La primera (mitja) jornada va resultar un tret de sortida prometedor. A les tres pel·lícules de la retrospectiva hi vaig poder sumar Alanis, pel·lícula dirigida per Anahí Berneri que competia la Secció Oficial. El film segueix les dificultats d’una prostituta de carrer i el seu nadó durant un parell o tres de dies. Ens mostra una realitat que poc veiem a la pantalla i que com a societat ja ens és còmode fer veure que no coneixem, però com a pel·lícula va ser un conyàs. En canvi, després dels tres clàssics de Joseph Losey me’n vaig anar a dormir com un ferm admirador del director americà “exiliat” a Europa. Si la mandra no em pot i el temps m’ho permet, intentaré dedicar-li un article més endavant.

Les primeres hores a San Sebastian també van servir per familiaritzar-me de nou amb la dinàmica de Festival. A l’edifici central, l’auditori Kursaal, és on hi ha el “centre de comandament” de premsa i és on es recullen les acreditacions. Com a enviat de premsa es té accés a una petita guixeta, un apartat de correus, on cada matí hi deixen el llistat dels passis de premsa (és comú que hi hagi agut modificacions del programa oficial publicat i imprès abans de l’inici del Festival). El meu primer any també hi deixaven material promocional de pel·lícules, principalment cartells de mida A4 o format postal, però no és el cas de la present edició. A l’àrea restringida a la premsa i acreditats del Kursaal hi tenim la sala de premsa amb cafè gratuït (el de la marca que anuncia George Clooney, what else?) i també red bulls, una sala amb ordinadors per poder escriure i editar, zona amb taules i una àrea per recollir tiquets. Cada dia hi ha programats una dotzena de films: uns d’ells només per a premsa i d’altres per a premsa i públic; en ambdós casos, presentar-nos a fer cua amb l’acreditació ja ens dóna accés al cine fins que l’aforament queda complet. Per a la resta de projeccions, si hi volem assistir, hem de retirar un tiquet durant el dia abans a la projecció (per aquest motiu tenim una àrea de tiquets com la que us comentava abans).

El primer dia sencer de Festival vaig anar seguint les sessions de premsa deixant-me guiar pel suggeriment dels títols i la familiaritat dels actors i directors. Estic de sort i ensopego films de qualitat i d’humor que contribueixen a que el dia passi de manera molt distesa (C’est la vie; Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Missouri; i So help me God). Anar a veure pel·lícules en un festival de cinema pot ser com jugar a la ruleta russa, perquè no saps mai si el següent film et matarà d’avorriment. Amb unanimitat sortim encantats amb Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Missouri (Three billboards outside Ebbing, Missouri de Martin McDonagh). Brillant, sarcàstica, enginyosa i punyent. L’última del dia és pel documental del mar titulat Wonders of the sea 3D i narrat per l’ex governador de Califòrnia –i aviat altre cop Terminator–, Arnold Schwarzenegger. Tot i que la pregunta que li vull fer l’endemà no té res a veure amb el documental, no vull anar a una roda de premsa sense haver vist la cinta.

El segon dia sencer de Festival el dedico íntegrament a la retrospectiva de Losey, per a la qual vaig haver de retirar els quatre tiquets corresponents el dia abans (X the unknown, 1956; Estos son los condenados, 1962; Eva, 1962; El sirviente, 1963). Al migdia, el què era la gran expectativa durant el viatge d’anada, acaba sent una decepció. A més, no he pogut fer la meva pregunta al bo d’en Schwarzenegger. La roda de premsa ha set curta, només quatre preguntes de la premsa i només s’ha parlat del film i del medi ambient. També s’ha parlat una mica de política, ja que la primera de les quatre preguntes ha sigut sobre l’administració Trump i les polítiques mediambientals. Després entre els entrevistats, entre els quals hi havia el director Jean-Michel Cousteau, fill de Jaques Cousteau, s’han dedicat a interpel·lar-se entre ells i deixar anar el seu discurs sobre el film i la importància de preservar el mar. La meva pregunta no estava gens relacionada amb el documental, sinó més aviat amb la carrera de Shcwarzenegger, i entre el què us acabo de comentar de la roda de premsa i el fet que sóc tímid de mena, doncs no l’he pogut formular. Recordeu el film de Schwarzenegger L’últim gran heroi (The last action hero, 1993), on un heroi d’acció sortia de la pantalla cap al món real i es trobava amb les frustracions de la realitat com ara que les bales fereixen, que es cansa i que res no és fàcil? Doncs volia demanar si el pas d’actor de cinema a polític va ser una experiència semblant per a l’Arnold o si va ser una transició suau i fàcil per a ell. La guardaré per una altra ocasió…

El tercer i últim dia sencer de Festival el reparteixo entre la retrospectiva de Losey (El Criminal, 1960; Modesty Blaise – super agente femenino, 1966; La mujer maldita, 1968) i pel·lícules d’estrena (Borg/MacEnroe, Matar a Jesús, i Wonderstruck). A aquestes alçades tinc els cinemes ben localitzats al mapa i ja no em passo de llarg o m’equivoco de carrer. Per sort hi ha molt poca distància entre les principals sales habilitades i en 15 minuts pots anar d’un cinema a l’altre, la qual cosa facilita poder encadenar pel·lícules una rere l’altra. Ja a partir del segon dia complet, però en aquest encara més, s’agraeix el cafè de la sala de premsa i es fa imprescindible per poder seguir el ritme de quatre o cinc films al dia. Cada dia vaig a dormir tard perquè l’última sessió acostuma a començar a les 22.00 o les 22.30 hores en funció del cinema, i al matí la primera sessió és a les 9.30 o a les 10.00h. Cel·luloide en vena.

AnteriorUna història de bogeria. Crítica de ‘Happy End’
SegüentTres films de Joseph Losey, el meu primer contacte
Avatar photo
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.