Amb aquest article tanco el relat personal de la vivència del Festival de San Sebastian i que ha acabat dividit en la primera jornada, els tres dies sencers de festival, i l’article que ens ocupa.

El darrer dia de festival s’assembla molt al primer, només tinc mitja jornada –el matí aquest cop– i s’ha d’intentar optimitzar les hores el màxim possible abans no toqui agafar el tren a les quatre de la tarda. La son apreta després de tres dies i mig de moltes sessions: matinals, tardanes i tantes com es puguin encabir entremig; però ja hi haurà temps per dormir al tren de tornada. Aquesta darrera jornada, l’elecció de les pel·lícules va més condicionada pels horaris que per l’interès que em puguin despertar i, de fet, tot fullejant el programa durant el viatge d’anada, ja vaig deixar decidides les projeccions a les que assistiria. Estic de sort i puc combinar una sessió a les 10.00 h amb una a les 12.00 h i encara em deixa temps anar a recollir els trastos a l’hostal i fer un mossec. La primera sessió em serveix per tancar el festival dibuixant una estructura circular, recurs que el director Samuel Fuller tant li agradava (Uno rojo, division de choque, 1980; Yuma, 1957) o com a la recent A proposito de Llewyn Davis (2013) dels germans Cohen, ja que vaig a veure Accidente (1967) de la meva descoberta personal Joseph Losey, amb qui precisament vaig começar el primer dia (que Billy Wilder beneeixi les retrospectives!). Una magnífica obra, amb guió de Harold Pinter (premi Nobel de literatura l’any 2005), on s’hi barregen desitjos reprimits i rivalitats per oferir-nos un altre descens a la crueltat i hipocresia moral de la societat (tema recurrent en l’obra de Losey). Un film visualment impecable i on cap escena o encuadrament hi sobra.

Pel què fa a la sessió de les 12.00 h, quan em vaig marcar el programa el primer dia, es presentava com un gran dilema, ja que em coincidien dos films de la Secció oficial: la polaca Beyond words (de Urszula Antoniak) i la rumanesa Soldiers, Story from Ferentari (d’Ivana Mladenovic) i un de la secció Perlas, la última de Michael Haneke (Happy end). Confiava que els malabarismes de la programació durant els tres dies sencers de Festival posteriors em portarien a veure alguna de les tres pel·lícules en discordia, facilitant-me així l’elecció. Malauradament, l’estratègia d’aclucar els ulls i esperar que el dilema es resolgués sol no em va funcionar i la situació seguia sent la mateixa en llevar-me el dia 27. Finalment, no m’arrisco i vaig a veure la darrera creació de Haneke, que ja ha passat per altres festivals i com a director hi estic lleugerament familiaritzat. El film em decep una mica, perquè tot i tenir alguns moments de mordacitat brillants (característics de Haneke) en el seu global vaig trobar la pel·lícula fluixa.

La deicisió no em va fer perdre cap pel·lícula que acabés rebent un guardó principal (emprenya quan entre dos films, vas a veure el plom i et perds el que acaba emportant-se el gran premi). Al palmarès del festival no hi entraré, perquè vaig veure molt poques pel·lícules de la Secció Oficial. Tot i així una que em va avorrir força, Alanis, es va endur més d’un guardó, dels quals momés comparteixo el de millor actriu per a Sofía Gala.

El balanç final de la 65a edició del Festival de San Sebastian International Film Festival són 21 pel·lícules visualitzades (una d’elles amb un cop de cap de 5 – 10 minuts inclòs), la sort de veure molt probablement un dels millors films de l’any (Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Missouri), la pregunta frustrada a Arnold Schwarzenegger i, sobretot, m’emporto el tresor d’haver descobert l’obra de Joseph Losey (correu a visionar la seva obra!). Magistral, sofisticat, modern, incisiu. Imprescindible Losey. Fins l’any vinent si els Déus ho permeten.

 

Comparteix
AnteriorCINECLUB VIC. La alta sociedad
SegüentPalmarès de la 50a edició del Festival de Sitges
Ramon Muns

Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.

Deixa una resposta: