Sense cap mena de dubte, Luc Besson és un dels grans del cinema europeu dels últims 40 anys. Potser no és un autor que ha capgirat la forma de fer cinema, però si fem una llista de les pel·lícules d’acció més entretingudes dels últims anys, ell n’ha estat el guionista, i potser el director o el productor. El Quinto Elemento, León El Profesional, Nikita… ell és l’autor absolut. I què dir de les sagues Transporter o Taken (Venganza per aquestes contrades), que van convertir a Jason Statham i Liam Neeson en estreles del cinema d’acció: ell n’és el productor (i guionista de les de Neeson, a més). Fins i tot El Gran Blau, aquella pel·lícula de culta sobre competicions d’apnea, ell n’és el director i guionista. En fi, que Besson està de volta i mitja de tot i actualment, amb més de 60 anys, fa els projectes que li venen de gust, i com li venen de gust. Ja no ha de demostrar res… i potser això es nota massa.
Però bé, per totes aquestes raons la visita de Luc Besson al Festival de Sitges era un bon esdeveniment pels més cinèfils, és clar, i prova d’això va ser l’afluència de premsa i audiència a la roda de premsa oberta a públic (aquella barreja que han fet aquest any de barrejar les rodes amb els encounters). Ens visitava ell i Zoë Bleu, la Mina/Elisabeta del seu Dracula: A Love Tale, una de les pel·lícules europees més esperades de l’any. I s’ha de dir que Besson creu fermament en tots els seus projectes, són “les pel·lícules que vol fer”, tal com va expressar diverses vegades durant l’encontre. El més estrany és que Besson defensi a capa i espasa aquesta Dracula: A Love Tale com una aproximació inèdita i romàntica a una història que sempre s’ha entès de terror perquè, tal com va afirmar, no li agraden les pel·lícules de terror així que mai va pretendre fer-ne una, a ell li interessava la història d’amor d’un home que espera 400 anys per poder dir adeu a la seva estimada com ella es mereix. Estarem tots d’acord que aquest tema és molt romàntic, i que es mereix una pel·lícula… però no era aquesta la proposta de Francis Ford Coppola en la seva brillant Bram Stoker’s Dracula de 1992?
Aquesta és la sensació que se’ns havia quedat a tothom qui havíem vist el film al passi de premsa del Festival: Besson afirma i reafirma que no s’ha fixat en cap pel·lícula anterior, sinó que va llegir la novel·la i va fer-ne la seva versió, però crec no equivocar-me si dic que tothom assumirà que ha fet un remake del film de Coppola: el fil argumental és el mateix, però a més hi ha plans, contraplans, i detalls interpretatius (la trobada entre Jonathan i Dracula al castell és pràcticament idèntica, look de Dracula inclòs). Adicionalment, la música de Danny Elfman té molta personalitat, sobretot amb la nana que esdevé el tema principal, però fa un clar homenatge a la banda sonora de Wojciech Kilar pel film de Coppola al pròleg de la pel·lícula, quasi de forma reverencial —tant en estructura musical, com en els violins de The Brides, treuen el cap algun cop a la pel·lícula del francès—. Fins i tot es va rebotar una mica quan una de les preguntes no va tocar el film de Coppola sinó Nosferatu, quan Besson va dir que Dracula i Nosferatu ni tan sols són el mateix personatge ni la mateixa història, ja que, i cito textualment, “Dracula va d’un home enamorat, i Nosferatu és la fantasia d’una dona”.
A partir d’això, costa avaluar una pel·lícula que s’emmiralla (conscientment o no) en una obra mestra del cinema com és la versió de Dracula de Coppola, perquè en aquest cas les comparacions seran odioses. A nivell actoral, els protagonistes Zoë Bleu i Caleb Landry Jones no estan a l’altura, quedant tant Mina/Elisabeta com Dracula massa teatralitzats (en el pitjor dels sentits, de pausats a sobreactuats en 1 sol frame). Sort del sempre excel·lent Christoph Waltz, qui encarna a un sacerdot místic alemany que NO és Van Helsing (Besson ho va negar rotundament a la roda de premsa) i que, com a caçador de vampirs en missió encoberta eclesiàstica, lluitarà contra Dracula. Però fins i tot Waltz sembla prendre’s la producció com un divertimento, perquè s’ho passa d’allò més bé en el seu personatge.
Sort que, i això és indiscutible, Besson sap moure la càmera i sap mantenir el ritme d’una pel·lícula. Com ell mateix explica, no sap rodar massa en cromes i amb CGI: o és tot animació o necessita agafar la càmera i córrer amb ella per les localitzacions; però va dir que el castell de Dracula va haver de fer-lo en CGI perquè primer, no hi ha castells així on es pugui rodar, i segon, el castell acaba destrossat durant l’assalt al final de la pel·lícula. També va fer amb CGI unes dubtoses gàrgoles que, personalment, hagués preferit que no les hagués posat (sobretot pel seu desenllaç, quasi picant l’ullet a Indiana Jones y el Templo Maldito), però cal dir que les més de 2 hores que dura Dracula: A Love Story no es fan gens pesades, i de fet es miren amb interès. Però l’eterna sensació de déja vu (inconscient o no) amb Coppola, i que les comparacions són, com hem dit, odioses, no deixen a la proposta de Besson en massa bon lloc. Una llàstima.
