Després de la primera volta en aquest viatge per Nevada i Arizona, la primera parada de la segona volta és tant òbvia com obligada: El Grand Canyon N.P. (Arizona, USA). I ja posats, enfilats d’alt d’una avioneta! El viatge en avioneta per sobre el Grand Canyon m’ha recordat la grandesa i l’espectacularitat de la roca nua, amb els seus vetejats i colors canviants al descobert, la capacitat transformadora de l’aigua i el temps, el vent i el fred… senzillesa, tenacitat i bellesa, tot un canvi de valors en poc més de cinc hores de conducció des de Las Vegas (Nevada, USA). Des de la cabina, al costat del pilot, mirar per la finestreta és com mirar un mapa topogràfic, com una d’aquelles maquetes de porexpan que fèiem al col·legi per representar els mapes a escala, amb relleu i pintats amb diferents colors. El riu es veu molt més esplendorós des de tant amunt, ja no és aquell personatge que des de terra només s’intueix en algun meandre; des de les altures es pot admirar com el veritable protagonista modelador de l’orografia. Des de l’aire s’aprecien els ràpids que genera el riu Colorado en alguns trams, haurien fet les meravelles d’en Humprey Bogart i la Katherine Hepburn, qui sap, si al Colorado hi haguessin elefants potser en John Huston no hauria anat a l’Àfrica a rodar La Reina d’Àfrica (The African Queen, 1951).
Després del Grand Canyon segueixo conduint direcció a Flagstaff. La pluja m’ha acompanyat tota la tarda i la calor, després de molts dies, s’ha escampat. La carretera em porta inesperadament a través d’un bosc, el Prescott National Forest. M’era impensable tants arbres al costat de tanta roca. Condueixo amb la finestra oberta; crec que és el primer dia que puc fer-ho i refrescar-me al mateix temps. M’entra la olor i la frescor de la pluja caiguda; és gust deixar-se omplir els pulmons per l’aire de l’antiga ruta 66, la historic route 66, el bàlsam perfecte per treure’m la sequedat de Las Vegas i l’enlluernament dels llums de neó. Ni rastre d’aire condicionat.
A la sortida d’un revolt acaba, de cop i volta i sense avís, el bosc. Apareix una plana verda i lluenta encara pel xàfec sota un cel gris. El cartell de Flagstaff és la primera senyalització que es troba junt amb la plana. Flagstaff, Falstaff, com una melodia empalagosa soc incapaç d’alliberar la meva ment del joc de paraules. Però no es tracta ni d’Enric IV de Shakespeare ni de Campanades a mitjanit (Chimes at midnight, 1965) d’Orson Welles. Després del cartell arriba el poble. Primer un parell de ranxos i cavalls pasturant, després cases escampades ara una ara l’altra, una gasolinera i la carretera ja passa a semblar un carrer amb edificis a banda i banda. Al cap d’uns 700 metres un semàfor i ja comença la ramificació urbana. Arribo al motel. Un cop instal·lat a l’habitació 119 repasso la dutxa, busco si hi ha cap ocell o animal dissecat a recepció i surto a donar un volt tot mirant si la residència del propietari és una vella mansió al cim d’un petit turó. Dormiré sense cap atac de Psicosis (Psycho, 1960)
Monument Valley (Utah i Arizona, USA)
Marxo de Flagstaff direcció a Kayenta. El bosc i la verdor queden enrere i torna la carretera llarga, recta i infinita, amb terra vermellosa a banda i banda coberta per gramínies seques i rosses i petits matolls arrodonits de color verd descolorit. Al costat de la carretera l’acompanya la línia de telèfon amb tot de pals en fila índia i els cables pantejant de l’un a l’altre. Segur que no massa temps enrere devien ser els cables del telègraf paral·lels a la ruta de les diligències.
Aprofitant que són les dotze del migdia decideixo parar per trucar a casa, a Catalunya ara són les nou del vespre, una bona hora. Un cartell indica Tuba City i un semàfor gestiona el trànsit en una intersecció de dues carreteres perpendiculars, gasolineres a tres de les quatre cantonades que s’han originat a resultes del creuament de carreteres. Cap a l’esquerra s’endevina el poble que, malgrat ser un punt força ressaltat al mapa, no és massa gran. Em trobo en territori Navajo, terra d’indis. De les tres gasolineres la única que té telèfons públics cap funciona. Continuo endavant, recte. Abans d’arribar al següent poble, a no menys de 20 minuts en cotxe, em paro a un parell de gasolineres de peu de carretera totes dues amb tres telèfons i, en totes dues, la mateixa combinació: dels tres telèfons de costat, un no té línia, l’altre marca però un missatge automàtic et demana que pengis i ho tornis a intentar i el tercer ja no hi ha ni telèfon, només la caixa protectora. Penso en els indis i en els senyals de fum, i si… no! El meu regne per un telèfon! pujo al cotxe i continuo endavant, recte.
Finalment, a Cow Springs, em topo amb un telèfon que sí funciona. Truco, i mentre m’espero que em connectin la trucada a “cobro revertido” (hi ha expressions que el dia que les traduïm perdran el seu encant) l’Ingrid Michaelson em canta que només vol sentir-se bé, que només vol sentir el dia; i m’he sentit bé i m’he adonat que estic sentint el dia. Be OK.
Un cop a Kayenta hi ha la bifurcació per agafar la US highway 163 i conduir a través del Monument Valley. Just deixar el poble, quan aquest ja no es pot albirar pel retrovisor, la carretera fa un canvi de rasant i, en ser a la part més alta, es presenta una llarga recta i una vasta plana erma amb dos monòlits desiguals al final, un a cada cantó escortant la carretera talment com una porta d’entrada. És així, de sobte, com s’agafa consciència de que s’està a punt d’entrar al Monument Valley. És el segon cop que passo per Monument Valley però l’impacte visual de la carretera d’entrada al bressol del western no minva.
Sobre el mapa l’àrea del Monument Valley s’esta acabant i sobre el terreny, malgrat estar tot tenyit de vermell oxidat, ja no es veuen els grans rectangles de pedra enmig de la planura sorgint del no res, tampoc noto al meu clatell les mirades controladores d’indis muntats a cavall en fila índia, amb plomes al cap i pintades a la cara, així com tampoc em sembla entreveure cap núvol de pols a l’horitzó aixecat per alguna diligència amb retard. Definitivament estic sortint del Monument Valley i deixant enrere la seva màgia.
Poques milles després de sobrepassar el poble de Mexican Hat la carretera s’enfila en una pendent pronunciada però no massa llarga, cargolant-se entre les roques. Superada la darrera giragonsa torna el pla, però ara envoltat de pedra blanquinosa, un blanc trencat, beig fins i tot. Durant uns minuts la plana resulta irregular i abrupte per passar després a ser homogènia i més llisa. És com si el Monument Valley fos una ferida a la pell de la terra, tot roig de sang hemoglobinosa, i ara, superat el desnivell de la carretera i els seus revolts torno a estar a sobre l’epidermis terrestre. Una epidermis rebregada i abrupte primer, indicant la proximitat de l’abrasió, i més lineal després malgrat mostrar clars signes de desgast i erosió. La US Highway 163 ha passat a ser la US Highway 191.
Canyonlands N.P. (Utah, USA)
L’entrada al Canyonlands N.P. recorda als fiords noruecs sense l’oceà, evidentment. Peces de roques rectangulars com penya-segats disposats en ziga-zaga i la carretera sortejant-los pel mig. És el parc menys visitat dels que rodegen el riu Colorado i això es fa evident al deixar la US highway 191 per agafar la US highway 211 que m’ha de guiar fins al parc. En tot aquest camí, fins i tot ja dins els límits del parc, trobar-se un cotxe és, com aquell qui diu, d’agrair. Res a veure amb el bus ple a vessar que va portant la gent de mirador en mirador al Grand Canyon i lluny també de la filera de cotxes que enfilaven l’entrada del Arches N.P. Endinsar-se al Canyonlands per “Needels”, la més al sud de les tres seccions en que queda dividit el parc, és com ficar-se en una boca oberta: els penya-segats dels fiords sense oceà són com queixals recolzats sobre sengles genives terroses disposats en ziga-zaga per facilitar l’encaix en cas d’una eventual mossegada.
En el Canyonland N.P. hi conflueixen el riu Colorado i el Green river (riu verd) per prosseguir amb el nom del primer. Aquesta eventualitat fa que el nombre d’accidents geogràfics sigui elevadíssim, també és l’explicació al fet que el parc estigui dividit en tres parts (Needels, Skylight i Maze) i que per anar de l’una a l’altra s’hagi de sortir per on s’ha vingut, rodejar el perímetre del parc i entrar per un altre cantó.
Em poso a caminar per Big springs trail. Els meus peus van seguint el sender i les fites. Els meus ulls escodrinyen amb el desfici d’un nen cada roca, matoll, núvol… que se’m creua. La meva ment de seguida se’n va a recórrer un ampli imaginari de camins sense saber en precisió cap a on o per quin motiu: em poso a buscar un grup de nenes segrestades pels indis com en John Wayne a Centauros del desierto (The searchers, 1956) o en James Stewart i en Richard Widmark a Dos calquen junts (Two rode together, 1961), després busco un lloc on assentar-me i començar a cultivar cereal com l’Apache (1954) Burt Lancaster. De cop m’imagino que estic perseguint en Billy el nen i després passo a imaginar que m’empaita en Patt Garret, i tot amb la música d’en Bob Dylan de fons (Pat Garret & Billy the Kid, 1973).
El dia és xafogós i sento el pes del sol sobre el meu barret. Sense adonar-me’n em trobo trepitjant un fil d’aigua que amb prou feines es mou, la troballa no em salva la vida com a en Cable Hogue (The ballad of Cable Hogue, 1970), però trobar aigua per mi resulta un fet igual d’inesperat. Vaig avançant i els minuts també. Amb el trajecte constato que hi ha cactus. Pot semblar una obvietat, però la veritat és que encara no n’havia vist cap. Són cactus simpàtics –si és que es pot aplicar aquest adjectiu als cactus–, apareixen agrupats en petits grups arran de terra, no són grans cactus amb precioses flors com els que en Tom Doniphon regalava a la Hallie abans de matar en Liberty Valance (The man who shot Liberty Valance, 1962). En arribar sota el Big spring canyon la meva ment torna del món del cel·luloide per meravellar-se de les formes arrodonides i de la panoràmica que s’aprecia des del cim.
En deixar el districte de Needels del Canyonlands N.P. i tornant a passar a través de l’Indian Creek, aquelles immenses masses rocoses ja no em semblen unes poderoses dents assentades sobre genives; ara em fa la sensació que són tot de pilons de terra que algun vailet ha anat apilant amb les mans i, en fer-ho, ha apilat prou terra com per deixar lloc a la depressió per on passa la carretera. Per acabar la particular diversió és com si el mateix vailet, un cop fetes les muntanyetes, hagués posat sobre cadascuna un bloc rectangular de pedra. ¿Pot ser que la desconeixença en arribar m’hagués suggerit una interpretació de l’indret més agressiva i que ara, ja coneguda i viscuda la zona, ho veiés tot d’una manera més simpàtica i innocent?
El districte de Island in the sky és diferent. L’arribada al parc per aquest cantó és austera, la carretera 313 travessa sense quasi cap revolt una llarga successió de prats i les seves ondulacions. Tinc clara la intenció de repetir la fórmula del dia anterior: anar amunt i avall pel parc amb el cotxe durant el matí, caminada a la tarda i buscar un bon lloc per veure pondre’s el sol. Ja a mig dia, encara és d’hora i fa massa calor per començar a caminar, entro a l’edifici d’informació. Miro i remeno. En un plafó davant del taulell s’hi llegeix una frase interessantíssima. Està acompanyada per diferents rutes per fer a peu, cadascuna amb els seus quilòmetres, metres de desnivell i una breu descripció. L’escrit és contundent: You can’t see anything from a car; you’ve got to get out of the goddamn contraption and walk… (no es pot veure tot des d’un cotxe; has de sortir del maleït artilugi i caminar…) i era d’un tal Edward Abbey. M’intriga el personatge, no puc estar més d’acord amb aquest senyor, sobretot després dels tretze quilòmetres de la passada jornada. Continuo remenant i curiosejant els llibres dels prestatges i en trobo uns quants del senyor Abbey i un sobre ell. Em quedo amb un exemplar d’un dels seus llibres, el que hi llegeixo millors crítiques a la solapa i el que el títol em captiva més, Desert Solitare.
La caminada pel Neck Spring trail no em mostra cap indret sorprenent ni cap punt de vista de l’entorn revelador. Només em porta amunt i avall per pendents fortes i no massa llargues –el plafó informava que hi havia noranta metres de desnivell però no del número de vegades que es pujaven i baixaven– per acabar cansat, suat i acalorat.
Amb el cotxe començo a recórrer el districte d’Island in the sky, a l’horitzó ni un fiord orfe d’oceà ni cap monòlit ni cap silueta suggerent… cap formació rocosa que deixi entreveure els encants d’aquesta part del parc Canyonlands. Resulta, descobreixo als miradors de Buck Canyon i sobretot als de Green River i Grand view point, que aquesta part del parc es troba a 6000 peus d’alçada, uns 2000 metres. És el punt més elevat del parc. Dit d’altra manera, aquí per meravellar-se no s’ha de mirar amunt, aquí l’espectacle el tenim als peus, com al Grand Canyon. En els dos últims miradors l’espectacle és colossal. Com a espectador estic dalt d’un penya-segat i a sota hi tinc una vasta plana que al seu torn, acaba formant les dents de pedra que queixalen una segona plana, aquesta ja definitiva, per on hi circula el Green river. Estic a segona planta mirant pel celobert al primer pis i planta baixa. El solc deixat pel riu a la segona plana és fascinant, sembla com si un saure gegantí hagués trepitjat enèrgicament la superfície deixant marcada la petja amb els seus dits irregulars. L’acció i erosió sobre el terreny feta per aquell fil d’aigua que es veu al fons de tot, s’escapa de tota capacitat de comprensió, tot sembla inexplicable. M’hi passo minuts, quarts, palplantat, atònit.
Avui toca jornada de volant, carreteres llargues i milles, moltes milles. He començat el dia amb la sortida del sol des del Mesa Arch per acomiadar-me del parc de Canyonlands. Veure com la foscor va retrocedint i la lluna va perdent intensitat i brillantor tot i resistir-se a amagar-se en benefici de claror i blavor és molt millor que rentar-se la cara amb aigua freda per despertar-se. Observar el sol aparèixer a l’horitzó com una petita perla taronja i fitar-lo directament, gens enlluernador, aixeca l’ànim i les ganes de gaudir a la mateixa velocitat que aquest es va enfilant cel amunt. Els versos de Salvat-Papasseit em venen a la ment:
Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Ja fa un parell d’hores que condueixo i que he deixat enrere el Mesa Arch i també el Dead horse point i la magnífica (intento trobar algun adjectiu prou contundent però tots es queden curts) perspectiva que ofereix. El que es pot veure des del mirador del Dead horse point no deixa de ser el mateix que ja s’ha vist al Canyonlands i al Grand Canyon, més visions de roques i estructures geològiques posades de manifest per l’erosió del riu Colorado i els seus afluents, però la perspectiva que un es troba al Dead horse point és a la vegada pròxima i inabastable: com si amb un salt poguessis passar a formar-ne part i perdre’t entremig dels laberints rocallosos però sense poder arribar a recorre’n mai la seva totalitat. Contemplant aquell espectacle s’experimenten sensacions similars que estan cara a cara amb el Guernika de Picasso. Ambdues imatges estan plenes de formes geomètriques, algunes de les quals es poden entendre amb facilitat (associar a un animal o figura determinada o bé trobar-hi una explicació geològica evident), i d’altres simplement no s’entén què representen o no s’explica com redimonis s’han originat. Però totes les figures del quadre, totes les figures del paisatge, formen un conjunt que hipnotitza i et pot tenir sense badar boca llargament. I marxes d’allà havent entès el concepte; en tots dos casos has rebut el missatge.
Amb la imatge del Dead horse point s’acaba el viatge. Tornar a Las Vegas, agafar l’avió cap Barcelona amb escala a Atlanta. Aprofito el vol per acabar-me Camí de sirga. Quina joia de llibre! Sempre més em quedaran a la memòria els personatges de l’Arquímedes Quintana, l’Honorat del Rom i el Vell Nelson. Enllaço la lectura amb una pel·lícula prescindible i curtes dormides. Sense cap mena de dubte Invictus va ser la pel·lícula idònia pel vol d’anada i per iniciar el viatge: “We all need inspiration Françoise“, certament la zona del Grand Canyon i els parcs del voltants inspiren.
