Crònica distorsionada d’una nit d’Oscars.
Els fets que es narren a continuació van tenir lloc el passat 24 de febrer a la matinada. A la història que us explicaré no s’han utilitzat els noms reals dels protagonistes per tal de no ferir sensibilitats i protegir les famílies. I va anar així.
Per parlar del que va passar la matinada del 24 de febrer ens hem de remuntar a dues setmanes abans, dia en què vaig rebre una carta segellada amb el meu nom. En ella, el senyor Sergei i la senyora Patrice m’invitaven a la seva mansió de Tona per assistir a l’esdeveniment cinematogràfic per excel·lència: la gran gala dels premis Oscar de l’Acadèmia Americana.
Qui eren en Sergei i la Patrice? No recordava haver sentit mai aquells noms. I perquè em convidaven a mi, un crític de baixa estofa caigut en desgràcia després d’un desafortunat article sobre les nefastes dots per a la interpretació de Leonardo DiCaprio? La gent no em va perdonar mai aquelles línies, i la meitat de la premsa especialitzada en cinema em va tancar les portes a causa de les pressions de les altes esferes Hollywoodianes. Pel meu cap hi rondaven moltes preguntes sense resposta i per aquest motiu vaig decidir buscar informació sobre els dos amfitrions de la vetllada. De sobte, tres segons després d’introduir el seu nom al nostre amic Google, els meus dubtes començaven a esvair-se. En Sergei i la Patrice eren el matrimoni amb més reputació del panorama cinematogràfic mundial i eren famosos per les seves festes i les seves trobades cinèfiles. Ja tenia una resposta, però encara me’n faltava una: per què jo?
Vaig passar tota la setmana amb un nus a l’estómac i nerviós per la cita que m’esperava. La meva pregunta no havia trobat resposta i el fet de que en aquesta edició dels Oscars per primera vegada no hi hagués presentador no ajudava a calmar el meu malestar. Tot era molt estrany: una gala sense presentador, una pel·lícula de superherois nominada al premi gros i Roma, una pel·lícula estrenada a NETFLIX, semblava que tenia totes les paperetes per endur-se unes quantes estatuetes daurades. En la meva opinió, Roma era la meva preferida, però com he dit, tot el que envoltava aquella nit era molt estrany i misteriós.
Finalment va arribar el dia. Puntual a la cita, vaig prémer el timbre de la mansió. La porta es va obrir per art de màgia. Segurament alguna espècie de mecanisme electrònic va activar el pany. Vaig pujar les escales i de seguida vaig sentir unes veus que m’invitaven a passar. Quan vaig entrar al menjador principal, les meves pulsacions es van disparar de manera preocupant, i és que els meus ulls no donaven crèdit al que veien. Pel que sembla, no estaria sol en aquella vetllada. Quatre persones més m’acompanyarien en aquella nit que es preveia molt llarga. Comptant els amfitrions, érem set, però pel que vaig entendre, encara faltava un últim convidat, el qual ja s’havia disculpat i havia comunicat que arribaria una mica tard. La meva cara reflectia emoció i estupefacció a parts iguals.
Aquells convidats no eren uns personatges normals i corrents. Dins aquella mateixa sala s’hi trobaven la crème de la crème de la crítica cinematogràfica internacional. Asseguda a una cadira en un racó i havia l’Adelaida, una famosa periodista del paper cuixé especialitzada en moda, cine i literatura. A l’altra banda de la sala i teníem la Irina, tot un referent del cinema i la literatura negra i una famosa psicòloga especialitzada en psicopaties criminals. Just al meu costat, fumant-se una cigarreta i bevent el que semblava un bon Bourbon, hi tenia en Davide, un periodista italià especialitzat en la crítica de ficció i conegut arreu del món pels seus articles desenfadats i irreverents i, malauradament, per les seves addiccions als psicotròpics i l’alcohol. Per últim, assentada al sofà, la Silvana semblava estar prenent apunts en una llibreta. La Silvana era un referent en el món dels festivals cinematogràfics i pel que havia pogut llegir, una enciclopèdia cinematogràfica amb potes.
No coneixia personalment cap dels convidats, però si estàs ficat dins el món del cinema, és gairebé impossible no conèixer el treball d’aquests personatges. Però la presència d’aquella gent tant distingida no era el que més em pertorbava. Just en un racó, mig amagat i amb una llum tènue que l’enfocava, els ulls d’aquell gat semblaven clavar-se al bell mig del meu cervell. No sóc massa supersticiós, però hauria jurat que aquella mirada no presagiava res de bo per aquella nit.
Després del primer contacte visual, em vaig presentar. Com era d’esperar, ningú sabia qui era, però quan vaig mencionar el meu famós article, de seguida els va venir a la memòria el meu nom mentre els seus llavis dibuixaven un fals somriure d’aprovació. L’ambient era tens i carregat, i per tal de trencar una mica el gel, vaig decidir comentar que per a mi la pel·lícula que havia de guanyar era Roma d’Alfonso Cuarón. Com si d’un huracà es tractés, l’Adelaida i la Irina se’m van llançar a la jugular. No havia sentit mai tantes desqualificacions i tantes blasfèmies vers una pel·lícula. Jo anava entomant els cops com podia i amb un gest digne d’un mag, em vaig posar la mà a la butxaca sense que se n’adonessin, i em vaig aferrar al meu rosari. L’escena era dantesca, jo intentava defensar-me però les hòsties em venien per tots cantons, mentre la resta s’ho mirava passivament. Per sort, el timbre de l’entrada em va salvar.
El convidat número sis havia arribat i l’Adelaida i la Irina semblaven haver-se calmat una mica. El silenci es va apoderar de la sala a l’espera de veure qui seria l’últim en afegir-se a la festa. “Bona nit a tots”, va dir la Sandy just després de creuar la porta. Per la seva assiduïtat a tot tipus d’espectacles i festivals relacionats amb el món del cinema, no em va sorprendre gens la seva presència. Estava més que demostrat que en Sergei i la Patrice havien reunit el bo i millor del periodisme cinematogràfic i, com no podia ser d’una altra manera, la Sandy era una d’elles. Dona de poques paraules, però que sabia tot el que s’ha de saber sobre el món del setè art.
Ja hi érem tots. Sense més preàmbuls, els amfitrions ens van convidar a seure als nostres llocs per tal de començar el sopar previ a la gala dels Oscars. Tot transcorria amb certa normalitat fins que en Sergei es va aixecar de la cadira i ens va entregar uns papers. Començava el joc. En Sergei havia preparat una porra amb tots els nominats a les diferents categories i va instar-nos a participar tots sense accepció. Una porra amb tots aquells convidats que em donaven mil voltes en qüestions cinèfiles? Tenia menys possibilitats de guanyar la porra que no pas un premi d’interpretació amb la Meryl Streep com a rival.
Tots vam agafar el paper i un bolígraf i ens vam posar a fer les nostres travesses. Les mirades de reüll no trigarien a arribar, ja que tothom volia saber què posaven els altres. En Davide era un fan incondicional de la pel·lícula de Lanthimos The Favourite. Pobret… encara no sabia el que li esperava. La Patrice i en Sergei, per contra, deien que aquest any no n’havien vist gaires, però creien en la sort del biòpic de “Disney” sobre Freddy Mercury Bohemian Rapsody i en la bonica població de Wakanda i els seus conciutadans. La Sandy, una veterana en aquest tipus de festes i jocs, afirmava que ella votava amb el cor, però en el fons jo sabia que ho tenia tot més que calculat i estudiat. La resta, no mencionàvem gaire les nostres opcions, si bé és cert que hi havia un parell o tres de categories que estaven més que clares, en aquesta edició dels Oscars les nominacions eren més que pertorbadores i, per conseqüent, molt difícils d’avaluar.
Pel que fa a mi, com us deia, la meva escollida era Roma, però a causa de la pressió social, la meva decisió final sobre quina seria la millor pel·lícula donaria un gir inesperat. Alea iacta est. Ara només restava esperar pacientment l’hora d’inici de la gala, però no sense abans fer un cop d’ull per la catifa vermella amb més glamour del planeta. No us ho havia comentat, oi? A part de entendre en cinema, pel que sembla, també érem uns experts en moda. En qüestions de vestimenta, l’Adelaida jugava amb avantatge, però val a dir que en aquest aspecte tots hi vam dir la nostra. Ens vam aixecar de la cadira i ens vam posicionar davant del televisor per tal de veure la desfilada.
Mentre la gent s’acomodava als seus respectius seients, em vaig adonar que el meu lloc era ocupat per aquell estrany gat d’ulls foscos. Aquest cop, no em vaig arrugar i li vaig tornar la mirada com aquell qui vol iniciar un duel a mort. Era ell o jo, i no estava disposat a passar-me dret les tres hores i escaig que durava la gala. Amb fermesa i mà de ferro, el vaig agafar i el vaig fer fora d’aquell tros del sofà. Ara sí, tot estava apunt i les estrelles del firmament ja havien començat a lluir els seus vestits. No hi entenc massa de moda, però pel que es veia, el color rosa xiclet era la nota dominant en una catifa vermella que, pel meu gust, no desprenia el glamour d’altres anys. Homes amb faldilla, grocs llampant, vestits fets mitjançant la tela d’un paracaigudes, algun disseny que semblava més un rusc d’abelles que no pas un vestit de gala i poc paraula d’honor. Tots hi dèiem la nostra, era la calma abans de la tempesta.
L’ambient era distès i les drogues en forma de sucre que ens havien preparat en Sergei i la Patrice començaven a fer els seus efectes. Tots sabíem que la nit seria llarga i la cafeïna i la glucosa eren dos dels ingredients indispensables per tal d’aguantar com uns valents. Faltava menys de mitja hora per què comencessin els premis quan, de cop, la veu de la Silvana ens va enunciar que feia la seva entrada al Kodak Theatre de Los Angeles la Lady Gaga. De nou, silenci. No ho havia dit ningú, però en el fons tots havíem esperat aquell moment amb delit. Lady Gaga era una de les sorpreses de la nit, nominada a millor actriu secundària pel seu paper a Star is born en el seu primer paper com ha actriu en un llargmetratge. Famosa per les seves estridències a l’hora de vestir, la decepció va ser fulgurant. Vestit negre amb reposabraços inclòs i un color de pell que semblava més una taronja valenciana que no pas un morè de les platges del Carib. Ara sí. Ja ho teníem tot. Llums apagats, silenci. La tensió es podia tallar amb un ganivet. Ulls clavats al televisor i el gat mig estarrufat al terra mentre continuava la seva particular batalla de mirades contra la meva persona. Això no podia acabar bé.
Amb l’experiència que tenia d’altres gales, el fet que en aquesta edició no hi hagués presentador amb creava una dualitat de pensaments que no em deixava estar tranquil del tot. Per una banda, sabia que aquest factor jugaria a favor nostre, ja que faria minvar la durada d’un espectacle que any rere any s’allargava fins a límits inexplicables. Per altre costat, em feia por que fos un complet avorriment per la falta d’un humorista que llancés algun dard enverinat als assistents.
Tot plegat, em tenia una mica preocupat. Sempre he estat partidari d’entregar premis un rere l’altre i sense gaires floritures musicals o coses per l’estil. Evidentment, tot no es pot tenir, però sempre guardava l’esperança que en algun moment, algun guionista de Hollywood dissenyés una gala amb presentador, humor i música i que tot plegat passes el més ràpid possible. Però tornem a la gala. El primer premi de la nit seria el de Millor actriu secundaria i, com no, la patacada va ser terrible. Tots l’havíem espifiat a la porra. Bé, gairebé tots. En Sergei s’havia desmarcat del vox populi i ja havia intuït que el premi seria per a Regina King. No havia començat gaire bé, però el fet que Free Solo guanyés l’Oscar al millor documental, va retornar-me les esperances i ho vaig celebrar amb una altra dosi de sucre i cafeïna.
El joc només havia fet que començar. Mica en mica els premis anaven avançant de forma ràpida i directa. Actuacions musicals per respirar una mica, anuncis i els mateixos convidats a la gala que es dedicaven a entregar les estatuetes sense gaires floritures. Tot semblava anar bé, però a mesura que passaven les hores, l’ambient es va anar tornant més gris i asfixiant. La Patrice ja havia abandonat la vetllada, ja que l’endemà s’havia de llevar molt d’hora. Poca estona després, l’Adelaida va seguir els seus passos alegant motius personals ineludibles. Només quedàvem sis i l’ambient s’havia tornat irrespirable.
Les drogues començaven a fer efecte i a la pantalla només veiem com Black Panther i Bohemian Rapsody encadenaven un Oscar rere l’altre. Tot era molt confús i semblava un somni. Les dues pel·lícules més mediocres de la nit estaven arrasant amb tot. Ningú s’ho creia, però mentrestant, la Sandy, sense dir gaire res, anava marcant encerts. Què sabia que ha nosaltres se’ns escapava? El creuament de mirades era una constant. Ningú s’atrevia a pronosticar res, ja que corria el perill d’haver-se d’empassar les seves paraules. En Davide estava desquiciat perquè The Favourite no tenia cap Oscar i no semblava que la cosa hagués de millorar. Per sort, Roma havia aconseguit fer-se amb el premi a Millor pel·lícula de parla no anglesa, la qual cosa aportava llum a la foscor d’uns premis que no tenien cap sentit.
El cansament començava a fer efecte. El cinema és un tema molt complicat i sovint molt esgotador. Tothom restava immòbil en el seu lloc i el gat continuava la pacient i calculada croada contra mi. Tot i que a aquestes alçades de la nit les paraules i les converses cada cop eren més escasses, a les nostres mirades s’hi podia intuir un bri d’esperança amb els quatre premis finals. Diuen que unes bones postres et poden arreglar un mal sopar, i això es el que esperàvem tots amb candeletes.
Però abans, encara quedava un dels moments àlgids de la nit, un dels moments on any rere any l’Acadèmia Nord-Americana la cagava de manera irremeiable: el famós In memorian. Com era d’esperar, aquest any no va ser diferent. No em posaré ni amb les diferències que fan entre cineastes de primera i de segona, però el més greu de tot va ser que no pensessin a incloure a Stanley Donen, el qual ens havia deixat tot just feia dos dies. De debò ningú va tenir temps o no va pensar a incloure, encara que fos amb una simple foto, a Stanley Donen a l’In memorian? I el que encara acabaria essent més greu: a cap dels actors, actrius, directors o presentadors de premis, se li va acudir mencionar unes paraules de record per a un director que va revolucionar tot un gènere com el musical? Això era imperdonable, i si el tema ja estava prou tens en aquell menjador, aquella desgràcia no hi ajudava gens.
Havia arribat l’hora i tots sabíem que es faria molt i molt llarga. Els quatre premis finals eren els més susceptibles de patir aturades reiterades d’anuncis a tort i a dret. Però com a bons cinèfils, no pensàvem defallir. L’honor estava en joc, i qui sap, si el fet de guanyar aquella porra m’ajudaria a impulsar una carrera que anava de capa caiguda. Millor actriu per a Olivia Colman i en Davide va esclatar com un home boig. Primer Oscar per The Favourite, però tot plegat no l’ajudaria a revertir el fet de ser una de les grans perdedores de la nit. Millor actor per a Rami Malek; evident, sense sorpreses. El desig que fos Viggo Mortensen l’escollit és va esvair de seguida. Només en quedaven dos: Millor director i Millor pel·lícula. Pel que fa al director, tots ho teníem força clar. Alfonso Cuarón seria l’afortunat, i així va ser. No hi havia massa sorpreses, però quedava la cirereta final. Eren quarts de sis de la matinada i les drogues ja havien perdut el seu efecte. Els ulls cada cop pesaven més i fins i tot en Sergei havia sucumbit i s’havia endinsat en un món de somnis només interromput per algun comentari sense importància.
Tot semblava borrós i l’ombra de Black Panther i Bohemian Rapshody planava per les nostres ments i escampava la por que una de les dues fos l’escollida per l’Acadèmia. Només de pensar-hi se’m posaven els pèls de punta. De sobte, la nòvia d’Amèrica va fer acte de presència davant nostre. Nosaltres entreguardàvem la mirada amb l’intent fallit d’aparentar que encara guardàvem un resquici de força per a una última batalla. Aquella decisió ens podia canviar la vida, però aquella gala ens havia trepitjat de tal manera que el pessimisme s’havia apoderat de tots. Tres… dos… un, And the Oscar goes to… Green Book.
A hores d’ara encara no tinc gaire clar què va passar realment aquell 25 de febrer a la matinada. Amb el temps, em vaig assabentar que la Sandy havia guanyat la porra d’en Sergei i la Patrice i que en Davide, dies després, havia entrat en una mena de coma profund i l’havien hagut d’ingressar en un centre psiquiàtric. Gairebé un any després, els records encara son borrosos, i de tant en tant, quan l’insomni no em deixa dormir, la mirada d’aquell gat encara planeja per la meva ment com si tinguéssim un compte pendent que encara hem de saldar.
Avui som 18 de febrer i m’ha semblat veure una carta a la bústia de casa. Qui envia cartes avui dia? Ja baixaré més tard a buscar-la. Abans vull veure una pel·lícula. Fa dies que no en miro cap i tinc ganes de tornar a revisar un dels meus clàssics preferits, però ara no recordo el nom. Com és deia? Potser “Vuit negrets”? És igual, ja us he dit que sóc molt dolent amb això de les pel·lícules.
