monstres); i la varietat morfològica dels monstres és aclaparadora, molts d’ells referència de la mini-serie stop-motion per HBO que els mateixos germans Arturo y Roy Ambriz van fer, Los Sustos Ocultos de Frankelda, de la qual Soy Frankelda n’és la preqüela. I musicalment, la partitura de Kevin Smithers recordarà en molts moments la música de Tim Burton per Pesadilla Antes de Navidad, pel caire gotico-fantàstic, amb moltes cançons cantades interpretades pels personatges i en què un gran simfonisme amb orquestra i cor omplen cada nota de la banda sonora.
En resum, la presentació de Soy Frankelda és excel·lent, i tot i que la història és més aviat conservadora en fil conductor per no arriscar-se a no ser apreciada per un públic general, és molt profunda en termes metarreferencials sobre la màgia del procés d’escriptura, on tot el que es crea sobre una pàgina en blanc cobra vida de formes que no podem ni imaginar-nos. No sé si la pel·lícula serà un èxit o no, però sí sé que al sortir de la sala, em van venir unes ganes incontrolables d’escriure i de crear ficció. I crec que això és la intenció primigènia del film, així que només puc dir que “misión cumplida”.
