Era d’esperar que la indústria cinematogràfica segueixi optant per refer coses velles abans que pensar en arguments i personatges nous. Reescriure guions. Fer remakes. Fer reboots. Tot això està de moda.

Sempre repeteixo i repetiré que em vaig passar dels onze als quinze anys veient pel·lícules plenes de violència gratuïta: Stallone, Schwarzenegger, Dolph Lundgren i Charles Bronson. Sang a punta pala. Munició il·limitada. Aquestes són les bones de veritat. El dia que vaig veure el remake de Death Wish amb Bruce Willis anunciat, vaig blasfemar com no havia fet mai, sense fixar-me en que el director era Eli Roth. Si no el coneixeu, només cal dir que és íntim (o era, no segueixo la premsa rosa de Hollywood) de Tarantino, però no dirigeix com Tarantino. No, ell és més de gore i sèrie B real, sense el recolzament de la crítica. Ha dirigit la saga Hostel i una cosa similar a un homenatge de la segona part d’Holocausto Caníbal titulada Green Inferno.

El justiciero, per qui no hagi vist la saga original, tracta d’un pare de família que treballa de cirurgià en un hospital de Chicago. Chicago viu en un permanent estat de violència (atracaments, robatoris, assassinats i tirotejos). Ell viu feliç amb la seva família fins que un dia ho deixa de fer. Dona morta i filla en coma. Decideix venjar-se sense tenir ni idea de com disparar, on aconseguir informació o on aconseguir una arma. Ho aprèn tot en un moment i es posa a disparar a tort i a dret. Argument conclòs.

Ara que tenim els punts sobre les is, anem al gra. La pel·lícula: increïble. Des de John Wick que no m’ho passava tan bé. El tema està en què els clàssics d’acció derivats de Taxi Driver han decaigut fortament en temes de qualitat. A veure, tampoc em vull passar creant expectatives. És una pel·lícula de sèrie B amb càmeres una mica bones. El problema està en que franquícies com Venganza o merdes com El mensajero han provocat que totes les pel·lícules d’acció siguin iguals: càmeres mogudes, mil canvis d’angle i cap mena d’originalitat per part de cap membre del cos fílmic. El justiciero tampoc és original; de fet, s’acosta molt a la primera Death Wish, però va de la mà d’Eli Roth. Ell sap què fa por. Sap transmetre-ho. Ell sap que no és necessari excedir-se amb la sang. Però de totes maneres decideix recrear-s’hi que dóna gust. I en excés, valgui la redundància. Aquesta manera de mostrar-nos ferides, incisions o apunyalaments en primer pla és impactant a la vegada que graciosa. Tot és exagerat i per això fa riure. Ara bé, no cal deixar de banda la crítica que rep tot el sistema en general, ja sigui la feina policial (sobretot), l’atenció mèdica, la burocràcia armamentística, etc. Dins del que arribem a veure, és una pel·lícula amb prou profunditat.

La moral de la pel·lícula és senzilla: mata o mor, dispara o deixa que et disparin, però facis el que facis, sempre hi haurà algú que acabarà ple de plom.  

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentEl joc del gat i la rata
David Muñoz
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.

Deixa una resposta: