Aquesta crítica us vindrà tan de nou com a mi. No estic acostumat a parlar sobre romanticisme ni històries d’amor, deixant de banda la crítica que vaig fer de Call Me By Your Name, que de per sí ja era una pel·lícula diferent. No, aquesta no. Aquesta és la típica història d’amor. Bé, potser no tan típica. De fet, és molt poc típica. La pel·lícula està basada en la història d’amor entre Gloria Grahame i Peter Turner, el seu últim amant que ha de veure com ella mor lentament a mans del càncer. No és un spoiler si podeu trobar-ho a la Wikipedia.

Anem al punt crític. Càncer i amor són duess de les combinacions menys originals de Hollywood. Hem vist com amants s’enamoren, un dels dos (o els dos) té càncer i a la sala sencera li cau la llagrimeta. Queixeu-vos tant com vulgueu, però jo del càncer n’estic fart. Si en algun moment surto de la sala a la meitat d’una pel·lícula serà perquè va sobre càncer o sobre zombis, o les dues coses alhora. Tot i que aquesta potser estaria bé. Sona a guió de Robert Rodriguez o Eli Roth.

Tota aquesta argumentació, però, se’n va en orris quan t’adones que no és una producció de Hollywood i que qui se’encarrega d’aquest film és l’acadèmia britànica. I què voleu que us digui, els britànics acostumen a tenir actors de putíssima mare. Clar, si ens posem a comparar els actors d’Un paseo para recordar o Bajo la misma estrella amb el que fan Jamie Bell i Annette Bening en aquesta producció, de seguida veurem que estem fent el ridícul, i és com si comparéssim els Superbabies amb Hulk o Thor. I és que aquesta pel·lícula no és un blockbuster rosa per a adolescents. És cinema, i del bo.

El més destacable de tot és potser el joc de càmera. La pel·lícula intercala flashbacks amb el moment present i ho fa com si fos una obra de teatre, a l’estil de Birdman però més subtil.

La recomano. De veritat. Com a mínim no em va agafar diabetis.

Deixa una resposta: