Passar per un bar decadent de barri és una experiència més per un ciutadà qualsevol. N’hi ha que de fet hi viuen amb total normalitat. Locals petits, amb una decoració ancorada en el segle XX i unes taules i barres que per molt que es rentin sempre brutegen. ‘El Bar’ d’Àlex de la Iglesia ens porta cap a un d’aquests establiments en un film totalment fallit i sense cap ni peus. Aconsegueix, això sí, que l’espectador es posi d’acord amb els protagonistes: ells volen escapar del bar; nosaltres, de la pel·lícula.

La pel·lícula no té ni solta ni volta més enllà de la coherència bàsica del títol, que no enganya. En un bar de cantonada, s’hi troben una desena de personatges estridents en un matí atrafegat de Madrid. Un d’ells marxa i, de cop i volta, a la vorera, rep un tret al cap. Des d’aleshores, la (mala) gestió del pànic porta tota la resta a intentar sobreviure de forma matussera davant un perill que semblava venir de fora, però que realment es troba a dins.

A partir del que sembla una bona premissa, el director basc sembla fer una constant fugida cap endavant. Els personatges, altament hiperventilats, i els recursos destralers per portar la història cap a situacions gairebé paranormals destrueixen tota la versemblança del relat.

Els aspectes tècnics són durant bona part del metratge el que juga més a favor del film, o si més no l’únic que no resta, però acaba quedant també en evidència després d’una persecució que la única tensió que genera és la d’intentar no riure amb les cares que posen Elena (Blanca Suárez) i Nacho (Mario Casas).

A part de la interpretació de Jaime Ordónez, que clava un sensesostre reivindicatiu i taradíssim -però un xic esgotador-, els dos actors més joves del repartiment mereixen una menció, no tant per la seva tasca actoral, sinó per l’ús que se’n fa dins la pel·lícula. Suárez acaba fent d’una noia fleuma en un guió que un altre cop vol treure suc de la gratuïtat de la nuesa femenina, perquè si bé la situació podia justificar-ho, el fet de deixar-la en roba interior durant la darrera mitja hora és un recurs massa barroer. I tres quarts del mateix amb Casas, que interpreta un modernet que veu Coca-Cola (dic la marca, perquè el product placement és escandalós) i acaba fent-se l’heroi, una història ja molt vista -la de l’heroi, no pas la del modernet-.

Tot plegat una història que prometia però que us farà perdre l’estona. Si algú us recomana veure-la perquè li han dit que és bona, no feu el mateix que jo, us en penedireu.

PD: Per cert, poc després de veure-la, em vaig trobar amb qui me n’havia parlat sense haver-la vist. Li vaig comentar la meva opinió i em va dir: “Ah sí, jo vaig posar-la deu minuts i la vaig treure, quin desastre de pel·li”. Haver-m’ho dit abans, carai…

Deixa una resposta: