Llegir textos llargs sempre és un desafiament. Se’n pot parlar breument? Com es pot resumir una obra completa com la de Tots els contes de Hans Christian Andersen d’Adesiara Editorial sense anar conte a conte d’aquesta magnífica obra de temàtica meravellosa? Com parlar-ne de manera agradívola amb quatre pinzellades prou representatives? Resumir textos llargs és un repte per a qui en parla, fins i tot si en parla amb tota la passió del món. L’esforç de síntesi és exigent amb llibres de moltes pàgines. Si ja ho és amb llibres curts, encara ho és més amb llibres gruixuts perquè hi ha més elements en què fixar-se. Ometre informació important és un dels riscos de la crítica literària. Es pot recomanar un llibre de gran abast amb poques paraules, i que aquestes li facin justícia sense fer-ne espòiler? Com fer una bona crítica d’una obra amb tants contes com els d’Andersen? Esmento els més coneguts, o traeixo els menys coneguts però que són igual de bons? I si esmento els més coneguts, com ho faig per no jutjar la versió original de l’autor danès sense decebre els lectors i les lectores que han rebut versions posteriors edulcorades? Valoro molt positivament l’esforç d’Andersen d’aplegar el folklore dels seus contes amb la seva veu personal, però és bo avisar els lectors i les lectores dels seus contes que hi ha molt d’imaginació però també de bogeria, de tendresa i de crueltat, d’humor i d’inversemblança. Andersen fa literatura extremadament fantàstica i, doncs, fantasiosa, però cal tenir en compte a quin públic s’adreça; si és un públic infantil trobo que els seus contes són màgics però no innocents; al contrari, crec que hi ha la mateixa duresa que en obres estrictament realistes, o tan espectaculars com els contes d’Edgar Allan Poe. Si vol que el seu públic sigui de totes les edats, pot semblar massa esbojarrat.
Crec que està molt bé la traducció del danès al català que han fet Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz, amb epíleg de Jordi Nopca. L’obra és amb dos volums amb unes il·lustracions bellíssimes de Wilhelm Pedersen i Lorenz Frolich que van fer en vida de l’autor. Andersen (Ódense, 1805 – Copenhaguen, 1875) el situem en ple segle XIX, i la tasca que va fer la podem valorar molt positivament per tal com la recuperació del folklore és una de les característiques del moviment romàntic al qual el nostre autor no és aliè. Com presentar l’obra d’Andersen al públic que es senti encuriosit pels seus contes? Crec que és un autor per llegir-lo quan es disposa de temps, i el Nadal és un moment adequat si l’entenem com uns dies d’il·lusió en què tot és possible. Si hi ha ganes de deixar-se sorprendre, Andersen no us decebrà pas perquè és una de les seves grans virtuts. Allà on no hi ha versemblança hi ha sorpresa, i ho dic en positiu. Si es llegeix allò que és terrible com un exercici de sentit de l’humor i àdhuc d’ironia i crítica, aquests contes s’adrecen a vosaltres. Hi ha màgia, personatges estrafolaris i escenaris pintorescos, però sobretot una manera de narrar que de la raresa en fa virtut. Tenint en compte tot el que he dit, no és sobrera una reflexió sobre la narrativa meravellosa: en aquest tipus de literatura res és impossible; de fet, l’impossible es presenta amb naturalitat, és sobrenatural. Una bruixa, un follet o una fada ho són en virtut del seu comportament. No han d’explicar-se, no han d’obeir a un raonament lògic, són el que són perquè la imaginació així els concep, perquè amb les paraules els podem inventar. Amb les paraules podem fer realitat qualsevol cosa, bo i allunyant-nos més o menys de la realitat creïble. No parem de narrar-nos en les nostres vides, i a vegades necessitem jugar amb la fantasia per despertar l’atenció crèdula del nostre públic. Per què? Perquè és una manera d’educar, d’estimular la intel·ligència i la creativitat. Això explica que d’un mateix conte hi hagi versions més ingènues o menys despietades segons quin sigui el nostre destinatari. La literatura meravellosa no pretén la versemblança sinó l’exemple, per això és tan important el comportament dels seus personatges. Ens ensenyen el bé i el mal no per l’estètica, la qual no és un element menor, però al servei d’un missatge moral. Quines intencions tenen els personatges? Aquesta pregunta és necessària per entendre quina lliçó volem transmetre al públic. Quins valors. La manera d’explicar és la manera de moralitzar. Tant és l’origen del personatge més fantàstic o increïble que ens puguem imaginar, el que compta és el que diu i el que fa, com ho diu i com ho fa, perquè així és com aprenem una de les característiques de tota persona: les seves intencions; és a dir, si ens n’hem de fiar o no. La narrativa meravellosa ens educa mitjançant l’exemple dels seus protagonistes i de la nostra disposició a deixar-nos alliçonar. Podem entendre la literatura meravellosa com una advertència dels perills de la vida tant quan som infants com quan som adults, per molta màgia i fantasia que hi hagi? Podem dir, doncs, que ens prepara per intuir les intencions del bé i del mal? I que el mecanisme sigui la diversió tot activant la nostra atenció? Què pretenia Andersen com a conta-contes? Només entretenir? Crec que va trobar en el conte la seva manera de transmetre missatges universals, i és com hem de llegir la narrativa meravellosa, perquè hi ha coses que són ben humanes en el comportament d’una bruixa o d’una sireneta, per molt que canviem els rols dels seus arquetips. Als lectors i les lectores no els hi hem de demanar que es creguin els contes d’Andersen sinó que en gaudeixin la vivència perquè són patrimoni de la humanitat, perquè a qui li agrada llegir troba gust en tots els gèneres literaris.
