Una nova pel·lícula del duo belga format per Hélène Cattet i Bruno Forzani sempre és una bona notícia per un tipus d’espectador, entre el qual m’incloc. I és que potser la pel·lícula que fan acaba no agradant-te (no soc especialment defensor de la seva anterior Dejad que los cadáveres se bronceen), però el que sí que no et pots treure del cap és la seva forma de dirigir propostes nostàlgiques d’un cinema que ja no es fa, amb una fotografia excessiva, com si els seus films fossin calidoscopis pulp de colors saturadíssims, i unes interpretacions forçades, però que encaixen en el seus forçats fils narratius aconseguint que aquest forçat sigui un exercici d’estil més que un defecte.
Aquí, el focus està en un dels gèneres per antomàsia del cinema: el d’espies. Qui no coneix James Bond? Doncs l’acció se centrarà en un senyor d’edat ja avançada, un fenomenal Fabio Testi que viu elegantment en un hotel de platja a la Côte d’Azur gaudint del mar, el bon temps, els passeigs, i “les vistes” (us enrecordeu de James Bond, oi?), mentre rememora la seva època com espia internacional. Però quan la jove i bella inquilina de la suite del costat de la seva desaparegui misteriosament, començarà a sospitar que els seus enemics del passat, amb la implacable assassina Serpentik, no el deixaran jubilar-se. A partir d’aquí, la pel·lícula començarà a oferir un trencaclosques en què el passat i present del nostre protagonista començaran a barrejar-se de forma no lineal i propera al —òbviament— cinema d’espies, però també al surrealisme, fins al brutal desenllaç on res era el que semblava, però tampoc res semblava el que era: baralles, seduccions, persecucions, assassinats… Tot servit al revés que els Dry Martinis del bo del James Bond: aquí està tot agitat i també barrejat per aconseguir un relat captivador (tan visual com narrativament), del qual deliberadament costa seguir el fil, però quan totes les peces encaixen, la sensació és brutalment demolidora.
Aquest any, a més, la projecció de la pel·lícula va fer que ambdós cineastes, Cattet i Forzani, vinguessin al Festival no només a presentar Reflecion on a Dead Diamond, sinó també per tenir una sessió encounter amb fans i premsa, en la qual van comentar com s’imaginaven Fabio Testi quan pensaven en el seu protagonista, i que òbviament va ser un somni fet realitat quan va acceptar el paper. També van explicar que en un principi havien decidit que l’escena de lluita del personatge de Serpentik la dirigís un director convidat (tot i que no van especificar qui), ja que ells mai havien rodat res tan coreografiat ni tan frenètic, però que finalment van desistir i es van arriscar a fer-ho ells (amb un gran resultat, he de dir) per matenir el to psicodèlic i tan propi d’ells, i que aquella escena no semblés un afegit. Al ser preguntats per les referències i inspiracions, van ressaltar que tot i ser un guió original, Reflection on a Dead Diamond era una deconstrucció del cinema d’espionatge, així que James Bond o Danger: Diabolik de Mario Bava van ser referents absoluts.
Si us agrada el cinema d’espies, mireu Reflection on a Dead Diamond, perquè juga amb els estereotips i l’atmosfera kitsch d’una forma tan intel·ligent, que quan sembla que has entès per on anirà, et torna a sorprendre. I si no us agrada el cinema d’espies, també mireu-la, perquè l’humor negre es barreja amb una crítica al propi format del cinema d’espies aconseguit que, repeteixo perquè és important, res sigui el que sembla, ni res sembli el que és. I tot, fins i tot allò que no té sentit, acaba tenint sentit precisament per no tenir-lo. Quan vegeu la pel·lícula, ho entendreu.
