Com aquell que torna enrere per retrobar el camí perdut, Nic Pizzolatto, s’ha agafat el projecte de la tercera temporada de True Detective com un acte de redempció a uns fans que li van girar l’esquena en una segona temporada que no va encaixar en l’imaginari col·lectiu dels fidels seguidors de la sèrie. Mai li han perdonat que substituís aquell aire de thriller clàssic, angoixant i pertorbador dels aiguamolls de Louisiana, per l’ambient grisós, contaminat i neonoir de la part més oculta de Los Angeles. Segurament no n’hi havia per tant. La segona temporada no va ser un desastre com molts ens van intentar fer creure, però sí que va causar un cert afecte de desafecció a la majoria. Ni Vince Vaughn ni Colin Farrell van saber captar l’atenció d’un espectador que encara tenia en ment l’impecable duet McConaughey/Harrelson. O potser, l’espectador ja estava cansat de corrupteles polítiques i mafioses que no transmetien aquella màgia i aquell misteri que es respirava a la primera temporada. El que sí teníem clar tots plegats és que agafant aquell inici com a referència, el més efectiu per tal de recuperar el camí era que la tercera temporada havia de tornar als orígens i seguir el camí que va encetar la primera.

Situada a Arkansas a la regió dels Ozarks, aquesta última temporada ha comptat amb Mahershala Ali i Stephen Dorff com a principals protagonistes d’una trama on s’investigarà en tres espais temporals diferents la desaparició de dos nens en estranyes circumstàncies. En primera instància tot ens recorda a la primera temporada. L’ambient asfixiant d’un poble que sap més del que a primera vista pugui semblar, rituals, pistes que a priori no porten enlloc, un buddy movie amb marcats aires masculins i una excel·lent fotografia que ens recorda perquè ens va agradar tant aquesta sèrie. Però tot i les evidents semblances, aquest cop el director ha volgut anar més enllà i ha desenvolupat una trama més complexa on, de nou, s’ utilitzen els salts temporals, però aquest cop per enfocar una història des de no només dos, sinó des de tres punts de vista diferents, però sempre mantenint el cas de la desaparició dels nens com a fil conductor.

A  l’inici el relat ens situa al 1980 i ens mostra com el detectiu afroamericà Wayne Hays (MAhershala Ali) i Roland West (Stephen Dorff) es fan càrrec de la investigació de la desaparició dels germans Purcell. A l’altra línia temporal avancem fins el 1990. Wayne ha estat degradat a un despatx i Roland és el cap de la policia estatal. Quan aquest es reuneix de nou amb el seu antic company Wayne, li ofereix la possibilitat de tornar al càrrec de detectiu per tal que reobri el cas Purcell. En la última línia temporal, ens trobarem als dos detectius en una avançada edat. Mentre Wayne és entrevistat per una periodista que intenta esbrinar noves pistes sobre el cas, Roland s’ha allunyat de tot i viu sol en una casa als afores.

Sobre aquestes línies temporals és on Nic Pizzolatto ha construït el seu guió, i en cada una d’elles trobem un conflicte que va més enllà de la simple resolució d’un cas de desaparició. En la primera línia temporal se’ns parla de l’obsessió i de com aquesta acaba per passar factura a Wayne. En la segona, se’ns mostren les pors i els conflictes d’un home que ha perdut el rumb i que viu immers en un rol que no el satisfà personalment. Aquest fet l’afectarà tant a nivell familiar com a nivell professional. Per últim, la  memòria i el perdó són la teranyina que envolta Wayne, obsessionat en intentar recordar aquell cas que li va canviar la vida. Com podeu comprovar, la trama va una mica més enllà d’una simple investigació i, recolzada amb un potent i penetrant guió, ens explica com ens poden arribar a afectar certes decisions durant el transcurs de la nostra vida. Tot ens pot resultar familiar en aquesta última temporada, però la veritat és que s’acaba erigint com una fidel i potent successora per molt que intentem culpar el creador de poc original o covard.

Apartat a part mereixen les actuacions protagonistes. Segurament l’havíem vist en més d’una ocasió fent algun tipus de paper secundari i ni tan sols ens hi havíem fixat, però renoi! Des de fa tres anys, cada cop que M. Ali apareix en escena és per menjar-se la pantalla, i en aquest cas, de nou, ens regala una interpretació magistral carregada de detalls i matisos que només repassant cada capítol més d’un cop serem capaços de copsar. Al seu costat i com a fidel escuder, un Stepehen Dorff que tot i la gegantina presència d’Ali, sap treure al cap i fer-se un lloc sense desencaixar en cap moment. No seria just oblidar-me de mencionar dos dels papers secundaris més destacats. Per una banda, una realista, pausada i hipnotitzat interpretació de Carmen Ejogo en el paper d’Amelia Reardon; i per altra, un Scoot McNairy que interpreta al pare dels dos nens desapareguts amb un exercici visceral de desesperació que cala molt al fons de l’espectador. True detective 3 no seria el que és sense aquestes interpretacions i tonen a demostrar que Pizzolatto és un gran director d’actors i actrius.

Com he dit abans, alguns pensareu que s’ha arriscat poc i s’ha limitat a copiar el que tant bons resultats li va donar. No us equivoqueu: si bé la premissa és la mateixa, el transfons ens ofereix una àmplia gama de capes que conviuen entre elles per complementar la història i dotar-la de contingut i profunditat. Racisme, pobresa i drogadicció són algunes d’aquestes capes que, a pinzellades, ajuden a construir un relat que transcendeix més enllà del seu objectiu principal.

En la meva opinió, podria col·locar perfectament aquesta temporada als nivells de la primera, però la sorpresa que en aquell moment va suposar veure True Detective per primer cop, fa que es mantingui just un graó per sota. Tot i això, s’ha de reconèixer que Pizzolatto m’ha tornat a deixar enganxat a la cadira una altre vegada i creieu-me quan us dic que una segona visualització d’aquesta temporada, us farà veure les coses amb una altre perspectiva i aprecia detalls que potser a primer cop d’ull us van passar per alt.

EL MILLOR: Les seves interpretacions i el fet de tornar als orígens.

EL PITJOR: Un bon final que inebitablement deixa un regust agredolç.

https://www.youtube.com/watch?v=ebDve-4yUGI

AnteriorMargarida Aritzeta és la nova degana de les Lletres Catalanes
Següent‘El millor, del millor, del millor’ és ‘HITS’, l’espectacle del Tricicle
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.