Estimat Guillermo,
Ja no recordo quan va ser que tot va canviar. Ho tenies tot, i potser aquest va ser el problema. Aquells Oscars, aquells maleït Oscars que no mereixeu ni tu ni la teva pel·lícula potser van ser els desencadenants. A partir de llavors, tot va anar cap avall. Ni perdre’t per aquells carrerons d’ànimes perdudes et podia salvar del declivi. Que sí, ja ho se que entremig has treballat molt en sèries i fins i tot en l’adaptació del ninot de fusta, però ja res tornarà a ser igual que al principi. Les veus diuen que és el teu treball més personal, la teva obra magna i algunes frivolitats més que ara no tinc ni ganes ni forces d’escriure. L’esperat Frankenstein de Guillermo del Toro que tothom anhelava, el retorn de Totoro-San a la pantalla gran.
I finalment va arribar el dia, Guillermo. Ni més ni menys que a San Sebastián i al teatre principal. A primera fila. Sala plena i nervis a flor de pell. S’apaguen els llums. Ja la tenim aquí. Una de les pel·lícules més esperades de l’any. Ho teníem tot Guillermo, però en el fons no teníem res.
Recordo el camí de tornada a casa i recordo que una pregunta em turmentava profundament: “Què has fet Guillermo?” I per això, ara que puc, t’ho pregunto directament, estimat amic: què ha passat?
Com t’ho has fet per convertir la novel·la de Mary Shelley en un producte Disney totalment edulcorat? Com t’ho has fet per mostrar-nos un Frankenstein que resulta més atractiu que el mateix Brad Pitt que tots dos coneixem? On ha quedat el mite del Prometeu modern i l’exploració de la moral científica o la rivalitat de l’ésser humà amb el poder diví? Preguntes que espero que em responguis.
No sé què ha passat, Guillermo. Segurament la culpa és meva. Soc jo, no tu. No entenc massa de cinema, ja ho saps, i probablement no he sabut apreciar el que és, repeteixo, “el teu treball més personal”. Però ja em coneixes… T’havia d’escriure i explicar-te com em sento. Necessito respostes.
Escric aquestes línies mentre la gent del Festival de Sitges surt meravellada i entusiasmada de la sala en veure la teva nova creació. Però no t’enganyis, Guillem (deixa’m dir-te Guillem. Estic fart del Guillermo). Al públic d’aquest festival ja el tens a la butxaca. Podries fer una merda de dimensions monumentals i plantar-la al bell mig del Melià, que aquesta colla de frikis vestits de negre i amb samarretes de Megadeth, Iron Maiden o Slipknot t’ho comprarien igual. Ells no són la teva crítica, Guillem. Soc jo. 
No sé si estic sent molt dur amb tu. Potser és la distància o que la nostra relació s’ha refredat molt els últims anys, però el que sí sé és que entendràs perfectament com em sento. No volia fer-ho, però m’hi veig obligat. Sé que les comparacions són odioses, però en casos de força major crec que cal fer-ho, i és de justícia. T’ho diré ras i curt: el teu Frankenstein no arriba ni a la sola de la sabata al del 1994. Ja està. Ja ho he dit. Quin descans, noi! Ni el teu càsting, amb un Oscar Isaac totalment sobreactuat i una Mia Goth que no hi encaixa ni amb pintura, poden competir amb l’excel·lència de Kenneth Branagh, Robert de Niro i una Helena Bonham Carter en estat de gràcia. Ni en l’apartat visual, que és el teu fort, has aconseguit captar l’essència de la novel·la. Aquesta barreja d’època Victoriana futurista encaixa més amb la nefasta Lliga dels homes extraordinaris o amb Poor Things que no pas al amb la teva nova adaptació. Molts focs artificials que han acabat fent figa, estimat. I a mi, ja saps que hem van les coses més orgàniques.
Res més, amic. No m´ho tinguis en compte i quedem quan vulguis per parlar del tema. Sé que t’agafaràs les meves paraules de la millor manera possible: com les paraules d’un amic que no entén ben res en cinema i que opina del tema com ho faria el millor dels cunyats. Tu ja hem coneixes… Sempre he estat més de prendre un bon Whisky de Malta de 12 anys, que no pas un Gintònic d’aquests que et serveixen ara, amb una quinzena de varietats de fruita dins la copa, pebre negre, pebre blanc i, fins i tot, algun cogombre.
Una abraçada, Guillem.
