No és d’estranyar que en el que portem de festival, la nova pel·lícula de Martin McDonagh sigui una de les més ben posicionades per obtenir el premi que atorga el públic donostiarra, ja que estem parlant d’un producte rodó en tots els sentits.

Massa sovint, combinar diferents gèneres en una mateixa pel·lícula pot acabar resultant contraproduent pel resultat final d’aquesta, ja que en augmentar la complexitat de la narració, augmenta també el risc d’acabar realitzant una pel·lícula fallida. Però aquest handicap no ha suposat cap entrebanc per a un director que ja ens va deixar un bon regust de boca amb Siete psicópatas i Escondidos en Brujas. El racisme, el masclisme i els conflictes familiars són temàtiques que Tres anuncios a las afueras de Ebbing, Misuri aborda sense complexes i amb naturalitat; tot plegat, en una Amèrica profunda encara massa estigmatitzada per aquests conflictes socials. El director, ha sabut embolcallar el seu thriller amb una atmosfera gris i opriment, com si d’un bar dels baixos fons es tractes, i les pinzellades dramàtiques ajuden a endinsar-se de ple en les vides i els sentiments dels habitants del poble.

A part de la direcció, el director anglès aconsegueix, de manera efectiva i sense estridències, encaixar tots aquests conflictes en un prodigi de guió que gira al voltant de l’assassinat d’una jove a les afores del poble i que, juntament amb un humor negre i un llenguatge aspre, groller i afilat, aconsegueix un clímax que sovint recorda el món de Tarantino.

Però qui realment juga un paper important en aquest film són els seus actors. Frances McDormand realitza un treball impecable de “mare coratge a l’americana” i eclipsa la pantalla juntament amb un altre tros d’interpretació com la que realitza Sam Rockwell. La pel·lícula sembla haver-se fet expressament per a aquests dos personatges, fins al punt que no s’entendria Tres anuncios a las afueras de Ebbing, Misuri sense McDormand i Rockwell. I si a tot això hi sumem la figura de Woody Harrelson, en aquesta ocasió amb un paper més secundari, la cosa ja fa que la trempera cada cop sigui més important.

No estem parlant d’un treball perfecte, ja que en algun moment dóna la sensació que el director perdi una mica el rumb de la història, però el ritme,  l’estètica i el desenvolupament dels personatges són dignes dels millors mestres. McDonagh s’ha recolzat en els grans clàssics per realitzar un treball modern i fresc que t’atrapa a la butaca de principi a fi i amb un final sense escletxes ni fissures que rubrica magistralment.

Ara només resta esperar que els  membres de l’acadèmia de Hollywood sàpiguen valorar aquesta pel·lícula com és mereix, ja que, personalment, si el proper mes de gener no veig com a mínim tres nominacions  (millor actriu, actor i guió) per aquesta pel·lícula, deixaré de creure definitivament en el que, ja de per sí, és aquest gran pantomima dels premis Oscar.

1 comentari

Deixa una resposta: