La indústria cinematogràfica ha convertit el gènere del body horror en una eina potent per revelar i criticar la violència simbòlica que recau sobre el cos femení. Aquest terror corporal, que revela la carn com a lloc vulnerable i sotmès, resulta perfecte per traduir en imatges allò que sovint es presenta com a “millora”, “perfecció” o “atractiu” en el món real: dietes extremes, cirurgia estètica, edatisme, comparació constant. El cos de la dona és tractat com un objecte que cal modificar, polir, restaurar i el cinema d’horror corporal fa visible quin preu té aquesta exigència.
Un exemple excepcional d’aquesta dinàmica és la pel·lícula Den Stygge Stesøsteren (en castellà La hermanastra fea, 2025) de la directora noruega Emilie Blichfeldt i que acaba de guanyar l’edició 2025 del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. A partir d’una reinterpretació retorçada del conte de La Ventafocs, des de la perspectiva de la germana “lletja” (o més ben dit, no adequada als cànons establerts), el film exposa com la bellesa es converteix en competitivitat i violència viscuda pel cos.
La protagonista, l’Elvira, lluita per ser vista, per ser estimada, per encaixar dins un món que ja ha adjudicat el valor a la seva germanastra bonica, l’Agnes. La pel·lícula no presenta només una rivalitat frívola, sinó un univers en què la transformació física esdevé obligació, i la mutilació simbòlica i literal del cos de la dona es desplega com a terror: cirurgies, deformacions, autolesions. Una crítica cruel però necessària. Quan la bellesa és l’únic actiu socialment valorat, el cos de la dona es troba en una guerra contra si mateixa i contra un sistema que li diu que “no és suficient”. A més, converteix les dones en competidores entre elles, especialment en contextos heterosexuals, en què l’aprovació masculina és el premi més cobejat.
Den Stygge Stesøsteren és especialment rellevant perquè no només denuncia aquests mecanismes, sinó que els porta al més enllà: el cos de la dona ja no només és assetjat per la norma, sinó que es converteix en un camp de batalla visible. A través de l’horror corporal, el film mostra que l’ideal de bellesa no només oprimeix des de l’exterior, sinó que colonitza la pròpia percepció de si mateixa, fins al punt que la dona pot arribar a fer-se mal per conformar-se. El cos muta, es rebel·la o és maltractat, i l’espectador es veu obligat a reconèixer l’absurditat del sistema que ha acceptat.
Aquestes imatges extremades ens remeten també a altres obres del gènere molt recents com The Substance (2024) de Coralie Fargeat que examina la necessitat de rejoveniment i l’obsessió per la imatge d’una estrella en decadència. Una pel·lícula de gènere que va arribar als Oscars, amb el mèrit que això ja comporta.
Així doncs, es podria dir que el body horror femení funciona com un mirall incòmode per a la societat: quan la bellesa és obligació moral, quan l’aparença esdevé condició, el cos femení deixa de pertànyer a la dona, i passa a pertànyer a les expectatives, al mercat i al judici extern. En aquests dos exemples, el terror cinematogràfic no és només sang i carn trencada, sovint és una exageració perquè reconeguem allò que ja passa silenciosament al nostre voltant; els retocs, les dietes, els filtres, la pressió per seguir sent “visible” i “desitjable”.
En definitiva, aquest tipus de cinema posa davant nostre una veritat dura: que moltes vegades el veritable horror no és la mutació física, sinó la veritat que s’amaga darrere de la imatge perfecta, la lluita insostenible per encabir-se en un model que diu “ets menys si no ets així”. I fins que continuï existint aquesta dictadura estètica, esperem que el gènere del body horror segueixi sent una eina necessària, perquè transforma allò que veiem al mirall i ens demana: què fem amb el nostre cos quan algú ens diu que no és suficient?
