Un cop passats els 10 dies que dura el Festival de Terror de Molins de Rei, és hora de fer balanç del millor que s’ha pogut veure aquest festival en qualitat de llargmetratges. I tot i que és una llàstima haver-me perdut la dupla de films més premiats d’aquesta edició, l’espanyola Amigo i Dogs Don’t Wear Pants (aquesta darrera, a més, guanyadora de la secció Noves Visions aquest passat Sitges 2019), hi ha 5 títols que en la meva opinió és important destacar.

Vivarium

Barrejant insanitat, comèdia negra i crítica social al més pur estil Black Mirror de forma tan intel-ligent, ningú que vegi aquesta pel-lícula protagonitzada per Jesse Eisenberg i una fenomenal Imogen Poots oblidarà mai la urbanització on es desenvolupa l’acció. Poca cosa es pot dir sense entrar en el terreny dels spoilers, doncs el més important és descobrir de què va el film i què hi passa, però quedeu-vos amb el malson que patirà una parella que es planteja la compra d’una casa, quan un misteriós agent de vendes els acompanyarà a una nova i estranya urbanització. A partir d’aquí, el surrealisme i una estranya sensació de claustrofòbia envairan un film que, a més, dura uns correctíssims 90 minuts.

Bliss

Si l’any passat Gaspar Noé guanyava a Sitges 2018 amb el viatge psicotròpic de Clímax, on el film es convertia en una rave totalment desbocada tant pels personatges com pels espectadors, Joe Begos ens presenta a Bliss (l’argot per “drogues”) un altre viatge psicotròpic, amb la mateixa naturalesa passada de voltes i muntatge i joc de llums epilèptic però viscuda des de dins, en un viatge als inferns de la protagonista, una artista en hores baixes de creació (Dora Madison, totalment entregada a la causa, emocional i passional), adornat amb esquitxos (sic) de violència molt explícita i amb aroma a aquell gènere tan de moda fa uns anys de degeneració en vida com Tanathomorphose o Contracted, no tant pel què passa (no té res a veure amb la mort) com pel transcurs del seu entorn. Un film de factura indie però molt immersiu i intens, és ideal per una campanya antidrogues pel seu vertiginós realisme, dins del fantàstic en què circula. I atenció a la banda sonora, d’una versatilitat i una varietat de gèneres que treu la respiració: des d’electrònica, a hardcore, passant per death metal i punk rock. Tot un viatge dur al·lucinògen: com la pel·lícula.

Gwen

Per a qui The VVitch els va semblar una de les millors pel-lícules de gènere dels últims anys, el to de Gwen els resultarà familiar, tant per època històrica, com per context i, en termes més tècnics, per fotografia. No tan onírica com el film de Robert Eggers però amb el mateix sentit de drama històric amb punts de folk horror, on una noia de 15 anys cuida de la seva germana petita i de la seva mare malalta, mentre la seva granja s’envolta de foscor i la comunitat de la vall comença a sospitar de la seva granja, una de les poques que queden vers el poder de la indústria cantera. És un film lent, pausat, amb aquella insanitat del costumbrisme grinyolant, i on destaquen enormement les interpretacions de les tres protagonistes, sobretot la de Gwen, encarnada per una molt convincent i empàtica Eleanor Worthington Cox.

Extra Ordinary

No és estrany trobar creuaments del terror amb la comèdia, però un film que es serveixi dels llocs comuns del cinema de gènere per construir una comèdia sòlida, no passa tan sovint. I és que aquesta comèdia irlandesa que sap mantenir molt el to i el nivell còmic, que va des de l’humor més blanc a l’humor més negre sense perdre estil, amb uns ingredients de terror i de fantàstic certament originals i contundents: una professora d’autoescola amb dons de medium, un home vidu que conviu amb el fantasma de la seva dona i la seva filla, i la filla d’aquesta, objecte d’un ritual satànic perpetrat per una vella estrella del pop decidida a tornar a l’èxit per tots els mitjans. Tot això amanit amb una sèrie de videos VHS del pare de la protagonista, una mena d’Iker Jimenez a qui ella ajudava com a médium. Sí, té elements de terror, però sobretot és una comèdia, i realment divertida. I els dos protagonistes, la còmica irlandesa Maeve Higgins i Barry Ward (en Leslie Foley de The End of the F***ing World), estan excelsos en els seus papers.

A Good Woman is Hard to Find

Sarah Bolger es convertirà en tota una “madre coraje” totalmente imprevisible davant de veure’s vídua, amb el seu marit assassinat en afers tèrbols i havent de sortir endavant amb dos fills petits. Quan un camell es creui en la seva vida, començarà una espiral que té un parell de girs de guió realment impressionants pel tipus de pel·lícula que sembla. 90 minuts d’un drama excel·lentment orquestrat, que pot semblar costumbrista per la seva primera mitja hora i que no obstant és capaç de virar cap a certs camins realment tenebrosos. Un clar exemple del què és capaç de fer una mare per salvar la seva família quan la posen entre l’espasa i la paret.

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
Següent‘La mida dels nans’, de Tuli Márquez
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.