La por és una emoció humana natural. Sentir por no és de covards; la covardia és una categoria moral. La por ens avisa dels perills i ens posa en alerta per afrontar la vida. Una por exagerada ens pot dur a les fòbies, però una mica de por no és dolenta, atès que és un mecanisme de supervivència. La por es pot superar de moltes maneres, i una de molt recomanable és desviar-la de dins nostre i posar en el seu lloc una altra emoció més positiva. I com es fa això? Amb una substitució perceptiva; és a dir, percebent una cosa que aparti la por. I amb quina eina? Doncs una bona eina és la cultura. Quan sentim por i no podem deixar de pensar en aquesta por, podem omplir els pensaments amb elements culturals: la música que ens agrada, el cinema que ens agrada, les sèries que ens agraden, la literatura que ens agrada, el teatre que es agrada, l’art que ens agrada, etc. Quan hi ha quelcom que ens espanta, combatem-ho amb Shakespeare, amb Mozart, amb Spielberg, amb Van Gogh, i amb qualsevol altre creador o creadora que ens alegri el dia. Es pot combatre la por amb la cultura. Aquesta és la idea. En general, amb totes les emocions negatives podem fer el mateix: atacar-les amb emocions positives, foragitar el que ens desagrada amb el que ens agrada. Les nostres penes no guanyaran la partida; al contrari: desbordem alegria llegint, rellegint i memoritzant aquell text que fa que tot tingui sentit o que tot torni a tenir sentit. Quan hàgim de plorar de desesperació, agafem immediatament aquell llibre que ens atrau i llegim-lo; aquelles paraules ens fan emprendre el viatge cap a la felicitat; no només ens distreuen, no només ens eduquen i no només ens alfabetitzen i culturitzen, sinó que també ens protegeixen. De què ens protegeixen? D’aquelles amenaces externes i dels obstacles interiors. La cultura és un remei gairebé màgic. Què dic! És totalment màgica! Màgia bona. Si algú ens vol fer mal i ho aconsegueix no oblidem que la cultura ens guareix, és la panacea ideal. Si hom creu que estic pecant d’optimista, doncs jo dic que sí, i és gràcies a la cultura. Posar límits a les nostres pors és el que podem aconsellar a tothom: que les pors estiguin ben controlades; quan intentin sobrepassar-nos, lluitem-hi rebent estímuls positius. Hi ha moltíssima cultura per afavorir aquests estímuls, i si a més a més els compartim amb les persones que estimem i que ens estimen, menys por sentirem i pràcticament deixarem de ser porucs. Quan estiguem tristos, plantem en els nostres cors les llavors agradables d’un espectacle cultural qualsevol al qual hi hem participat com a públic o com a protagonistes, i parlem-ne, parlem-ne molt amb les persones que sentim afinitat, perquè mentre parlem d’això, posem a ratlla les nostres pors. No cal ser molt culte ni molt lletrat per lluitar per aquest regal que és la vida, vingui d’on vingui. Ens poden fer mal? Sí, i a més a més afirmant que el mal el podem rebre de moltes maneres, intencionadament o accidentalment, però això no vol dir que ens derroti o que ens humiliï, perquè ni estem sols ni ens manquen recursos com la cultura per ser feliços. Som fràgils? Molt, però no pas indefensos, o no tant com a vegades ens pensem, perquè tenim companys de viatge meravellosos, ja siguin humans i, per tant, creats pels humans, o de la naturalesa universal, com la bellesa d’una posta de sol, el naixement d’un nou ésser viu o la llum que ens arriba de les estrelles. Tot ajuda: aprendre coses pel gust d’aprendre-les; que la nostra curiositat sigui inesgotable i estimar pel sol fet d’estimar fa que, tot plegat, tingui un sentit enriquidor que no es deixa intimidar per cap por. Està bé conèixer les nostres pors per combatre-les de la millor manera possible, i podríem dir que la cultura és l’arma o millor dit: la cultura és l’aliment que sacia la set i la gana d’amor. Com a humans que som, les pors no desapareixeran mai, o no desapareixeran mai del tot, però no hem de sentir que estem abandonats; ens acompanyen persones bones i plenes de saviesa, una saviesa que no és per presumir de res sinó per il·luminar-ho tot. Quan sentiu angoixa, recordeu que es pot combatre amb cultura, que es pot desinfectar amb cultura i, doncs, es pot expulsar amb cultura, cultura popular i alta cultura. Què és allò que temem? Sovint és el dolor o la pèrdua. Doncs no oblidem que la cultura és plaer i guany, simbòlic i real. L’avantatge que té la cultura davant la por és que és inexhaurible: necessitaríem més d’una vida per conèixer tota la creativitat humana, i a més a més aquesta creativitat no s’atura, atès que els humans seguim creant i eixamplant el paradigma cultural. La por fa mal però no és invencible, i la cultura ho demostrarà sempre; sempre que li donem un lloc en el nostre interior, un lloc que és alhora cuirassa i aixopluc. Llar. La por no és part d’aquesta llar, ho és la nostra humanitat i el nostre humanisme, la humanitat engalanada amb l’humanisme. La cultura és aliada d’aquest humanisme, de manera que sentim el goig de la finalitat estètica de tota art, que és el plaer i la saviesa. L’espai cultural reemplaça el de la por. Això ho celebrem amb cada obra d’art que integrem en la nostra vida i en la nostra personalitat. Si la cultura és una raresa, benvinguda sigui, i amb ella tot el que hem inventat els humans, sobretot el que hem inventat culturalment. És evident que la por no deixarà de ser present en la naturalesa humana, però em sembla igualment evident que no mana ella sinó nosaltres, i la cultura ho constata. Només cal que estimem la cultura i ella es deixarà estimar.