Els casaments són protagonistes d’un nombre infinit de films. Els popularment anomenats chickflicks o romcoms (pel·lícules romàntiques destinades majoritàriament a un públic femení), solen ser productes que acaben amb un “feliços per sempre més” i sovint amb un casament o altres comèdies relacionades amb l’extraordinari i sovint esperpèntic món dels casament. Una parella promesa a l’hora d’organitzar un casament pot donar tot un seguit de situacions còmiques, compromeses o fins i tot dramàtiques dignes de plasmar a la pantalla. L’any 1999 Julia Roberts protagonitzava, al costat de Richard Gere, la ja famosa pel·lícula Runaway bride (Novia a la fuga), al 2008 Katherine Heigl es vestia de dama d’honor a 27 dresses (27 vestidos), al 2009 veiem competir Anne Hathaway i Kate Hudson pel casament perfecte, per no parlar del gran nombre d’esdeveniments nupcials que vam viure amb Sex and the City (Sexe a Nova York).

Ara, però, els directors francesos Olivier Nakache i Eric Toledano, coneguts pels films Intouchables (Intocable, 2011) i Samba (2014), tornen a la comèdia dels casament però amb un canvi de perspectiva. Le sens de la fête (C’est la vie) ens presenta uns protagonistes que no seran els nuvis sinó la gent que hi ha darrere aquests esdeveniments: cambrers, organitzadors, cantants, músics, fotògrafs… tot l’equip necessari perquè tot surti com els nuvis desitgen. Una comèdia simpàtica on les situacions exagerades ens porten a la rialla fàcil però trencadora.

 

Seguint l’estil de comèdies com The Money pit (Esta casa es una ruina, 1986), veiem com tot el que estava planejat al detall va caient de mica en mica per culpa de la ineptitud d’algunes de les persones contractades per a la situació. Més enllà dels grans desastres, la comicitat també s’endevina per petits diàlegs entre el mateix personal que dedica temps i esforç a les tasques que se’ls han encomanat. És d’aquesta manera com, desgràcia rere desgràcia, es desencadena la ràbia d’un nuvi entestat en què tot vagi bé i, alhora, el riure del públic.

Segons els directors del film, ha estat un projecte molt agradable de fer, ja que se senten molt còmodes amb la comèdia i a més, és un projecte que va permetre agrupat tot tipus diferents d’artistes (provinents del món del cinema, el teatre, la televisió i fins i tot la publicitat). Aquesta varietat de perfils també la van voler mostrar a la pel·lícula, on en cap moment hi ha un clar protagonista, sinó que els diferents perfils laborals s’entrecreuen per formar les situacions còmiques. Però no és amb els únics aspectes que hi ha diversitat, ja que els directors volien demostrar, també, la gran diversitat cultural i racial, reflex de la societat francesa. És doncs per aquest motiu que els que acaben salvant el merder són les persones més inesperades.

Cal valorar també el fet de poder gaudir d’una comèdia en un festival de cinema, ja que solen ser actes on la gran majoria de productes són de caire més dramàtic. Aquest és un fet que valoren i alhora agraeixen els directors, però també el públic, el qual es pot permetre el luxe de desconnectar de les llàgrimes de tristesa i canviar-les per les de les rialles.

Deixa una resposta: