Robin Hobb, pseudònim de l’escriptora estatunidenca Margaret Astrid Lindholm Ogden (1952, Berkeley, Califòrnia), va irrompre amb força en el panorama del gènere fantàstic amb Aprendiz de asesino (Assassin’s Apprentice en anglès), primera novel·la de la coneguda Trilogia del Vatídic, publicada originalment l’any 1995. Aquesta obra no només va consolidar l’autora com una veu imprescindible del gènere, sinó que va demostrar que la fantasia èpica podia ser íntima, dolorosa i profundament emotiva o humana. Lluny dels grans herois predestinats i de les gestes glorioses, Hobb construeix una història centrada en la solitud, la identitat i el pes de la lleialtat, elements que converteixen Aprendiz de asesino en una experiència emocional intensa i duradora.
Aquest primer volum estableix les bases d’un recorregut que continuarà a Asesino real (Royal Assassin, 1996) i culminarà amb La búsqueda del asesino (Assassin’s Quest, 1997), les dues novel·les posteriors d’aquesta trilogia. En elles, la història dels seus personatges principals s’expandeix i s’enfosqueix aprofundint en les conseqüències de tot allò que s’ha sembrat a Aprendiz de asesino. Junts, aquests tres llibres conformen un dels relats més coherents i emocionals de la fantasia moderna, una crònica de creixement, pèrdua i resistència que ha esdevingut, amb el pas dels anys, un autèntic clàssic modern.
La història de Aprendiz de asesino s’obre amb l’arribada d’un nen a la fortalesa de Torre del Alce, el cor polític dels Sis Ducats. El nen és el fill bastard del príncep hereu anomenat Hidalgo, que és abandonat a les portes del castell com una prova viva d’un error del passat. És per això que al nen se’l coneixerà amb el nom de Traspié Hidalgo Vatídico. Des del primer moment, Traspié queda marcat per una doble condició que el perseguirà al llarg de tota la novel·la: pertany a la família reial, però alhora n’és una taca incòmoda, una figura o presència que cal tolerar però que mai serà acceptada del tot. Aquesta ambigüitat és el nucli emocional del relat que Hobb treballa amb una sensibilitat minuciosa. Un tret també destacable és que tots els membres de la família reial i alguns personatges relacionats com és el cas de Traspié estan imbuïts de les virtuts que denoten els seus noms.
Narrada en primera persona des de la mirada adulta de Traspié, la novel·la adopta un to de memòria, gairebé de confessió. No és la crònica d’un heroi triomfant, sinó el relat d’una vida marcada per la renúncia, l’obediència i el dolor silenciat. Traspié és, doncs, un protagonista vulnerable, sovint confós, que creix envoltat de normes que no entén i d’afectes que li són negats o retirats. Aquesta veu narrativa és un punt fonamental ja que crea una proximitat immediata amb el lector i transforma cada petita victòria i cada fracàs en una experiència compartida.
Un dels grans encerts de Aprendiz de asesino és la manera com Hobb tracta el tema de la màgia. En lloc de presentar-la com una font de poder espectacular, la converteix en un element ambigu, perillós i profundament vinculat a la identitat. Així, el nostre heroi posseeix dues habilitats màgiques: la Habilidad, una forma de comunicació mental reservada als membres de la nissaga reial dels Vatídic, i la Maña, un vincle empàtic amb els animals que la societat considera antinatural i indigna. Aquesta darrera és especialment reveladora, ja que posa en evidència els prejudicis del món dels Sis Ducats i obliga el protagonista a amagar una part essencial de si mateix per poder sobreviure al llarg de les tres novel·les de la saga.
La relació que desenvolupa Traspié amb els animals, especialment amb el llop Ojos de Noche, és un dels aspectes més memorables de la novel·la. No es tracta només d’una connexió màgica, sinó d’un vincle emocional profund que ofereix al protagonista allò que la societat humana li nega: comprensió, lleialtat i un sentit de pertinença. A través d’aquesta relació, Hobb explora la frontera entre allò humà i allò salvatge i qüestiona la idea que la civilització creada pels humans sigui necessàriament superior a la natura.
Paral·lelament al creixement interior del seu protagonista, la novel·la desplega un complex entramat polític. Els Sis Ducats es troben amenaçats per un poble invasor de corsaris, els anomenats Velas Rojas, que no només saquegen i destrueixen, sinó que deixen rere seu persones forjades o buides de voluntat i empatia. Aquesta amenaça externa crea un clima de perill o por constant i posa a prova la capacitat del regne per mantenir-se unit. Al mateix temps, dins del palau es desenvolupen lluites de poder, enveges i traïcions que resulten igualment destructives.
Traspié, malgrat la seva joventut i la seva condició marginal, és arrossegat a aquest joc polític com a eina del rei Artimañas, que el forma en secret com a assassí especialitzat en plantes i verins, i espia. Aquesta decisió marca profundament el protagonista i l’obliga a dur a terme accions que entren en conflicte amb la seva consciència. Per tant, el seu aprenentatge s’esdevé més enllà de la moral més bàsica: cada missió deixa una empremta, cada ordre complerta té un cost emocional. D’aquesta manera, Hobb no ens mostra una visió romàntica de la figura de l’assassí; ans al contrari, ens presenta amb cruesa les conseqüències psicològiques de la violència silenciosa o interior que pateix Traspié.
Els personatges secundaris, construïts amb matisos que reflecteixen la complexitat del món que els ha tocat habitar, contribueixen de manera decisiva a la riquesa del relat. Burrich, el seu tutor, representa una figura d’autoritat rígida però protectora, marcada per les seves pròpies renúncies. El príncep Veraz encarna la noblesa del sacrifici, mentre que el príncep Regio personifica l’ambició egoista i la corrupció del poder. El ritme de la novel·la és pausat, ja que Hobb dedica temps a mostrar el pas dels anys, l’educació de Traspié i les seves errades i silencis. Aquesta lentitud deliberada permet que el lector s’endinsi en la psicologia del protagonista i entengui que no és un heroi èpic al ús, sinó un de quotidià, persistent, i per això mateix tan humà. Al llarg de les seves aventures (més aviat desventures) Traspié aprèn, sí, però també s’equivoca, cau i torna a aixecar-se amb més cicatrius que certeses. És precisament aquesta honestedat narrativa la que diferencia Aprendiz de asesino de moltes altres obres del gènere fantàstic.
Aprendiz de asesino és, en definitiva, una porta d’entrada a un univers literari ric que es gaudeix de valent. No és una fantasia de lectura (i evasió) ràpida, sinó una obra que demana implicació emocional i paciència, però que recompensa molt generosament el lector. L’estil de Robin Hobb és sobri, però evocador; no busca l’espectacularitat sinó la precisió emocional i sap carregar cada escena amb el seu significat precís i les conseqüències a llarg termini que comportaran pels seus personatges. La literatura de Hobb té, doncs, la gran virtut de mostrar-nos com la grandesa d’una història no depèn de la magnitud dels seus herois i batalles, sinó de la veritat emocional que desprenen tots els seus personatges.
