Hi ha indrets on el temps sembla haver-se aturat i on les històries que expliquem acaben tenint més força que la realitat mateixa. A The Incomer, el director escocès Louis Paxton ens trasllada a una illa remota d’Escòcia per construir una faula extravagant sobre l’aïllament, la identitat i la por de tot allò que ve de fora. El resultat és una comèdia absurda amb pinzellades de fantasia i humor negre que, sota una aparença deliberadament excèntrica, planteja algunes preguntes interessants sobre la pertinença i la necessitat humana de relacionar-nos.
La història gira al voltant de l’Isla (Gayle Rankin) i en Sandy (Grant O’Rourke), dos germans que han crescut pràcticament desvinculats de la civilització i que viuen seguint les normes, les creences i els rituals heretats dels seus progenitors. El seu univers, construït a partir de supersticions, llegendes marines i una peculiar relació amb les gavines, es veu alterat amb l’arribada d’en Daniel (Domhnall Gleeson), un funcionari encarregat de desnonar-los. Aquest intrús es converteix en el detonant d’un xoc cultural que Paxton explota a través de situacions absurdes, incomoditats socials i una comicitat que oscil·la entre la ingenuïtat i el grotesc.
Un dels principals encerts de la pel·lícula és la manera com transforma l’espai geogràfic en un espai mental. L’illa no és només un escenari de gran bellesa natural (aplaudiments a la fotografia), sinó també una representació física de l’univers tancat dels protagonistes. Allò que per a ells significa seguretat, llibertat i continuïtat cultural es revela progressivament com una estructura que limita la seva capacitat de comprendre el món. En aquest sentit, The Incomer planteja una paradoxa suggeridora: fins a quin punt preservar una identitat pot acabar convertint-se en una forma d’empresonament?
La pel·lícula també juga amb els codis del folk horror, tot i que els desplaça cap al terreny de la comèdia. Les creences ancestrals, els rituals estranys i l’amenaça d’éssers procedents del mar evoquen l’imaginari d’obres com The Wicker Man (1973), que ben aviat veurem una nova versió als cinemes. Però Paxton prefereix desactivar-ne el potencial terrorífic mitjançant l’humor i la tendresa. El folklore funciona aquí com un mecanisme de transmissió cultural, però també com una eina de control: les històries que expliquem per donar sentit al món poden acabar condicionant la nostra manera de viure-hi.
Aquesta lectura adquireix una dimensió especialment interessant quan considerem el rol d’en Daniel. Inicialment es presenta com el representant d’una modernitat burocràtica, racional i aparentment superior, el personatge també evidencia les contradiccions de la societat contemporània. Paxton evita, en bona part, establir una oposició simplista entre civilització i primitivisme. Ni la vida dels germans és tan lliure com sembla, ni el món exterior resulta necessàriament més hospitalari. És precisament en aquest territori intermedi on la pel·lícula troba alguns dels seus moments més suggeridors.
El repartiment contribueix decisivament a sostenir una proposta que exigeix una considerable suspensió de la incredulitat. Gayle Rankin construeix una Isla salvatge, imprevisible i emocionalment vulnerable, mentre que Grant O’Rourke aporta una ingenuïtat entranyable al personatge d’en Sandy. Domhall Gleeson, en el paper de Daniel, exerceix de contrapunt perfecte. La seva contenció interpretativa accentua l’absurditat de les situacions i permet que l’espectador s’introdueixi gradualment en aquest univers tan particular.
Ara bé, l’excentricitat també representa la principal debilitat de The Incomer. Paxton sembla confiar excessivament en la singularitat dels personatges i en la repetició de determinades situacions còmiques, fins al punt que alguns passatges resulten reiteratius. La voluntat de combinar humor absurd, drama familiar i reflexió existencial tampoc no sempre acaba de trobar l’equilibri necessari. Especialment quan la narració s’endinsa en territoris més foscos, els canvis de registre poden resultar bruscos i algunes de les emocions que la pel·lícula pretén despertar no estan prou desenvolupades.
Tanmateix, seria injust no reconèixer la personalitat d’aquesta òpera prima. La fotografia de Pat Golan aprofita magistralment l’austeritat del paisatge escocès, mentre que les incursions en l’animació i la dimensió gairebé artesanal de l’univers visual reforcen el caràcter de faula contemporani.
Així doncs, potser l’aportació més valuosa de The Incomer és recordar-nos que el problema no és tenir arrels, sinó convertir-les en cadenes. I que, de vegades, l’autèntica amenaça no és qui arriba de fora, sinó la por que ens impedeix obrir-li la porta.
