Que el pertorbador univers literari de l’argentina Mariana Enríquez es porti per primer cop al cinema és una ocasió especial, i si a més el projecte, també argentí (amb coproducció catalana) està dirigit per la directora de Los Que Vuelven, Laura Casabé, la cosa promet. I és que La Virgen de la Tosquera adapta dos relats curts d’Enríquez, el relat homònim que dona títol al film, i “El Carrito”, en una interessant barreja entre crisi econòmica, despertar sexual adolescent, i el terror paranormal en una proposta que es podria catalogar com “la Carrie d’extrarradi”.
Ambientada excel·lentment a inicis del segle XXI, amb les conseqüències del corralito molt visibles en els suburbis dels afores de Buenos Aires, on té lloc l’acció, un grup de 3 amigues i un noi (desig sexual de totes elles) passen un estiu de la seva adolescència entre cibercafès, talls de llum continus i excursions al pou per anar a buscar aigua potable. Quan la jefa del grup d’amigues, la Natalia, vegi com el noi del grup comença a coquetejar amb una noia que ha conegut per internet, la Silvia, començarà una escalada de ràbia i ira incontrolable al seu interior que, a mida que les tensions entre ella i la Silvia augmentin, ja s’entreveu que la cosa no acabarà bé. Mentrestant, un sense sostre borratxo defeca al carrer del suburbi i és violentament expulsat pels veïns, deixant el seu carrito allà abandonat dies i dies, sense que ningú gosi ni tocar-lo. Després d’aquest incident, nombrosos incidents començaran a succeir al veïnat.
La pel·lícula, fusionant els dos relats, analitza el fet que, en moments de profunda crisi, mantenir l’statu quo és l’instint més primordial i primari que se’ns desperta i, fins i tot, la situació més quotidiana pot esdevenir un esclat de violència sense precedents. Cosa que, tristament, vam poder veure (i viure) fa pocs anys tots amb el COVID. En aquest cas, i referenciant el relat “El Carrito”, el carro ple de deixalles i emanant pudor i insectes serveix com a metàfora de l’epidèmia d’una crisi econòmica, que si bé potser no et toca en primera instància, et pot acabar afectant irremeiablement de forma colateral.
Però el gruix narratiu, com demostra el títol del film, se l’emporta el relat La Virgen de la Tosquera i l’escalada d’ira i violència de la Natalia vers el món en general, però a la nouvinguda en particular, la Silvia. A partir del moment en què aquesta última proposi anar d’excursió a una tosquera apartada, els incidents paranormals i la ràbia de la Natalia aniran escalant a l’uníson. Les tosqueres són llacs artificials d’aigua freàtica o de pluja formats en canteres abandonades, llocs macos però bastant perillosos ja que no són piscines adaptades, però aquesta té, a més, 2 particularitats: una gruta on suposadament hi ha una verge, i l’amo del terreny, molt hostil i famós per deixar anar gossos violents per espantar a qui va a banyar-se sense permís. Detalls que confluiran en un final ple de tensió i natura paranormal, quan la Natalia faci una pregària sinistra a la verge de la gruta.
La pel·lícula val a dir que té tots els ingredients per ser tot un èxit: no només adapta relats de Mariana Enríquez sinó que ella mateixa ha estat consultora del guió i ha donat la seva total aprovació a l’adaptació cinematogràfica, i a més, el càsting obert va aconseguir trobar un elenc d’actors primerencs que aporten frescor interpretativa, alhora que, segons va explicar la mateixa Laura Casabé, van treballar moltes setmanes abans del rodatge per tal d’aconseguir una amistat real entre els actors, de forma que semblés que realment eren amics de la infància entre ells. Casabé, al mateix temps, afirmava a la roda de premsa que va ser bastant fàcil adaptar Mariana Enríquez al cinema perquè la seva forma d’escriure ja és molt cinematogràfica i plena de referències pop, i davant la nostra pregunta particular sobre la banda sonora, plena de cançons de grups punk argentins de l’època, va afirmar que l’elecció de les cançons es va fer com una playlist entre ella i el guionista Benjamín Naishtat, a mig camí entre un revival de l’època i una forma d’aconseguir el to “gamberro” i reivindicatiu de l’atmosfera de la pel·lícula. I va destacar la ironia de la crisi econòmica, cíclica a l’Argentina, que va fer perillar la mateixa producció de la pel·lícula i que es va aconseguir tirar endavant per l’entrada d’una productora catalana que va afegir finançament.
Amb tot, malauradament el resultat no és tan bo com seria desitjable. Sí, les interpretacions són molt bones (especialment la Silvia i la Natalia), l’ambientació és difícilment millorable, i el realisme màgic (tirant a pervers i pertorbador) funciona molt bé. Però el final se sent molt precipitat i accelerat, sobretot després d’un ritme realment lent i tediós durant la primera hora de metratge, on tot es cuina a una cocció massa lenta que mostra la principal problemàtica d’adaptar dos relats curts als quals no s’hi afegeix gran cosa: que dos relats curts, quan es poden resumir en 2 paràgrafs, no donen prou com per fer una pel·lícula de 90 minuts.
