És obvi que en el terror menys és més, i aquesta premissa Paco Plaza (El segundo nombre, Rec, Romasanta…) l’ha aplicat a la perfecció en una pel·lícula que transpira una experiència i una maduresa que tants cops trobem a faltar en el cinema de terror.
Basada en fets reals i mitjançant els informes policials del fets que van tenir lloc al barri madrileny de Vallecas l’any 1992, on el policia Jose Pedro Negrí va ser testimoni d’uns fenòmens paranormals que van acabar provocant la mort de la jove Estefania Gutiérrez després que aquesta i unes amigues utilitzessin una ouija per tal de contactar amb els esperits. Amb aquesta base, el director construeix un relat on no només les presències fantasmals juguen un paper principal. El paral·lelisme entre els nostres terrors més obscurs i la por de fer-nos grans és fan paleses en la protagonista. La debutant Sandra Escacena, en el paper de Verònica, experimenta amb mirada estranya com el seu cos i el seu dia a dia canvien amb pas ferm cap a una adolescència que potser li arriba massa aviat. Tot això li passa mentre és víctima d’una sèrie de fets inexplicables que provocaran un desenllaç fatídic.
Plaza juga magistralment amb aquests dos aspectes, de manera que allò paranormal i el pas cap a l’adolescència conviuen trepitjant una línia molt fina que interpel·la l’espectador per tal que sigui ell mateix qui acabi distingint la realitat de la ficció.
Diuen que les pel·lícules de terror potser són les més senzilles de rodar. En part hi estic bastant d’acord, però per altra banda hem d’assumir que és potser per aquesta facilitat que també és més fàcil caure en el parany de realitzar films mediocres i, parlant clar i català, desastrosos. I és aquí on Paco Plaza ha fet un pas endavant, perquè ha atorgat un plus al film, el qual es diferencia d’altres pel·lícules de gènere amb característiques gairebé idèntiques.
Bona nota pel director Valencià, que rubrica aquest pas endavant de Verónica, amb una banda sonora que des de bon principi ens deixa una seqüencia a ritme d’Heroes del Silencio i el seu Maldito duende, que combinada amb unes imatges que recorden el cinema més retro, encaixen com anell al dit per mostrar-nos els principis d’una nova dècada on una Espanya gris començava a caminar en color.