Un nou país més enllà de la finestra, de Theodor Kallifatides, va ser el llibre que vam comentar a l’últim club de lectura de la biblioteca l’Esqueller.
Parlar d’immigració està a l’ordre del dia, sobretot referir-s’hi des de les xifres: d’aquells que arriben d’un país o d’un altre, de tot allò que deixen enrere, de les coses bones, d’allò dolent, de com ens afecta com a societat i de què podem o no podem fer per millorar certes situacions. Llegir Theodor Kallifatides és sinònim de seure, parar i pensar més enllà d’aquesta bogeria estadística.
Kallifatides va emigrar l’any 1964 de Grècia a Suècia, que ha convertit en el seu nou país. Malgrat tot, un suec de tota la vida se li planta al davant i l’increpa utilitzant la paraula “turc”. Aquest gentilici escopit com una ofensa és el tret de sortida per plantejar-se en què s’ha convertit després de viure en una terra estrangera. Per fer-ho, diu, la millor manera és “recordar allò que eres”.
A partir d’aquest capítol, l’autor comença a desgranar la seva vida, escrita des de l’oxímoron entre el punt de vista grec i el suec i com tot plegat afecta els temes més profunds (i alhora quotidians) de la seva existència: la identitat individual i col·lectiva, la llengua com a “lava que brolla del volcà de la nostra ànima”, del concepte canviat de la felicitat, de l’amor i la típica història de la princesa que s’enamora de l’estranger, de la solitud, el turisme, les arrels, la mort.
Un nou país més enllà de la finestra és un llibre breu però ple de saviesa, pensat per llegir a poc a poc, parar-se i pensar, senzillament. Són pàgines que remouen, que fan rumiar, com diu Kallifatides, que “l’estrangeria ensenya a viure amb humilitat […] cap a una gran tolerància i honradesa. No és fàcil i no va de pressa, però va”.
