Anar a un festival de cinema de la magnitud del de San Sebastián és –almenys per a mi– com anar a un gran parc d’atraccions, perquè genera expectatives i interrogants equiparables: quines atraccions hi trobarem? Seran fortes? Em marejaré? I sobretot, tindré temps de poder pujar a totes les bones abans d’acabar el dia?

Submergir-se en la programació del Festival de San Sebastián i en totes les seves seccions, encara que sigui només per quatre dies, i intentar visualitzar el màxim de pel·lícules possible pot ser una tasca laberíntica i complicada com un trencaclosques. Per fer-se’n una idea, hi ha més de sis seccions (Secció Oficial, Nous Directors, Horizontes Latinos, Zabaltegi-Tabakalera, Perlas, Savage Cinema Culinary Zinema, etc.), projeccions especials i sis cinemes. Tot plegat, més de 150 pel·lícules! Per sort, el trajecte de cinc hores en tren des de Barcelona ofereix prou temps per començar-se a organitzar i decidir a quina sala de cinema toca anar tan bon punt s’arriba a Donosti. Enguany però, ja des del dia abans de partir, tinc una preocupació important: quina pregunta li faré a Arnold Schwarzenegger?

A més de les pel·lícules, anar a un festival amb passi de premsa t’obre la possibilitat d’assistir a les rodes de premsa posteriors a algunes de les projeccions. Per l’experiència viscuda el 2014, quan amb en Marc Orra vam assistir per primera vegada al Festival de cinema (era la 62a edició), a la majoria de rodes de premsa només hi ha un grapat d’assistents; per contra les dels “grans noms” que trepitgen la catifa vermella del festival, estan sempre plenes. En el nostre primer any, amb en Marc vam assistir a unes quantes rodes de premsa, entre elles, a la d’en Hugh Jackman (qui recollia el premi Donostia i també presentava pel·lícula) i Denis Villeneuve (director de Prisoners, el film protagonitzat per Jackman) a qui vam arrencar unes rialles amb la nostra pregunta. Enguany, totes les meves expectatives estan en la roda de premsa de l’exgovernador de California, que ve a la 65a edició del Festival a presentar, en competició oficial, Wonders of the sea 3D, una pel·lícula-documental on fa de narrador. M’ensumo que la roda de premsa de seguida derivarà a preguntes sobre Trump i la recent anunciada nova entrega de la saga Terminator, la qual comptarà amb la col·laboració de James Cameron i el retorn de Linda Hamilton reprenent el paper de Sarah Connor.

Aquest any arribo massa tard per a la roda de premsa d’Alicia Vikander, qui presenta a la Selecció Oficial Inmersion de Wim Wenders. Per a la de la Monica Bellucci, que rep un premi Donostia, ja no hi seré. La d’en Ricardo Darín, també premi Donostia, no em motiva prou com per perdre’m la projecció, a la mateixa hora, de la coreana The seeds of violence de Lim Tae-gue. Finalment, amb vergonya, reconec la falta de sentit que seria anar a veure la roda de premsa d’Agnes Varda (tercer premi Donostia) de qui, per molt que n’hagi sentit parlar, no n’he vist cap film.

Un festival, per sort, ofereix la possibilitat de corregir vergonyes cinèfiles com la que us acabo de confessar amb Agnes Varda, i ho fa programant una retrospectiva. En aquesta 65a edició l’escollit ha sigut el director Joseph Losey, un altre de qui he llegit i qui sentit anomenar sovint, però de qui no he vist res. Començaré per ell i li dedicaré la tarda de la meva arribada: triple sessió –si la son no m’ho impedeix– començant per Stranger on the prowl (Embarco a medianoche, 1952) a les 18.15 h, Sleeping tiger (El tigre dormido, 1954) a les 20.30 h, i acabant amb M (1951, remake del classic de Fritz Lang) a les 22.30 h. Ah! Crec que ja se què li preguntaré a en Schwarzenegger…

Comparteix
AnteriorQuè podem fer per ser més ecològics?
SegüentThree Billboards Outside Ebbing, Missouri
Ramon Muns
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.

1 comentari

Deixa una resposta: