Ja fa temps que anar a veure “la nova de Shyamalan” s’ha convertit en un acte de fe. La veritat és que passen els anys i ja no saps per on ens sortirà. Tens clar que tècnicament tot ratllarà la perfecció: la càmera estarà ben col·locada, la fotografia molt cuidada i la música acompanyarà a la perfecció aquest món entre el fantàstic i el terror als quals ens té acostumats el director. Però alerta, perquè pel que fa al guió i la història, el tema ja canvia. Deixant de banda un parell o tres de pel·lícules (tots les coneixem) que l’imaginari col·lectiu ja ha qualificat d’obres mestres, Shyamalan és un director al qual li costa explica de forma clara les seves idees i té un seriós problema amb la narrativa de les seves històries. En definitiva, podríem afirmar que els guions no són el seu fort, i en aquesta ocasió, el panorama no canvia.

La idea d’atrapar una família en una caseta al mig del bosc mentre una sèrie de fanàtics religiosos els volen convèncer que l’Apocalipsi està a punt d’arribar no està del tot malament. Ja l’hem vist centenars de vegades, però amb més o menys encert, sempre acaba funcionant. A part, a Knock at the Cabin Shyamalan també flirteja amb el cine de catàstrofes (terratrèmols, tsunamis, pandèmies) i, a priori, semblaria que tot el conjunt podria encaixar bastant bé. Doncs no és així. Gairebé res funciona, a part de la banda sonora, i el treball s’acaba perdent en un guió ple d’incoherències i en una trama que no evoluciona en cap moment. La pel·lícula no molesta, però tot plegat et produeix una sensació de buidor i desafecció que acaba per provocar allò que pot fer més mal a una pel·lícula: la indiferència total.

Shyamalan abusa dels primers plans i recorre als mateixos recursos que ja hem vist a Funny Games o Knowing, però ni amb la mala llet de la primera ni el suspens de la segona. Al cap de deu minuts de metratge ja tenim tot el peix venut i ja sabem cap on aniran els trets. Només ens resta esperar pacients a la butaca mentre mengem un bon bol de crispetes i vint-i-cinc quilograms  de llaminadures (molt recomanable en aquesta pel·lícula) esperant un gir final que no arribarà mai per tal que la pel·lícula adquireixi una segona lectura que malauradament no té.

AnteriorCrítica de “The Banshees of Inisherin”, de Martin McDonagh
SegüentL’art teatral de Julio Manrique
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.