Fa uns dies vaig parlar-vos del què seria el meu Top5 occidental de Sitges 2019. I ara, per enllestir el Top10 global del festival, us presento el Top5 oriental que tanca la llista dels meus personalment imprescindibles.

The Wild Goose Lake

Per a mi, la millor pel·lícula del festival. Diao Yinan, guanyador de l’Ós d’Or a la Berlinale de 2014 per Black Coal (2014), torna amb un thriller noir, però que molt noir, en tots i cadascun dels aspectes. No només perquè passa quasi tot de nit i sempre sota una pluja malaltissa que sembla de mercuri més que d’aigua, pel pes que sembla tenir sobre els personatges. Els llums de neó d’un submón cultural de la Xina continental il·luminen una història lenta però molt contundent sobre el líder d’una banda de mafiosos “robamotos” que es troba fugint d’una guerra de bandes i de la policía, fins que arriba al suburbi que dóna nom a la pel·licula: una mena de Bronx on l’única meta d’una gent deixada de la mà de Déu, sense objectius ni ambiciós, és la pasta. The Wild Goose Lake (2019) planteja un guió que juga “trapellament” amb l’espai i el temps, cuit a foc molt lent però amb un parell d’escenes d’acció que flirtegen amb el gore sense deixar la poètica, i amb uns personatges gens blancs ni negres, sinó plens de grisos. Una “ratas a la carrera” salvatge en el sentit literal de la paraula, no tant de violència (que també) com de deshumanització dels estrats socials. Crítica social, una càmera inapel·lable que recorre l’acció del film com una mena de divinitat condescendent, i un pèl de feminisme redemptor. Cinema en majúscules.

The Gangster, the Cop, the Devil

Clara contraposició amb l’anterior. Aquest també excel·lent thriller ve de Corea del Sud, però és d’un estil molt més amigable, que no pitjor. Ja en vaig parlar en el seu moment d’aquesta The Gangster, the Cop, the Devil (2019), gran film d’acció basat en fets reals, on un perillós assassí en sèrie desencadenarà l’aliança més rocambolesca de la ciutat: la de l’únic supervivent del psicòpata, que resulta ser el líder d’una banda de gàngsters, i la d’un policia insubornable obsessionat a atrapar-los als dos. Qui gaudís amb la també coreana The Outlaws (2017), i també protagonitzada per Ma Dong-Seok, es trobarà amb un enorme i espectacular film ple d’èpiques baralles, frenètiques persecucions, certs tocs humorístics, i dos personatges antagònics com la nit i el dia, perfectament perfilats, col·laborant per un “bé comú” totalment fora de la llei. I tot en menys de 2 hores. Una delícia que arrencarà de segur més d’un aplaudiment.

Ride Your Wave

Curiós. Passem de dos thrillers a tres films d’animació. I és que Sitges sol tenir grans exponents d’aquest tipus de cinema, i aquest any, no ha estat una excepció. Masaaki Yuasa, qui ja va enlluernar-nos el passat Sitges 2017 amb dos produccions totalment diferents però igualment disfrutables, l’esbojarrada i subrealista Night is Short, Walk on Girl (2017) i la divertida i emotiva Lu Over the Wall (2017). Aquesta nova Ride Your Wave (2017) torna a agafa l’aigua com a element narratiu i fantàstic, com succeïa a Lu Over the Wall, però aquest cop per explicar-nos el procés de maduració vers l’amor i la pèrdua, encarnat en una parella encantadora, surfista ella, bomber ell, i que en morir el noi, podrà materialitzar-se a l’aigua cada cop que ella canti “la seva canço”. Però que ningú es porti a engany: pot sonar carrincló, però el film és molt més solemne i seriós del què sembla, i ot i que no deixa aquest sentit de l’humor tant marca de Yuasa, el film aporta el punt fantàstic just al cru concepte de suportar la pèrdua. I no només per part d’ella. Encantadora, adulta, emotiva, i emocional. I amb una animació gens mainstream que li dóna molta personalitat.

The White Snake

Pels amants del cinema d’animació i alhora dels wu xiaThe White Snake (2019) és la seva pel·lícula. Tot i que de fet és un xianxia (ja que els protagonistes són o bé dimonis, o bé éssers immortals o bé éssers a la recerca d’ella). Una noia amnèsica és salvada per un caçaserps d’un poble que subsisteix gràcies a aquest ofici, molt ben considerat per l’emperador. Però la intensa història d’amor d’aquesta parella protagonista xocarà frontalment amb el passat d’ella, no massa humà, i també amb l’emperador. Una història rebossant de fantasia i mitologia xinesa, amb unes escenes d’acció impressionants i un acabat artístic meravellós gràcies a un excel·lent CGI que fa que desitgis un fons de pantalla per l’ordinador de cada panoràmica de cada localització del film. Una producció ambiciosa i molt ben resolta, que encantarà als amants dels relats històrics i fantàstics xinesos que barregen Déus i humans sota la capa de l’amor, la traïció i la corrupció.

Weathering with You

Al 2016, Makoto Shinkai es coronava com a un dels grans de l’animació japonesa amb la rodona, emotiva i fantàstica Your Name. I ara, al 2019, ha tornat amb Weathering With You, film que ha reventat la taquilla japonesa i que està a punt d’arribar a la cartellera del nostre páis. I si bé no és tan rodona com la seva antecessora, juga molt bé les seves cartes i ofereix un guió a remolc de Your Name, calcant elements comuns com una història d’amor adolescent amb un toc poètic i fantàstic, però alhora distanciant-se de la seva premissa: aquest cop tindrem una noia que és capaç de controlar el temps (el meteorològic). Un poder contra natura que òbviament comportarà un sacrifici que cap dels dos espera, i que desencadenarà un clímax que, sense fer massa spoilers, encantarà a qui va gaudir de l’experiència de jugar al videojoc Life is Strange (2015). Llàstima que el transcurs de la història no està tan ben conjuntada amb el seu argument. Tot i que la història paral·lela de l’antisistemisme (disculpeu-me el “palabro”) com a eix simètric del propi poder de la noia és atraient, no ho és tant la seva resolució a la pel·lícula. Però bé, Weathering with You sap molt bé el què l’espectador vol, i li dóna sense reserves: qui esperi una altra Your Name, la tindrà. I qui vulgui alguna cosa diferent, també.

I això seria la rúbrica del què ha estat aquest Sitges 2019. Han quedat fora notables films com Dancing Mary (2019), la romàntica (que no amorosa) història de fantasmes de Sabu que juga hábilment amb el fenomen de la casa encantada; o la faula animada The Wonderland (2019), de Keichi Hara, l’autor de Colorful; o Unstoppable (2019), una altra cinta d’acció coreana marca de la casa, amb Ma Dong-Seok com a protagonista quasi absolut d’un film amb un argument bastant més noir del què sembla a simple vista. Amb ganes de veure ja què ens depararà el Sitges 2020.

 

Comparteix
AnteriorConeix L’escriba. Ramon Muns
Següent‘The Handmaid’s Tale 3’, el terror continua
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: