La Història de la creativitat humana té un mecanisme curiós: funda una tradició a partir d’uns elements inicials que es van omplint amb el temps. Omplir la tradició és el procés pel qual disposem d’uns elements senzills que comencen a narrar la realitat humana segons la necessitat d’explicar-la per les societats de les civilitzacions diverses de cada moment històric. Hi ha una transformació o metamorfosi dels continguts que van afegint elements mitjançant els canvis generacionals. Això és tan vàlid per a la cultura popular com per a l’alta cultura; els canvis en la cultura popular són més lents perquè s’aferra a la tradició bo i repetint uns rituals que s’hereten però fan difícil datar el naixement de la seva originalitat, probablement molt temps enrere, prou temps per fer retocs i innovar dintre del relat col·lectiu, enriquint-lo i desvirtuant-lo ensems. Podem dir que abans de la creativitat hi ha la creació; algú, de vegades anònim, crea la base d’una tradició, potser un mite senzill, un relat planer o un símbol per donar resposta a una pregunta existencial, l’orgull o l’origen d’un poble. No és estrany començar amb un mite fins a consolidar una religió o una ciència. Es van omplint de contingut els costums, el llenguatge i les característiques que ens arriben del passat. Hi ha una celebració, al carrer i a les aules de l’herència creixent, com podem comprovar amb l’alta cultura. L’escriptor d’un segle pot inspirar-se en el segle anterior, en els segles anteriors no per suprimir-los sinó per renovar-los, per madurar-los i per sofisticar-los. La sofisticació és un concepte molt important per entendre la nostra realitat cultural, de manera que ens permet encetar des del present el viatge cap al passat, per entendre com s’arriba de l’Odissea homèrica a l’Ulisses de Joyce, i a l’inrevés. El secret és que hi ha una ment il·luminada que recull el testimoni de la tradició i, per tant, que l’omple i que, de fet, l’infla sense por que peti com un globus però sí que conseqüent amb el context històric, social i cultural en el qual es situa l’escriptor o l’escriptora. Crec que és apassionant fixar-se en els mecanismes mentals de qui, anònim o conegut, posa els fonaments del que sabem o del que creiem saber. Algú va ser el primer, i es mereix tots els homenatges, però tant important és l’últim com el primer, els quals a més a més tenen un vincle com el d’Homer i Joyce que significa una continuïtat alhora que una originalitat mútua. Joyce omple la tradició però Homer també ho fa i, encara que no ho veiem, totes les persones que van dir per primera vegada totes i cadascuna de les paraules que contenen aquests llibres van existir. La tradició també és això: els idiomes que hem inventat, tant si la finalitat comunicativa és oral com si és escrita, per fer literatura. Els camins de la creativitat són sorprenents, i ens han d’admirar i encuriosir alhora; tots els idiomes tenen una història que podem conèixer o no, però ens acompanyen i no ens obliguen a incorporar-los al nostre bagatge de manera tancada, ni tan sols la tradició més tancada que ens puguem imaginar. De fet, res ens assegura que no hi hagi una revolució que ho replantegi tot, quelcom que canviï el curs de la tradició. Qualsevol de nosaltres, com a humans que som, podem modificar una creació humana amb una creativitat nova, i això ha passat moltes vegades! La tradició, doncs, és oberta encara que aparentment no ho sembli. Admirem els nostres avantpassats per la creativitat de les seves creacions en el seu moment històric, i això està bé, però la ment també ha d’estar oberta a nous continguts i a no perdre mai la curiositat. Els costums que repetim, per què els repetim? Sí, es pot dir que simplement ens agraden, però algú ha fet que ens agradin. O no. Podem sentir que una tradició ja no respon a la nostra realitat i cal canviar-la. La nostra mirada és optimista perquè rebem la cultura plena de símbols i rituals d’imaginació humana, però també és bo advertir que una tradició es pot veure amenaçada per una persona o un col·lectiu de persones que ja no s’hi senten identificats i inclús hi vegin un obstacle o una enemistat. No tothom, en qualsevol dels nostres episodis històrics, ha volgut ser creatiu o respectar la creativitat; el poder ha fet que, moltes vegades, s’hagi destruït la tradició cultural, plena d’historicitat i fins i tot esborrar-la del mapa. La negativitat no la podem ometre, el mal o la maldat és present en molts individus, goso dir que molts d’ells i d’elles persones intel·ligents, i em dol afegir que també creatives. Volen imposar la seva creativitat contra altres creacions; d’això n’hem de ser conscients perquè també forma part de la naturalesa humana, i per molt indignant que sigui, moltes tradicions que s’han perdut no ho han fet per un oblit natural del pas del temps, sinó intencionadament. Omplir la tradició hauria de ser bonic, i ho és malgrat els atacs del costat fosc de la naturalesa humana. Malauradament, la dolenteria, amb explicació o sense, és inevitable, però també som capaços de lluitar per fer el bé, i la creativitat és una manera de lluitar que normalment és positiva, si més no culturalment, si més no també literàriament. Hem fet servir el verb omplir, tot i que a vegades també cal buidar. Què passa quan es buida la tradició? En traiem alguna lliçó positiva? Podem tornar a començar a omplir, almenys si buidem per reordenar el contingut d’una tradició; en aquest cas, hem d’entendre que es tracta d’una reordenació benintencionada, potser per fer un espectacle més llustrós, un acoloriment estètic o una major diversió. D’aquesta manera, doncs, omplir la tradició també és retocar-ne la bellesa i el gaudi intel·lectual i emocional perquè així ho demanen els temps o la nostra inspiració particular, no per trencar la tradició, doncs, sinó per embellir-la una mica més. O molt més.
