22 de setembre de 2025
Sovint em pregunto com deu ser la vida d’un famós. Què deuen pensar l’Everest, el Kilimanjaro o les Piràmides de Giza cada vegada que un turista els hi fa una fotografia amb flaix. Tothom dona per fet que aquestes meravelles del món estan al servei de la gent que els visita, però poques vegades tenim en compte els seus sentiments. Els omplim de locals de menjar ràpid, plàstics d’un sol ús i anècdotes ràpides per sentir-nos complets. Ahir, la muntanya que té forma d’Angelina Jolie plorava desconsolada després de passejar-se entre els crits d’una multitud eufòrica. L’únic dia en què Sísif no va poder dur LA GRAN PREGUNTA al cim. Una boira de llums estroboscòpiques, espessa com una sopa sense caldo, havia esborrat el camí. La muntanya havia desaparegut per sempre. Ni tan sols les seves ulleres, capaces de predir el futur, van poder esbrinar on s’havia mogut.
Però això és el que sol passar quan les llàgrimes broten i no s’aturen. Les marees pugen més del compte, tot s’inunda i, per molts tancs de tempesta que hi hagi instal·lats, les petjades del dia anterior desapareixen. És aleshores quan tothom ha de tornar a descobrir on solia trepitjar. La muntanya ha quedat submergida i ara LA GRAN PREGUNTA flota per sobre el cim.
Sísif, per primera vegada a la seva vida, està a l’atur. Va a la deriva pels canals, intentant buscar algun lloc on grimpar. Però el camí s’ha tornat líquid. Líquid i pla. S’enfonsa per inèrcia: la pedra que havia estat arrossegant tota la vida segueix pesant sobre seu com un membre amputat.
***
Publicitat (encoberta) vista a Instagram:
Sísif, vestit com un promotor immobiliari, promociona les ultramoderníssimes Ray-Ban Meta.
«Hem aconseguit aquestes ulleres que són les Ray-Ban Meta. Què es pot fer? Són unes ulleres que graven. Mireu, jo premo un botonet aquí —pinça la patilla dreta— i pam, gravem. Així veiem què passa a l’altra banda. I ho estem gravant amb un IPhone, sí».
Mira, mama, vaig sense mans.
***
Al voltant de Sísif s’hi apilonen tot de nàufrags, un eixam de mosques llardoses nascudes de les entranyes dels mass media. Se’ls hi han mullat les ales i s’han d’agafar a tot el que poden per tal de no enfonsar-se: articles a Letterboxd, les notes de premsa del Festival, articles promocionals i de màrqueting dels equips de producció. CHAT GPT. La informació està tan obturada que ja ni sura.
En una anotació del 1911, Kafka escriu sobre la premsa:
«Els diaris em xuclen tota la força; en surto buit, com si hagués viscut allò que he llegit i ja no em quedés res per viure». Tretze anys després moriria de tuberculosi i Praga es convertiria en un mausoleu a la seva memòria. Una lloc farcit d’hamburgueseries amb el seu nom i fletxes lluminoses perquè els turistes no es perdin de camí a tastar la majestuosa carn kafkiana, madurada durant divuit mesos a una temperatura estable de -0,5ºC. Segons un usuari de TripAdvisor: «Res a veure amb la carn de Crist. Amb les hòsties el patiment cruix, sí, però aquí el dolor es desfà com mantega». 5/5 estrelles.
Al capdavant de la ciutat, s’hi alça el seu cap giratori, una escultura cinètica d’acer inoxidable, amb 42 capes que operen de manera independent. Cada fragment facial fa una volta sencera al llarg d’un cicle de 15 minuts, fent que la cara completa es mostri un cop cada hora. Segons els horaris de funcionament, la cara completa es pot arribar a veure un màxim d’onze vegades al dia. El cap és gegant. Mesura uns 10,6 metres d’altura, pràcticament el doble que el de l’Estàtua de la Llibertat.
La major part dels qui el visitaran avui, han sortit amb góndola des de Donostia.
El remer cantava cançons dels Beatles i responia al nom d’Andoni.
2/5 estrelles a TripAdvisor.
