NOTA: A causa deles accions que es descriuen, s’ha decidit adjudicar als actors d’aquest relat un pseudònim. No volem que se sentin malament si algun dia decideixen llegir què va passar. 

Divendres, 17 d’octubre de 2019

Avui he tingut un enterrament, i ara mateix tinc ganes de tornar a fer el mal. Això sí, fa temps que no el faig i no sé si recordo ben bé com anava. Començàvem amb el porro, oi? O eren les cerveses? O havia d’estar sobri i escriure tot el contrari? Merda. He perdut el ritme. De fet, ara ja és igual perquè davant el dubte he decidit fumar-me un porro i endur-me unes cerveses per si trobo caravana. Encara que això de fumar potser hagués sigut millor deixar-ho estar per abans d’entrar a veure les pel·lícules. Ja és massa tard. El THC comença a fer els seus efectes i Blood Rockets- Movement I, Saga of Jack Parsons- Movement II, Too The Moon de The Claypool Lennon Delirium ja fa estona que sona als altaveus del cotxe. Ara m’adono que és més llarg el nom de la cançó que la cançó mateixa. Ridícul. Des que he arrencat el cotxe que estic parat. Tenint en compte que el canutu que m’acabo de fumar comença a fer el seus efectes, es tracta d’una sorpresa agradable. Però faig tard, i he d’anar a buscar la meva vetlladora d’aquest divendres. Prefereixo anar acompanyat per si perdo el cotxe com l’any passat. Preferiria no haver de tornar a trucar els mossos perquè riguin de mi un cop hagi penjat.

En fi, he d’anar a Hospitalet de Llobregat abans d’arribar a Molins de Rei, fet que m’obliga a donar una volta una mica absurda. Bé, el que seria més lògic és que la vetlladora em vingués a buscar a mi, però intento no donar-me-les gaire de diva, ja que el pressupost disponible per cobrir el TerrorMolins d’enguany m’ha marxat amb gasolina i marihuana. Factors de treballar d’estudiant empobrit pels deutes acadèmics. Encara que també ha influït que la meva vetlladora no tingui carnet de conduir. De fet, ara que hi penso, ha estat un factor decisiu.

Trigo dues hores per arribar a l’Hospitalet entre botzines i avançaments per la dreta molt perillosos per part d’alguns camioners. Fa una estona he trucat a la meva vetlladora perquè anés a comprar mandarines. Les crispetes estan sobrevalorades i fan molt soroll, sobretot si t’espera una retrospectiva de Peter Strickland. Berberian Sound Studio. A causa de la cua m’he perdut la primera sessió: Color Out of Space. I era d’en Nicolas Cage. Si no sabés que la Roser acaba d’anar a comprar mandarines ja m’hagués estampat fa hores. Sort en tinc, de la Roser.

Em truca per si he sabut seguir les indicacions del GPS sense problemes. L’únic problema que hi ha hagut ha estat l’aparcament i, per tant, ha de caminar una mica fins que em troba aparcat en doble fila i amb els quatre intermitents posats, mentre intento fer estiraments per no agafar una embòlia muscular. La gent que es passa el dia a la carretera suposo que saben de què parlo. Puja al cotxe i m’ensenya el tou de mandarines que ha comprat. És important menjar coses que enforteixin l’adquisició de vitamines C i A. La meva iaia sempre deia que son les que no deixen que et refredis. No sé si tenia raó perquè els mocs em ragen des de la setmana passada, però suposo que el fumar hi deu tenir alguna cosa a veure. No recordo haver-la sentit dir mai que menjar mandarines i fumar siguin accions compatibles.

—Com has vingut? —pregunta la Roser, fent el seu bon paper de vetlladora.
—Estic cansat, hi havia molt de trànsit. Ens hem perdut la primera sessió —posa cara de gosset famèlic quan sent aquestes paraules—, però tindrem tot el temps del món per fer cerveses.

Mentre ens mengem una altra cua fins a Molins discutim sobre si els gats són bons animals de companyia, i dubto que sigui important pel que us estic explicant, per tant passarem directament a la taula del bar. I si no us sembla bé, envieu cartes de reclamació. Els meus caps de redacció us atendran encantats.

A la terrassa de La Peni fa bastant fred, cosa evident ja que només hi som nosaltres dos i un home amb ulleres que veu vi blanc, i que a primer cop d’ull no conec absolutament de res. Té els cabells curts i grisosos, que li donen un aire de vell verd o maduret elegant. La línia és molt fina. Sembla ocupat amb alguna cosa. Cada vegada que passa la cambrera li diu coses amb una veu tan baixa com un timbre espatllat. Sembla una persona molt ocupada.

—Com ha anat l’enterrament? —se segueix interessant pel meu benestar emocional, la qual cosa em fa bé.
—Prou bé, ha sigut un acte molt solemne.
—Estàs bé?
—Sí, sí, m’he trobat amb molta gent coneguda. Però ja és normal, eh? A Osona ens coneixem gairebé tots.
—Qui s’havia mort?
—Un professor que havia tingut a l’institut. Era bona gent.
—I ja t’han conegut? A mi aquí només em recorden perquè era de les úniques que parlava català —l’adoctrinament que hi ha a Catalunya sembla que no pot superar la llibertat i grandiositat espanyoles.
Hosti, qualsevol diria —faig una calada a la cigarreta, per comprovar si les mandarines i el tabac son compatibles—, és que són dos llocs molt diferents.

L’home de les ulleres aixeca la veu per dir alguna cosa que cap dels dos entenem.
—Perdona? M’ho dius a mi?
—Sí tu! Ets un vaciles! —ara l’hem entès a la perfecció.
—Què vols dir un vaciles? —la Roser em mira com si li haguessin posat cinta adhesiva a les celles.
—Això que li expliques a la noia aquesta. No tens ni puta idea del que dius. No saps ni de cinema ni de la vida.
—I per què això tan ofensiu?
—Perquè ets un vaciles —sembla que no hi ha altra explicació possible.
La Roser intercanvia mirades amb els dos com si intentés seguir un partit de ping pong. Dreta, esquerra. Dreta, esquerra. Dreta, xarxa. Punt seu. Saco.
—He fet alguna cosa malament? —estic a punt de plorar.
—No en saps, de cinema. I molt menys de vacil·lar. Jo soc en —l’anomenarem Jack Parsons, com el científic ocultista de la cançó— i la meva productora m’avala. Soc una de les eminències del cinema a Catalunya i tu em quedes molt avall. O si vols et foto una patada de taekwondo al cap? Eh?
—Home, voler… voler… no vull —ara tinc ganes de trencar l’ampolla de cervesa i amenaçar-lo com si el bar s’hagués convertit en la Nova York dels Warriors. El meu cap és un cau d’emocions contradictòries. Potser l’únic que vol és una abraçada.
—Millor, perquè m’estic menjant un tataki i ara no en tinc ganes.
—I és bo el tataki?
—No és dels millors que he provat però  està bé. N’has menjat mai de tataki?
—De tonyina.
—Serà millor que marxis abans que et deixi plegat a terra.

El to de les seves paraules ens obliga a aixecar-nos i a anar a dins per seguir parlant de la vida. Però ara ja és impossible. Què li passa a aquest paio? No crec haver-lo posat mai entre les meves línies i ara fa evident davant la meva vetlladora que no tinc ni puta idea de cinema. Això ja ho sabíem tots des del principi, però no calia remarcar-ho amb tanta agressivitat. La pretensió em segueix com un pet que no fa soroll. D’aquells que s’enganxen com un gos que fa dos dies que no surt de casa. Un pet de mandarina.

—I tu no riguis o seràs la següent! —escridassa a la Roser, que fins ara no havia entrat al submón que suposa el TerrorMolins. Aquí s’ha generat una subcultura comparable a la fauna que et pots trobar al metro un dissabte després de mitjanit.

Tanquem la porta i seguim bevent. Se suposa que hauríem de ser dins la sala veient en Nicolas Cage, però per algun motiu místic que desconec (i que juga al nostre favor), és com si veiessim la pel·lícula en directe. La personalitat d’en Nicolas Cage ha transmutat en un home d’uns quaranta anys llargs que crea caos i confusió per allà on passa. És com un somni fet realitat. És el més similar a trobar-se dins d’una cançó d’Iggy Pop, però encara he de decidir si de quan estava amb els Stooges o de quan va decidir anar pel seu compte. Tot dependrà de la quantitat d’alcohol que en derivi.

Cargolo una cigarreta i surto a la terrassa per fer les paus amb en Jack Parsons. Si s’ha enfadat amb mi devia tenir raó. Pot molt ben ser que només fes evident el que ja era evident i que realment jo sigui un vaciles.

—Escolta, tu abans portaves els cabells llargs oi? —intento no semblar agressiu.
—Sí. I què?
—He vist les teves pel·lícules.
—I amb això què vols dir? Eh!? —exagera la seva agressivitat.
—Que m’agraden.

L’expressió li canvia al segon de sentir les meves paraules d’intenció amistosa. Em convida a seure a la seva taula i li dono indicacions a la Roser perquè també vingui. L’únic que recordo de les seves pel·lícules és que no tenien bona crítica a FilmAffinity. Però algú com en Jack Parsons està per sobre de tot això. Igual que l’Albert Serra, es tracta d’algú amb tanta personalitat que passa a voluntat per sobre de la moral i l’ètica establertes dins d’aquest món ple de burocràcia conductiva.

Però anem per feina, que sinó això s’allarga més del compte. Mentre parlem arriba un altre director, també conegut a l’escena catalana —n’hi direm Roger Torrent (res a veure amb el polític, només es tracta d’un nom seriós i solemne)—, que era el suposat vetllador de’n Jack Parsons. El pobre no sap on amagar el cap després que aquest li digui que porta dues hores esperant que el passi a buscar. Encara que s’hagi d’anar a deu metres, una diva de la talla d’en Jack Parsons mereix respecte i admiració, i en Roger Torrent sembla no haver-ho esbrinat encara.

—Estic aquí amb els meus amics i m’acabo de menjar un tataki —el seu tataki és com les meves mandarines, un motiu pel qual celebrar que estem vius.
—Quantes en portes? —en Roger Torrent assenyala la copa de vi blanc que descansa a la taula.
—No ho sé, fa dues hores que m’espero. Vols una cervesa? Te la vaig a buscar.

La cara d’en Roger Torrent adquireix el color del seità quan en Jack Parsons s’aixeca de la taula. Una taca de mullena ocupa un vuitanta per cent dels seus pantalons beige. Per davant i per darrere. Després de tota aquesta estona ningú s’havia adonat que l’home porta des de que hem arribat pixat. O potser d’abans i tot. Encara que és comprensible. Per anar al lavabo a La Peni s’han de baixar unes escales molt perilloses que podrien resultar en fractura cervical completa. En l’estat en què es trobava, en Jack Parsons no es podia arriscar.

Abandonem el local per entrar a la sessió. En Peter Strickland s’espera a l’escenari, però ara mateix és com veure la Pantoja. Només tens ganes de tornar enrere i buscar el videoclip on sortia l’Iggy Pop. Definitivament era amb els Stooges.

Val a dir que Berberian Sound Studio és una obra mestra del cinema. Strickland aconsegueix generar un ambient de tensió i malestar només amb gravacions de so. Tracta d’un home, d’ànims contraris a algú com en Jack Parsons, que se’n va a Itàlia per treballar en una pel·lícula de terror, però l’atmosfera que l’envolta és més aviat nociva.

Mentre dura la pel·lícula, mengem mandarines i esperem que s’acabi per tornar amb en Jack Parsons. Però quan sortim, ja no hi és. L’amo de La Peni ens explica que després de marxar nosaltres ha decidit entrar al local i començar a donar cops de puny a la barra, a encarar-se amb tot aquell amb qui hi creuava mirada i a insultar tothom que es trobés a menys de deu quilòmetres quadrats. De porcs i fills de puta en amunt. En Roger Torrent, pobre, s’ha passat la tarda i la nit demanant perdó. Al final ha hagut de venir un mosso d’esquadra a posar pau. Tranquils, no era BRIMO.

La pel·lícula i presència d’Strickland, ennuvolades per l’ebrietat d’un director que es comporta com ho faria el nebot de Francis Ford Coppola. És ben bé que hi ha gent que ha nascut per destacar. I no hi ha res que destaqui més que una taca als pantalons amb la forma de Croàcia. Si us he de ser sincer, no recordo què hi havia a l’última sessió.

AnteriorCINECLUB VIC. Moby Dick
SegüentJulius 2019
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.