Fa dos anys, en una tertúlia d’aquestes dempeus dins la caseta de La Setmana del Llibre en Català, esperant els clients, en Jordi Casals (gran editor, escriptor i amic) em va recomanar llegir La chica de al lado, de Jack Ketchum. Li vaig dir que com a lectora m’agradava el terror i em va proposar una experiència de les fortes. Vaig acceptar el repte i vaig patir. Molt! La meva hora preferida per llegir és sempre els vespres, al llit, en la penombra del llum de la tauleta de nit. Però no. Aquest llibre no es deixava llegir en aquell moment, llevat que volgués tenir un malson dels incontrolables.
Aquest any, vaig descobrir la història de la Sylvia Likens. Només l’entrada de la Viquipèdia ja és esgarrifosa, però, com em sol passar, em vaig obsessionar i vaig començar a buscar més informació (fòrums, premsa…). No m’interessa tant l’escabrositat del cas, que us asseguro que la té, com el fet en si. En indagar-hi vaig veure que la història em sonava i de seguida vaig tornar a Ketchum.
La sorpresa va venir només de rellegir el pròleg de Brian Keene que acompanya l’edició que va publicar La biblioteca e Carfax, i que jo tenia a la meva biblioteca personal. L’escriptor i podcaster ja enunciava que el llibre estava basat en aquest fet real i jo ja ho havia subratllat en una primera lectura. No ho recordava. Malgrat tot, això em va portar a rellegir la novel·la sencera i, masoca com soc, a tornar a patir.
La chica de al lado (The girl next door) de Jack Ketchum, publicada el 1989, és una de les novel·les més dures i commovedores de l’horror contemporani. L’autor utilitza la veu d’un adolescent, David, per narrar la història d’un estiu marcat per la presència de dues germanes, la Meg i la seva germana petita, la Susan, que acaben vivint a casa d’uns familiars després de la mort dels seus pares. El que comença com una situació temporal es transforma en un malson quan la Ruth, la mare adoptiva, converteix la vida de la Meg en un infern. Manipula els seus fills i fins i tot els nens del barri perquè participin en tortures i humiliacions cada cop més cruels, en un procés que mostra com la violència pot esdevenir un espectacle normalitzat dins d’una comunitat aparentment corrent. Ketchum fuig del terror sobrenatural i aposta per una narració de l’horror humà, en què la banalitat del mal i la complicitat col·lectiva esdevenen més esfereïdores que qualsevol monstre de ficció.
Kenne, en el seu pròleg, apunta a un element de la novel·la que és clau: el sentiment. No és una novel·la de terror perquè sigui explícit en les totures (a vegades ho és i altres no). És esgarrifosa pels sentiments que transmet, per les ambigüitats del protagonista, per la deshumanització d’altres personatges, nens i adolescents del barri, pel monstre en què de mica en mica es va convertint la Ruth.
L’any 2007, el director Gregory Wilson va portar la novel·la al cinema. La pel·lícula, protagonitzada per Blythe Auffarth i Blanche Baker, va generar una gran polèmica per la seva cruesa. Alguns crítics la van veure com una obra excessivament explícita i difícil de digerir, mentre que d’altres van defensar que, igual que la novel·la, funcionava com una denúncia colpidora de la violència i de la capacitat de l’ésser humà per infligir sofriment quan es veu legitimat pel grup o per una figura d’autoritat. Més que una pel·lícula de terror convencional, se la pot entendre com un recordatori inquietant del que pot passar darrere les portes d’una casa normal en un barri qualsevol.
Tant el llibre com la pel·lícula (i reconec que he intentat veure-la, però no he aguantat veure-la en saber la trama) demostren que el millor terror no és el que és capaç de provocar un ensurt amb una música vibrant o cops eixordadors com la majoria es pensa. El terror més bèstia és el que penetra a poc a poc i molt endins, que surts del cine no amb tres segons de taquicàrdia, sinó amb un mal cos insà.
Segurament i tal com ja apuntava, el que fa que la història resulti encara més aterridora és que no neix del tot de la ficció, sinó que es basa en un crim real que va commocionar els Estats Units als anys seixanta: el cas de Sylvia Likens. El 1965, Sylvia, de 16 anys, i la seva germana Jenny, que tenia una discapacitat física, van ser confiades pels seus pares (treballadors d’una fira ambulant) a la cura de Gertrude Baniszewski, una dona amb set fills. Durant mesos, Gertrude va sotmetre Sylvia a pallisses, humiliacions i tortures constants, sovint amb la participació activa dels seus fills i també d’altres nens del barri. La jove va ser privada d’aliments, colpejada i cremada, fins que el 26 d’octubre de 1965 va morir a causa de les lesions. El cas va ser especialment impactant per la passivitat i complicitat de tot un grup de persones, que van mirar o fins i tot van contribuir al patiment sense intervenir per aturar-ho.
El llibre de Ketchum i la seva adaptació cinematogràfica no són fàcils de llegir ni de veure, però tenen un valor incalculable com a reflexions sobre la crueltat humana i sobre com la indiferència pot ser tan destructiva com la violència directa. D’entrada pot semblar frívol adaptar a literatura i cinema la tortura que va viure Sylvia Likens, i creieu-me, m’he qüestionat l’ètica de tot plegat. Ara bé, transformada en ficció, crec que pot esdevenir, fins i tot, un petit homenatge a Sylvia, perquè, tal com diu Ketchum en més d’un fragment, ella era la valenta de la història, la que contrarestava, la que salvava la seva germana. També és interessant interpretar l’advertència colpidora sobre la responsabilitat col·lectiva i la fragilitat dels límits morals quan l’autoritat o la pressió del grup fan callar la consciència individual.
