L’amistat és un dels grans valors de les nostres vides. És important tenir amics amb qui comptar per fer una vida feliç. Com que l’amistat és un fet real en la vida humana, la literatura també hi diu la seva. El cas paradigmàtic és el de l’amistat entre Don Quixot i Sancho Panza, que comença per interès i conveniència però que es va solidificant al llarg de la novel·la de Cervantes fins arribar a un final entranyable i tràgic. No és fàcil reflexionar sobre aquest vincle que ha portat a la filòsofa Marina Garcés a escriure La pasión de los extraños. Una filosofia de la amistad on hi ha una idea molt interessant i és que l’amistat no ha estat institucionalitzada com la família o el matrimoni. L’amistat és una relació molt subtil i, de fet, no és fàcil dir què és i el rol social que ocupa. Però és importantíssima en les relacions humanes. No tenir amics et pot portar a una solitud no desitjada. Estar amb altra gent no vol dir estar acompanyat o acompanyada. Hi ha persones que passen per la nostra vida sense aconseguir un dels èxits de la bona amistat: la lleialtat. Per entendre què és un amic hem d’entendre que hi ha una correspondència de valors, entre els quals ser lleial és essencial. A l’amic li expliques coses que potser mai explicaràs a un familiar, i encara menys a coneguts. Don Quixot es va guanyant la lleialtat de Sancho Panza per molt esbojarrat que sigui, i la cosa acaba sent mútua. La literatura és un retrat de la vida, i en la vida de tots nosaltres, els humans, l’amistat hi és present. Quines són les característiques d’un amic, d’una amiga? Per exemple ens donen suport, en els bons moments i si passen o passem per un mal moment. Et sents bé amb la seva companyia. Cal dir que l’amistat, l’autèntica amistat té una qualitat única: és una forma d’amor. No és l’amor de la parella o del germà, però és amor. No s’abraça de la mateixa manera a l’amic que a la parella, hi ha quelcom diferent, quelcom, però, igualment pur i honest. L’honestedat és bàsica en l’amistat, perquè amb els amics ens confessem, saben allò més profund que ens fa ser com som i ens estimen amb les nostres virtuts i els nostres defectes, i fan una cosa que els fa ser especials en la nostra estima: no ens jutgen. Els amics no ens jutgen, repeteixo, perquè crec que és una idea fonamental de la veritable amistat. Altres persones entren i surten de les nostres vides, però els amics són per sempre, la qual cosa no vol dir que mai no discrepem de l’opinió o l’enfocament dels fets. Els amics podem tenir personalitats molt diferents però hi ha un element incontestable de la relació: l’acceptació mútua. És un misteri d’on neix l’amistat però hi ha un reconeixement mutu. Els amics entenen i sobreentenen això, és gairebé sagrat. Hi ha vincles de poder en l’amistat? En la resta de formes d’aliança és indiscutible que hi ha relacions de poder entre les persones, però en l’amistat hi ha una peculiaritat i és que el poder s’anul·la. Com? Doncs tot allò que sabem de l’amic mai ho utilitzarem per sotmetre’l o aprofitar-nos-en. Al contrari: donem poder a l’amic voluntàriament; és a dir, confiem en ell o ella. No hem d’entendre, per exemple, que Max Brod traís a Franz Kafka per no destruir el seu llegat literari. Ell va conservar i publicar l’obra de Kafka per l’amor d’amic que dèiem, i en podem afegir un altre factor: l’admiració, que també va ser mútua. Els amics, per estranya que ens pugui semblar una amistat, s’admiren. Hi ha una gran empatia comuna. L’amic serà com sigui en els gustos, l’estètica o la personalitat, però és el nostre confessor més fiable. Compartim quelcom que és el més privat de cada individu: la intimitat. Als amics els expliquem intimitats que ningú més sap. Hi són quan les coses van bé i quan no. Els amics no es traeixen; de fet es poden donar situacions en què els hem de defensar. L’amistat es pot posar a prova? Sí. Cada dia, cada moment que hi és i que no hi és. Quan estem amb altres persones, sigui quin sigui el vincle familiar o social mai parlarem de la intimitat que ens ha regalat l’amic. Perquè quan ens confessem amb els amics ho fem sincerament. Estem amb els amics per passar-ho bé i per trobar suport quan les coses no ens van bé. Amb ells i elles podem desfogar-nos, parlar del cinema o la literatura que ens agrada però també de les nostres misèries i preocupacions. Amb els amics riem i plorem sense vergonya, la qual cosa no fem amb persones que tenen un altre rol aparentment més directe. Òbviament, amb els amics hi tenim afinitats, alguna cosa molt forta que ens uneix. És un amor que s’enllaça fortament. Crec que això és preciós amb els millors amics. Ho vull creure perquè tots i totes ho hem viscut: els nostres millors amics es fan estimar perquè hi compartim amors comuns als llibres, a les arts, als viatges i, sobretot, a la pròpia existència. Els amics són una de les raons de viure. Ens acompanyen fins al final del nostre trajecte, són vida de la nostra vida i la mort no ens separa. Vivim en el record dels autèntics amics i, per tant, l’amistat mai es trenca. Els amics potser no els veiem cada dia, però passi el temps que passi el vincle es manté igual de ferm, i això es manté en la literatura, el cinema o el teatre com en la vida mateixa. Els amics escriuen grans històries de l’amor perdurable en els nostres cors. Un triomf de la vida és tenir un bon amic o amiga, encara que només sigui un. Si és el nostre millor amic o amiga ja n’hi ha prou, perquè el conservem per sempre.