Què passa quan alterem deliberadament l’equilibri de la natura per satisfer els nostres interessos? I què passa quan les conseqüències d’aquestes decisions les han d’assumir persones que no n’han obtingut cap benefici?
Aquest és el punt de partida de Too Many Beasts, el primer llargmetratge de la directora Sarah Arnold, que enguany hem pogut veure al Festival de Sitges. Una pel·lícula que barreja el thriller rural, la comèdia negra i la sàtira social, i que parteix d’una premissa extraordinàriament suggeridora, però que, malauradament, no acaba d’estar a l’altura de les expectatives que em va generar.
La història ens trasllada a una zona rural de les Ardenes franceses, on la proliferació de senglars s’ha convertit en un autèntic problema per als agricultors. Els animals destrossen els camps i amenacen la subsistència de les explotacions agrícoles. Però aviat descobrim que aquest desequilibri no és simplement un caprici de la natura. Al darrere hi ha els interessos dels caçadors, que alimenten els senglars per afavorir-ne la reproducció i garantir-se bones jornades de caça.
Per tant, tenim una activitat que beneficia uns sectors determinats, mentre que els perjudicis recauen sobre uns altres. I aquí és on apareix la dimensió ecosocial del film. Arnold no ens parla, almenys no únicament, d’un conflicte entre agricultors i caçadors. Ens parla de les relacions de poder, de l’explotació del territori i d’una manera d’entendre la natura com un recurs que podem manipular en funció dels nostres interessos particulars. És una premissa que permet reflexionar sobre qüestions molt actuals: els desequilibris ecològics, la gestió dels recursos naturals i, sobretot, qui acaba pagant les conseqüències de determinades activitats econòmiques.
I el més interessant és que la directora aconsegueix presentar-nos tot aquest univers a través d’una primera seqüència absolutament magnífica. Coneixem un agricultor, en Brun, desesperat per la invasió de senglars. D’entrada el veiem envestir els animals amb el seu vehicle, en una escena que combina una violència extrema amb un humor negríssim. La frustració acumulada acaba desembocant en l’assassinat d’un dels responsables del conflicte, vinculat al món de la caça en una imatge fosca i força freda. És una primera escena brutal, tant pel contingut com per la capacitat de síntesi cinematogràfica. En molt pocs minuts entenem el conflicte, les tensions socials que hi ha al darrere i, sobretot, el to que vol adoptar la pel·lícula.
I aquí hi ha una de les idees que trobo més interessants de la pel·lícula: els senglars són presentats com una amenaça, però els autèntics comportaments animals són els dels humans. En aquest sentit, el títol, Too Many Beasts, funciona com una ironia. De quines bèsties estem parlant realment?
A partir d’aquí, la pel·lícula incorpora una trama policíaca protagonitzada per Fulda, un investigador interpretat per Alexis Manenti, que arriba a la regió per investigar els fets. És un personatge impulsiu, contradictori i força descontrolat, que encaixa perfectament en aquest univers de tensions i excentricitats.
Durant bona part del metratge, aquesta combinació funciona. Tenim una atmosfera rural molt particular, uns personatges estrambòtics i un conflicte que permet combinar la crítica social amb els codis del cinema negre i la comèdia absurda.
Però, a mesura que avança la narració, tinc la sensació que la pel·lícula comença a perdre el rumb. El que inicialment era una sàtira social molt punyent es va transformant en una acumulació de situacions cada vegada més extravagants. La investigació criminal perd força, els personatges es desdibuixen i l’absurd, que al començament era un recurs molt eficaç, acaba convertint-se gairebé en una comicitat impostada, massa exagerada i caricaturesca. I això es fa especialment evident en el desenllaç. La pel·lícula acaba abraçant un registre cada vegada més descontrolat, fins al punt que sembla més interessada a sorprendre l’espectador que no pas a desenvolupar les idees que havia plantejat.
En el cas de Too Many Beasts, em sembla que el desenllaç acaba debilitant el discurs ecosocial que havia donat tanta força a la primera part del film. El consum fortuït d’una substància provoca que l’investigador principal i la psicòloga que està patentment el departament de policia per a temes rutinaris es vegin immersos en un foc creuat que els durà a ser detinguts pel seu propi cos. A dins del cotxe, asseguts de costat, la tensió sexual que només s’ha palpat durant l’últim acte del metratge, explsionarà en una fel·lació estan emmanillats i el film acabarà aquí.
I és una llàstima, perquè no necessàriament calia una resolució realista, ni tan sols convencional. Però sí que hauria agraït que el final dialogués amb el conflicte inicial, que l’excés tingués una funció més clara i que la crítica a les relacions de poder i a l’explotació del territori no quedés tan diluïda. El problema és que, quan arriba el desenllaç, hi ha tantes bèsties desfermades que la pel·lícula sembla haver oblidat què ens volia explicar amb totes elles.
