El nom de Glenn Danzig pot sonar a més d’un per diferents motius. Compositor i cantant, va fundar als 70 la banda de punk Misfits, i als 80 Samhain, una banda més heavy que posteriorment va agafar el seu nom per dir-se Danzig. Als 90, va fundar una companyia independent i underground de còmics per a adults anomenada Verotik. Doncs bé, als 64 anys, Glenn Danzig s’estrena com a director, guionista, director de fotografia i compositor cinematogràfic, complementant la seva vessant musical i de còmics amb Verotika, amb la intenció de rememorar aquells clàssics reculls de relats de terror com Creepshow o Tales of the Crypt. La sala Prado es va omplir de gent fanàtica de Misfits per retre veneració fílmica a Danzig. El resultat va ser satisfactori, però no sé si és el que Danzig pretenia, tenint en compte la masterclass que va fer, i a la qual vam assistir.

Aviam, no ens enganyem, la pel·lícula té molts inconvenients, molts d’ells deguts al baix (baixíssim) pressupost, però els fans del cinema de gènere ja estem acostumats a això. És més, la fotografia del film és xulíssima i hi trobem colors saturats molt a l’estil The Neon Demon i angles fixes molt buscats que donen realment la sensació de ser en un còmic. I hi ha escenes grotesques, violentes, fins i tot gore i del de sèrie Z. És fantàstic. Ah, i quasi totes les actrius surten amb poca roba o directament despullades! Què podia sortir malament? Però Verotika té un problema majúscul, i és la fina línia que separa la cutresa i la incompetència. I és que qui imagini a Danzig com successor de Rob Zombie, un altre músic arribat al cinema fa anys i famós per les seves pel·lícules brutes i violentes, va molt equivocat. Millor pensar en Tommy Wiseau. Sí, el de The Room (2003), considerada una de les millors pitjors pel·lícules de la història del cinema, i que va esdevenir un exercici cinematogràfic com The Disaster Artist (2017), projectada a Sitges fa 2 anys. Sabeu el cinema pornogràfic? Doncs imagineu que esteu veient una pel·li porno però sense escenes de sexe.

Per començar, tant les actrius protagonistes són tots originaris del món del softcore i el porno. I tots sabem que aquestes produccions no destaquen precisament per les habilitats interpretatives dels seus actors. El muntatge és infame, amb talls d’escena mig minut més tard del què s’hauria, i amb fundidos a negro lentíssims. Els diàlegs tenen uns silencis i unes repeticions d’informació que són de vergonya aliena. I el pla narratiu de les tres històries incloses va de malament a pitjor: el d’un mutant aràcnid que assassina prostitutes encara té alguna cosa a dir; el de la stripper desfigurada que roba la cara a noies (literalment, a lo gore), té investigació policial i tot, però no va enlloc; i el darrer, ni tan sols s’esforça a avançar argumentalment, ja que són 30 minuts d’una comtessa banyant-se en sang de verges, i que es mira molt al mirall. Però molt. De debò, molt. Perquè us en feu la idea, la gent del públic reia i feia l’onada cada cop que ho feia.

Noranta minuts que podrien explicar-se en 15. No hi ha cap escena que se salvi de preguntar-te què estàs fent allà veient el film, però tot i així la gent, i m’hi incloc, va sortir extasiada. La catarsi col·lectiva que provoca un bunyol d’aquestes característiques en què res està deixat a l’atzar i tot sembla expressament mal fet és senzillament brutal, i en pantalla gran, encara més. I és clar, no podia deixar passar l’oportunitat d’assistir a la masterclass de Glenn Danzig amb l’actriu protagonista del primer relat, Ashley Wisdom, el seu productor, James Cullen Bressack, que a més presentava la fenomenal Alone aquest mateix Sitges. Allà Danzig va destacar el seu honest homenatge al cinema europeu de terror, sobretot el de Mario Bava, així com el baix pressupost del film que fins i tot va impedir-li accedir al cercle d’actors de Hollywood i,per tant, haver de buscar, literalment, a the other side. I eh, que Danzig tornarà aviat, ja que es troba preproduint el seu segon film. Ell mateix el va definir com “un spaghetti western de Sergio Leone però amb vampirs”. Poseu-vos el cinturó que venen corves. Glenn Danzig, el cinema no et necessitava, però no marxis. Jo, almenys, ja estic desitjant veure què ets capaç de (des)fer amb el western.

AnteriorSitges 2019: Crítica i roda de premsa del film ‘In the Tall Grass’
Següent‘Amazing Grace’, la reina del soul
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.