“A vegades el món dels vius es barreja amb el dels morts” deia la senyora Mills a The others. Quan això passa, els nostres fantasmes, les nostres pors més íntimes, es veuen reflectides en un mirall creat pels nostres propis malsons. A The haunting of Hill House, Steve, l’escèptic germà de la família, afirma que un fantasma és el desig d’alguna cosa. Només cal un detonant, un catalitzador, perquè totes aquestes pors, els malsons i aquests desitjos cobrin vida en un lloc i un moment determinats. Shirley Jackson ho va tenir clar a la seva novel·la, i va situar Hill House com el lloc adequat perquè el món dels vius i dels morts es retrobessin. Però ha estat Mike Flanagan qui ha portat el nom de Hill House arreu del món amb la seva adaptació lliure de la novel·la de Jackson. 

Amb format de deu capítols, la plataforma Netflix ha apostat fort per un nou producte d’aquesta New Wave del terror (perdoneu la llicència) que sembla haver-se instaurat a les nostres pantalles. Mica en mica una nova manera d’entendre el gènere està calant fort en productores com A24 o Blumhouse i, pel que sembla, la petita pantalla també ha pujat el carro. El terror és el gènere que més diners recapta en el món del cinema. Indiferentment de la qualitat, sempre ha estat un producte molt rendible. Només cal mirar la voràgine de pel·lícules de l’anomenat found footage que hi va haver a la dècada del 2000. Pel·lícules infames com Paranormal Activity van costar quatre xavos i en van recaptar més del triple. A la majoria de consumidors del terror, adolescents i joves en gran part, els importa bastant poc si les pel·lícules són bones o no; amb uns quants ensurts i forces  litres de sang és suficient per satisfer les seves expectatives. Tot i així, encara queda un petit reducte d’amants del gènere que, faltats d’un producte en condicions, busquen en aquestes pel·lícules alguna cosa més del que s’han hagut d’empassar durant els últims anys.

The haunting of Hill house, és un clar exemple d’aquest nou estil que beu dels gran clàssics i aporta un nou contingut al gènere. Fins i tot, hauríem de considerar seriosament si aquesta sèrie està dins els paràmetres pels quals considerem que una sèrie és de terror o no. Potser mirat fredament, encaixaria més amb una trama de suspens o thriller psicològic o, fins i tot, un drama en tota regla.

Tot comença quan cinc germans i els seus pares van a viure en una mansió que sembla tenir vida pròpia. Allà veuran com estranys fenòmens van devorant la ment dels qui l’habiten, i tot i aconseguir escapar, anys més tard descobriran que necessiten fer front als fantasmes del passat i a aquella mansió encantada per tal de poder seguir amb les seves vides.

A primer cop d’ull, l’argument no te cap secret. Una família i una casa encantada. Hem vist aquesta formula amb moltes ocasions, però mentre les altres històries es preocupen més per intentar que tot el producte sigui el més terrorífic possible deixant de banda el guió i la possible trama, The haunting of Hill House treballa a la inversa i deixa que sigui aquest guió qui porti a l’espectador per un relat que li posarà la pell de gallina. Aquesta sèrie viu dels seus diàlegs i de la psicologia dels seus protagonistes que et transporten per un món on la realitat i la imaginació conviuen en paral·lel per unes línies que no acaben de trobar-se mai, però que estan més juntes del que semblen. El gran Peter Medak tindria molt a dir en tot això, ja que en gran part, Hill House deu molt a The Changelinhg o Al final de la escalera, com es va traduir aquí. Aquell terror atmosfèric que envoltava els grans clàssics dels 60 i 70, no tan preocupat pel que es volia ensenyar, sinó pel que es volia suggerir, és present en tots els capítols de la sèrie. Amb un muntatge gairebé perfecte, Flanagan cuina a foc molt lent tot el que passa i va passar dins la mansió. S’ha de tenir paciència, observar i escoltar amb atenció cada diàleg de la sèrie, i no us preocupeu si això us fa tancar els ulls o si en algun moment  us sembla que l’avorriment s’apodera de la vostra ment, ja que ell mateix ha procurat que de tant en tant i meticulosament calculat, algun ensurt ens faci aixecar del sofà per tal de mantenir-nos desperts i en alerta.

De sobres és sabut que actualment el talent interpretatiu recau més en la televisió que no pas en el cinema. A The haunting of Hill House no hi torbareu estrelles de primer nivell, però de talent n’hi ha per tot arreu. Segurament un dels punts més forts de la sèrie són aquestes interpretacions que ens mostren amb detall els anhels dels protagonistes, així com també les seves pors i les seves frustracions. Els personatges creixen i evolucionen a mesura que avança la sèrie, mica en mica ens anem posant a la pell de cada un d’ells hi intentem entendre el perquè de les seves accions i de quina manera els va afectar aquella casa quan eren petits. Tot això, com he dit abans, amb un muntatge excel·lent que intercala el passat i el present, amb la finalitat de poder conèixer els fets abans de jutjar-los. Cada un d’ells viu el que passa en aquella casa de forma diferent i aquest fet els marcarà en un futur. Des dels més petits, amb la seva innocència i la por d’aquell qui conviu entre fantasmes, fins als més grans, escèptics però preocupats perquè en el fons saben que no tot és part d’uns simples malsons.

Què hi passa dins a Hill House? Què és en realitat aquesta mansió que sembla devorar els seus hostes amb la idea romàntica de qui no vol romandre sol? Potser només pretén ser un refugi per tal d’apartar-nos d’un món hostil i cruel, un oasi, on malgrat tot, les nostres pors no vegin la llum del dia. Flanagan ens parla de la por en totes les seves formes i ens parla de com afrontar-les per tal de seguir endavant. En moltes ocasions, els malsons recurrents dels germans petits dins la casa són apaivagats pels seus pares amb la certesa que en despertar tot ha acabat i no tenen perquè tenir por. Però la realitat ens diu que aquests malsons perduren en el nostre inconscient i ens acompanyen tota la vida en cas que no siguem capaços d’afrontar-los. Com us he dit, pot semblar més un drama que un relat de terror. A hores d’ara encara no ho sabria definir amb exactitud, però sí crec que en aquest detall és on radica la veritable grandesa d’aquesta sèrie.

The haunting of Hill House té tot el que ha de tenir una mini sèrie, i dins el seu gènere, és una de les millors propostes dels últims anys, ja sigui a nivell interpretatiu, com a nivell més tècnic. Un treball rodó de principi a fi que no decau en cap moment i que Flanagan rubrica amb gust i saber fer. Si a partir d’ara el nivell del gènere de terror ha de ser aquest, posem-nos còmodes, estiguem atents i gaudim, perquè en el fons, a tots ens agrada passar una mica de por, ni que sigui per sentir-nos una mica més vius.

EL MILLOR: Un muntatge i un guió excel·lents.

EL PITJOR: ja us ho faré saber quan ho trobi.

 


Warning: A non-numeric value encountered in /homepages/19/d539144633/htdocs/app540051993/wp-content/themes/Newspaper/includes/wp_booster/td_block.php on line 353

Deixa una resposta: