Amb la fabulosa pel·lícula de Jack Arnold de 1957 El Increíble Hombre Menguante, resulta sorprenent que algú pretengui fer una nova versió quasi 70 anys després. Però és el projecte en què s’han embarcat el director Jan Kounen i l’estrella del cinema francès i oscaritzat protagonista de The Artist, Jean Dujardin. És complicat parlar d’una pel·lícula que vulgui o no s’acabarà emmirallant en el clàssic de Jack Arnold. Sobretot, perquè el guió és del mateix escriptor de la novel·la que adapta, Richard Matheson. I sobretot, perquè, a efectes globals, no aporta res en l’àmbit cinematogràfic que no tingués aquella, tret d’un missatge més positiu, més de conscienciació i acceptació d’una nova realitat amb renovades ganes de viure, més que la supervivència vers un univers hostil producte de la contaminació radioactiva i química de l’original.
La premissa és similar: un home normal i corrent amb una bona vida, tant professional com familiar, cau presa d’un fenomen meteorològic inexplicable durant un viatge per mar, i a partir de llavors, comença a fer-se cada cop més petit irreversiblement. Atrapat al soterrani de casa seva, haurà de prendre consciència d’un entorn quotidià que s’ha tornat feréstec i hostil. Una veu en off del mateix Dujardin, de fet, ens relatarà les reflexions del seu personatge al llarg del film, que són prou profundes per no semblar maniquees i al mateix temps prou mundanes per ser creïbles pel seu personatge. Sí que direm que potser hauria estat un encert comptar menys amb la veu en off per deixar l’espectador poder pensar per si mateix davant la pel·lícula, però no són impostades ni se senten falses, de manera que fa del guió una aposta ben rubricada.
A la roda de premsa, desafortunada i previsiblement, més de la meitat de les preguntes eren de comparacions vers la pel·lícula de Jack Arnold, de les quals Jan Kounen, el director de la nova versió, en va sortir airós declarant-se fan absolut de la versió de 1957 i recalcant un cop i un altre que la seva pel·lícula havia agafat la novel·la com a punt de partida i no aquell film. Tanmateix, va aprofitar per reafirmar el missatge positiu del seu film, i una mena d’harmonia salvatge exemplificada amb l’aranya, la qual a l’inici de la pel·lícula Dujardin no mata quan la veu, i després, quan són antagonistes i lluiten inicialment per la supervivència, remeten en una treva territorial i mantenint una pau relativa per una supervivència mútua.
Davant la pregunta sobre els efectes especials, ara sí, Kounen va treure un somriure gegant d’orella a orella i va comentar que van desenvolupar un sistema de càmeres dirigides per ordinador en decorats fabricats en dimensions engrandides per a reproduir els moviments de Jean Dujardin en pantalla i aplicar l’efecte d’escala sense usar CGI. I realment el resultat és excel·lent, perquè veient la pel·lícula un suposa que és CGI, però ho veu massa ben fet. I aquí tenim la raó, que quasi sembla la raó de ser de la mateixa pel·lícula. Dujardin, per la seva banda, va relatar que va trobar més còmode del que havia pensat inicialment això de rodar escenes d’acció contra personatges que no existien, com l’aranya, de la que va donar la seva pròpia versió filosòfica: com a antagonista, reflectia les adversitats de la vida que ens superen, i que no cal que siguin sobrenaturals, sinó que poden ser tranquilament una malaltia o cobrir les necessitats bàsiques com beure i menjar. Jo, a nivell personal, li vaig preguntar per l’altre tema vital per una pel·lícula d’aquestes característiques: el factor sonor, tant pels efectes de so com per la música d’Alexandre Desplat, a la qual cosa va respondre amb tot luxe de detalls sobre com va donar ordres als dissenyadors de so de recrear, no un home que s’empetiteix, sinó un univers que s’engrandia fins a l’infinit, mantenint sons familiars però sobredimensionats, en què per exemple una taula semblés una catedral, amb el seu eco i la seva solemnitat sonora. I pel que fa a la música, va esmentar la decisió de Desplat d’usar el piccolo, la flauta més petita, pel tema del protagonista fent referència a la seva mida irreversible, així com un canvi d’orquestació més cartoon durant les seqüències de supervivència que reflecteixen un absurd tragicòmic que revestia el punt de vista optimista de la pel·lícula.
Així, tenim amb El Hombre Menguante una pel·lícula correcta de duració no exagerada (100 minuts), una interpretació molt convincent de Jean Dujardin que suporta tot el pes dramàtic i aventurer de la pel·lícula, i amb un desplegament tècnic brutal i uns efectes visuals excel·lents, però per desgràcia sense tenir res a oferir de nou vers el clàssic de 1957 més que una visió més fresca del mateix relat, amb això sí, una reflexió existencialista més optimista que la seva predecessora, víctima de la seva època (els anys 50 als Estats Units).
