Poques ciutats europees han assumit millor el rol d’actriu protagonista en la Història del segle XX com ho ha fet Berlín. És per això que el cinema no ha pogut viure mai d’esquenes a la màgia d’una ciutat tan polièdrica. Tan capaç de ser fosca de dia com lluminosa de nit.

Vaig trobar-me cara a cara amb Berlín fa cinc anys, el novembre de 2013, en un viatge de cap de setmana. Després d’un dia i mig voltant d’una punta a l’altra, vaig tornar-ne satisfet i embadalit, però conscient que no havia pogut assaborir ni la meitat dels plats de la carta.

Bona part dels monuments i espais d’interès estan relacionats amb dos moments històrics clau del segle passat: la II Guerra Mundial i la Guerra Freda, de la qual el mur de Berlín en va ser un gran exponent com a element divisor entre el Berlín Oest i el Berlín Est. El record de totes dues èpoques apareix sovint als carrers, tant als racons més turístics com a les artèries de la ciutat, però les seves ombres són tractades amb gran pulcritud, com a resultat d’una societat que no oblida per tal de no repetir els errors del passat.

Abans de trepitjar Berlín, ja havia pogut conèixer les dèries del Führer i la posterior divisió d’Alemanya a través dels llibres d’Història, però també del cinema amb pel·lícules com El Hundimiento (Der Untergang) o Good Bye, Lenin!

La primera, estrenada el 2004, mostra el final d’Adolf Hitler amb un tractament magistral de la tensió i la decadència del personatge en les escenes del búnquer. Una decadència que es pot veure també en el desordre del seu serrell, cada cop més desmanegat i rebel, a l’estil caspós de José Oneto o Crispin Flanders. Si voleu veure el búnquer a Berlín, feu-vos creus que és impossible: es troba totalment impracticable, sense cap accés disponible i amagat a sota d’un bloc d’habitatges i un aparcament. Un ambient gens especial que, malgrat això (i potser per això), està ple d’una justícia poètica acollonant.

La pel·lícula Good Bye, Lenin! es va estrenar un any abans, el 2003, però tracta un moment més recent, el de la caiguda del mur de Berlín. La mare de l’Alexander, el personatge principal, viu amb ells al costat oriental de Berlín i entra en coma un mes abans de la caiguda del mur, que s’esdevé el 9 de novembre de 1989. Uns mesos després, la mare desperta del coma, i els seus fills es veuen obligats a amagar-li qualsevol mostra d’occidentalització per fer-li veure que tot continua igual i estalviar-li així qualsevol sobresalt que pugui fer empitjorar la seva salut. És una comèdia dramàtica prou recomanable per endinsar-se en aquesta dualitat tan peculiar que es va viure durant gairebé tres dècades en una mateixa ciutat.

Aquestes dues van ser les pel·lícules ambientades en Berlín que vaig veure abans d’anar-hi, després he pogut gaudir-ne d’altres: Cabaret (1972), El Puente de los Espías (Bridge of Spies, 2015)…

Però la millor manera de descobrir Berlín, sempre serà tornant-hi.

AnteriorCrítica de ‘Soccer Killer’
SegüentCINECLUB VIC. Ciudadano Fernando Gallego: Baila o muere
Avatar photo
Sóc periodista i treballo en l'àmbit de la comunicació corporativa, la informació esportiva i la maquetació web. El meu temps lliure és tan limitat i es reparteix entre tantes passions culturals i d'oci (literatura, cinema, teatre...) que segurament no en dominaré mai cap.