Fa temps que penso que Bèlgica és una gran oblidada pel que fa al turisme europeu. Òbviament, al tenir la capital europea suposa un plat de bon gust per persones de negocis i algun jove que s’ha perdut amb l’Interrail. Però segons la UE, l’any 2016 no van passar-hi més de quaranta milions de persones.

Recordo quan hi vaig anar el 2008. Era encara un pobre noi, sense frustracions i amb unes expectatives de vida molt altes. I encara no havia provat la cervesa. Si malament no recordo estava molt enganxat a la literatura fantàstica: trols, fades, gegants, bruixes i paranoies típiques de’n Tolkien i somniava amb matar uruk hais a cops de destral. Hi vam anar en família, després que els meus pares llegissin un treball que havia fet sobre el país en sí. Tothom a la meva classe havia triat els típics països com Espanya, França o Estats Units i fins hi tot dos es van barallar a cops de puny per veure qui es quedava Itàlia. Cops de puny infantils, d’aquells que fan més mal a les mans que a la cara. Però no ens desviem. Jo em vaig quedar amb un país que no conegués, i quan vaig començar a mirar les fotografies del Google em vaig sorprendre. Es veien unes casones molt petites i molt bufones, com si fossin del conte de Hansel i Gretel (encara que sigui alemany). També vaig sorprendrem al veure la Gran Plaça de Brussel·les tota plena de flors. Pel que es veu, era una celebració d’estiu. També vaig trobar una foto d’una estatua molt coneguda d’un nen que pixa. Això és del que anava el meu treball, de Brussel·les. Però no us vull parlar de Brussel·les. Us vull parlar de la nostra gran sorpresa quan vam arribar allà. Havíem programat diverses excursions a algunes ciutats i pobles del voltant, també coneguts per la seva bellesa. La primera va ser Bruges. Us puc assegurar que és una de les ciutats amb més personalitat que he vist mai. Una ciutat medieval, plena de canals i sense gaires francesos.

Casualment el mateix any del nostre viatge es va estrenar una pel·lícula ambientada allà, titulada In Bruges, amb Colin Farrell i Ralph Fiennes, i dirigida per Martin McDonagh. Si la meva parrafada inicial no us ha convençut, us recomano la pel·lícula, ja que es veu Bruges al complet. El bon cantó i el no tan bo. Una bona part de la pel·lícula succeeix a la plaça principal i no us vull fer cap spoiler de les vistes. De debò que valen la pena.

La ciutat ofereix diverses excursions, com la que et permet veure els molins a la zona de Kruivest, cap a l’est del centre. Es tracta d’una esplanada verda espectacular, perfecta per fer migdiades, fer cerveses o anar amb bici (no recomanable en aquest ordre).

I el millor de tot: la nit. Quan arriba la nit i els quatre gats estrangers que s’hagin pogut extraviar han desaparegut la ciutat s’il·lumina d’una forma mística. Imagineu-vos París però sense tan de màrqueting. Bruges és realment la ciutat de l’amor. Perdoneu-me per no seguir el meu registre habitual, però hi ha llocs on sembla que no pugui passar res de dolent. La gent va a dormir d’hora i tothom és receptiu. S’hi menja de perles i s’hi beu encara millor. Martin McDonagh va encertar-la de ple escollint el destí.

Però aquí no s’acaba, no gaire lluny de Bruges hi ha una ciutat potser igual de captivadora: Amberes. Aquesta ciutat ha aparegut a dues pel·lícules que són bastant del meu gust: Snatch i The Loft.

Comencem per Snatch. Al principi de la pel·lícula se’ns presenta un dels protagonistes, que decideix robar una botiga de diamants (Aquí l’escena). Pel que es veu, Amberes és un dels epicentres del tallat de diamants a nivell europeu i possiblement mundial, i és essencial per qualsevol turista entrar a robar en una d’aquestes botigues. Volia dir visitar, perdoneu. Es tracta d’un detall que si ens hi fixem a The Loft també podrem veure. Pel que fa a imatges de la ciutat, The Loft ens ofereix un recorregut limitat, a diferència de la cinta de McDonagh amb la ciutat de Bruges, però el poc que se’ns ensenya enganxa més que la nicotina. L’heroïna. El sucre. No sé, alguna cosa que enganxi molt i et faci venir ganes de més.

La ciutat és ideal per anar amb bici (de fet el país sencer és molt planer), i la meva recomanació és que pareu cada hora si heu decidit llogar una bicicleta. Les agulletes a les cames no són el pitjor, creieu-me. Les bicicletes de lloguer tenen seients bastant incòmodes si sou gent pobra o garrepa. En el meu cas una cosa porta a l’altra. A més els terres acostumen a ser d’aquells tan bonics, plens de llambordins. No van bé per caminar, no van bé per anar amb cotxe i no van bé per res. Només serveixen per mirar. Mirar mentre sospires romànticament.

El meu consell és que passeu de Roma, que passeu de Cancún i que passeu de París. Si us voleu enamorar, aneu a Bèlgica. Això sí, agafeu paraigües per un tub, perquè la pudor d’amor moll és molt desagradable.

Deixa una resposta: