“Quan una casa respira, què sent? Li agrada la remor de passes, el xivarri dels seus habitants, o prefereix el silenci que queda quan tothom marxa? Li fan pessigolles les mans que toques les seves parets?”
Així obre Sentimental Value, amb una narradora que humanitza els espais i ens aboca de ple al que serà la pel·lícula: una exploració sobre memòries, absències i el pes d’allò que queda quan algú marxa. Joachim Trier comença amb aquesta pregunta en aparença innocent per acabar estenent-la a tot el relat, perquè el film no parla només d’una casa, sinó d’una família, d’un pare que l’abandona i el buit que acaba deixant.
La vaig veure per p
rimer cop a Cannes, on ja la vaig assenyalar com la meva preferida del certamen. Tornar-hi el primer dia de festival a Sant Sebastià ha servit per confirmar sensacions: Sentimental Value és, per mi, una de les millors pel·lícules de l’any, i superant la seva obra anterior, La pitjor persona del món.
Renate Reinsve, en una actuació que ja demana a crits l’etiqueta de “digne d’Òscar”, encarna una dona atrapada entre records familiars, un llegat artístic i un pare abscent. És una història sobre el que heretem, de sang, art i silencis, però també el que decidim fer-ne. I aquí hi apareix un altre element: com un text aparentment dedicat a una mare, es converteix en reflex també d’una filla, un nét i, en última instància, del mateix autor. El film, igual que els textos de Gustav dins la narració, no és mai sobre una sola cosa, és sobre la intersecció de mirades i generacions.
Un dels grans encerts del film és el muntatge. L’edició sap trobar el ritme just, deixant respirar les escenes i permetent que les emocions aflorin amb naturalitat. És un treball discret però decisiu, que evita el dramatisme fàcil i acompanya perfectament l’equilibri entre el drama íntim i la subtil, i dosificada, comèdia que caracteritzen la pel·lícula.
El resultat és una pel·lícula que parla de memòria i reconciliació, pero sense donar respostes fàcils. Com la casa del pròleg, també nosaltres oscil·lem entre el confort de la presència i la inquietud del buit. Trier ens convida a habitar aquest espai incòmode i alhora càlid de la memòria, fent de Sentimental Value una de les propostes més commovedores i completes de l’any.
