Personatges decadents, grisos i d’allò més empolsegats són els que protagonitzen aquest drama d’antiherois. Un home d’allò més extravagant que es dedica a mantenir una granja d’estruços en ple desert de Gobi es veu involucrat en una trama mafiosa. Després d’hipotecar el pis de la seva exdona, i com que no és capaç de tornar els diners prestats, es veu obligat a cuidar un nen. Amb la intenció de solucionar els conflictes amb el seu ex matrimoni, ell i la criatura s’embarquen en una road movie a través de l’àrid desert xinès. Pel camí trobaran una dona i altres complicacions que acabaran per formar una trama entre dramàtica, èpica i d’acció.

El film de Tang Gaopeng va ser guardonat amb el premi a la millor pel·lícula als Shanghai Asian New Talent Awards i això es mostra en una cinematografia cuidada i una fotografia presa al més mínim detall. Els paisatges àrids acompanyen els protagonistes a través d’una croada empolsegada i seca que l’únic que fa és endurir encara més la situació.

Els personatges que ha creat Gaopeng són d’allò més carismàtics tot i mostrar la cara més decadent de l’anomenat antiheroi. La relació que s’estableix entre l’home i el nen, dels quals mai en sabem els nom, comença sent àcida i seca, com el desert, però acaba sent tendre i afectuosa. Aquesta evolució es va teixint a mesura que s’avancen quilòmetres entre els carreteres del desert i tot se succeeix de manera paral·lela.

Tot i així, la pel·lícula no desprèn originalitat i, malgrat els moments d’humor àcid, especialment per part de la parella protagonista, no acaba d’encaixar del tot. La llargada de certes escenes i l’aparició de personatges més aviat circumstancials fa que alhora no se sàpiga exactament l’objectiu del film. A més, la resolució de l’acció sembla un xic precipitada, tot i que si que és cert que tanca perfectament el cercle que ha estat rondant com una aura al voltant de tota la persecució d’objectius per part del protagonista.

En canvi, la tram mafiosa que motiva la road movie és sincera i dura. A més, compensa la falta d’humanitat amb una destresa més aviat pocatraça de segons quins sequaços de la màfia, fet que acaba d’ajudar a consolidar aquest humor dur que firava entorn la parella principal, ara reflectit en els antagonistes del film. La música suau i seca també sol acompanyar de manera més sincera les diferents escenes, les primeres més serenes i a mesura que entrem en acció a mans de la màfia el ritme s’accelera i les melodies es converteixen en frenètiques. El so, la música i les imatges acompanyen aquesta sensació d’acabar el film i sentir-te brut de la pols.

Tot i que no deixem d’estar davant d’una road movie amb els trets més clàssics per definició, sí que veiem un concepte innovador pel fet d’incloure la innocència d’un infant. No obstant això, no és un fet suficient com per fer atractiva una trama massa clàssica i vista al cinema.

Deixa una resposta: