L’últim fenomen en sèries és “Thirteen reasons why”, una producció de Netflix que ha tingut un enorme ressò i èxit de pantalla, sobretot entre el públic adolescent. I és que és una sèrie d’adolescents d’un institut americà qualsevol, amb els prototips d’estudiants típics que hem vist sempre en pel·lícules i sèries americanes que tracta un tema complex i sovint “tabú” com és el bulling escolar. La producció de Selena Gomez (sí, ho heu llegit bé, no totes les estrelles Disney s’acaben tirant a la drogodependència) intenta fer veure que en una societat com l’actual on l’assetjament es dóna en qualsevol moment i per qualsevol via, qualsevol persona es pot veure empesa a prendre una decisió fatal degut a la pressió social que rep.

La història ens explica el cas de la Hannah Baker, una estudiant que es va suïcidar tallant-se les venes. Abans de morir però, i en el moment que pren la decisió de fer-ho, la Hannah va gravar unes cintes de casset on explicava els tretze motius que l’havien portat a prendre tal fatal i irrevocable decisió, les tretze raons del perquè decideix suïcidar-se. Abans de seguir amb la història… sí, hem dit cintes de casset (res d’audios de whattsap o gravacions digitals)  i és que la sèrie juga amb elements dels anys 80 com ara el cotxe d’en Toni (un Mustang vermell) o la bici d’en Clay com a mitjà de transport. Després d’aquest parèntesis, seguim amb la història: La Hanna grava aquestes cintes amb la intenció que vagin a parar a mans dels tretze culpables de la seva mort com una mena de venjança pòstuma. Per tant, la sèrie consta de tretze episodis i en cada un d’ells escoltem una cara de la cinta de casset on explica un motiu, on explica com algun dels seus companys de classe la va fallar i va sumar un granet de sorra més en la muntanya de raons que la porten a la mort.

Us preguntareu què en fa la Hannah d’aquestes gravacions no? Doncs trama una pla de manera que utilitzarà a en Toni per fer arribar les cintes a cada persona per ordre d’aparició en la història, i nosaltres la coneixem en el moment en què aquestes cintes arriben a mans d’en Clay, el seu amic, el noi que estava bojament penjat d’ella, qui mai se suposaria que li hauria fet mal. Però ell també forma part de les causes de la seva mort. I és a través d’ell que podrem entendre els motius que van fer prendre tal decisió a la Hannah Baker.

Anem a la crítica en sí de la sèrie. El plantejament no està malament i té un inici prometedor en els primers capítols. Ens agrada l’argument i pensem que és bo que es planegi d’aquesta manera un problema que hi ha hagut sempre a les aules però que actualment és més poderós que mai com és ara el bulling i el marginament escolar.  Però per nosaltres els capítols són massa llargs. Ja està bé entendre els detalls però potser hi ha petits aspectes en què s’hi encallen massa i d’altres que queden sense lligar tot i empassar-nos capítols de pràcticament una hora. D’altra banda, a nosaltres la Hannah Baker ens ha anat caient més malament a cada episodi. És una noia estúpida i egòlatra que espera que tothom li faci cas, i quan no n’hi fan s’enfada perquè no n’hi fan, i si li estan massa a sobre també s’enfada perquè s’agobía. En definitiva, que la noia està completament desequilibrada i és normal que la resta de la classe no la suportin i passin d’ella. Tot i això, en realitat, tampoc sembla que sigui tant el marginament que rep!

D’altra banda, els motius pels que culpabilitza als seus companys són molt fluixos i no n’hi ha per tant com perquè et portin a prendre una decisió tant dràstica. Solament una de les raons és realment greu, la resta són tonteries típiques entre nois de 16-18 anys. Així que culpabilitzar a dotze companys de classe que no hi tenen cap  culpa ens sembla un xic massa passat de voltes. Que sí, que entenem que la idea és que no és només un motiu sinó la suma de tots, però igualment la majoria no són prou de pes. Tenint en compte la super producció que és “por treze razones”, podria haver-se currat motius molt més potents que ens hauria fet el personatge de la Hannah més real.

Els capítols són massa llargs, ja ho hem dit, i et passes tot el capítol dient “va, ara passarà algo” i no. S’acaba la cinta i veus que aquell company ha estat culpabilitzat per un motiu que a tu, si t’ho mires fredament, acabes concloent que no n’hi ha per tant. També recalcar els estereotips dels companys que són els de sempre de tota pel·lícula o sèrie d’adolescents nord-americans. Els nois esportistes i guais, algunes noies populars i guapes, els marginats i els frikis. També la típica festa a casa d’algú on tothom s’emborratxa. No hi falta cap clixé.

En definitiva, una sèrie que podria ser molt interessant per conscienciar als alumnes d’aquestes edats, sovint complicades, que les nostres accions poden desencadenar conseqüències importants en segons quines persones. Que tu pots fer una “putada” però la suma d’aquestes “tonteries” per tu, poden ser molt importants per qui les rep. Però ens dóna la sensació que en realitat, la sèrie dóna més mal exemple que res perquè ens ha faltat la part en què quedés clar que la Hannah hauria d’haver acudit a la policia, hauria d’haver parlat amb els pares, hauria d’haver parlat clarament amb el psicòleg de l’institut…..la Hannah hauria pogut prendre moltes altres decisions abans que la que van prendre i això a la sèrie sembla que ho esmentin molt de passada. Ens agrada que tractin la causa i la conseqüència, però per nosaltres ens falta tractar l’alternativa.

 

 

Comparteix
AnteriorComplejos de un joven d’Álvaro Ramírez, un llibre de superació
SegüentEscapar d’un llibre? Ara és possible
Lídia Colldelram i Oriol Casellas
Som la Lídia i l'Oriol, una parella que ronda la trentena i que, fastiguejats de la programació nefasta de la televisió, vam començar a mirar sèries compulsivament. A L'escriba col·laborem donant la nostra opinió (totalment subjectiva) d'aquelles sèries que anem mirant. En el nostre espai intentarem recomanar aquelles que més ens agraden així com criticar les que ens han decebut (Ep! Sempre sense intenció d'ofendre a ningú). Esperem que us serveixin les nostres recensions i us incitin a mirar-les!

Deixa una resposta: